divendres, 30 de desembre del 2011

Una trobada

Riure, xerrar, acompanyar...en definitiva "gaudir". Sí, sentir alegria al costat d'algú. Realment una vetllada tranquil·la, positiva i esperançadora. 
La trobada comença buscant aparcament en ple centre de la ciutat, sembla que es resisteix a la primera, però no a una segona volta. 
Continua escoltant, reflexionant i rient de tot el que ens pot passar en 365 dies a nosaltres mateixos i a qualsevol. Seguit per un curt passeig que encara es fa més curt perquè xerrant i escoltant-nos, s'escurçar miraculosament el camí i el temps. I no només compartim la conversa, sinó també les olors, el decorat i els sabors d'uns plats amb caliu. Mica en mica el temps passa sense avisar-nos, mentre manifestem, opinem i expressem vivències i consells  amb entusiasme.
Una vegada a casa, recordo paraules que m'han quedat gravades com gaudir, visualitzar, pensar, amistat, cautela, sentiment, dolçor, proximitat, comprensió..., i me n'adono què són  la base per començar a ser feliç.
I al despertar, entre els meus pensaments hi ha un que sobresurt, el privilegi de conèixer a una gran persona, realment valenta, que ha estat capaç d'escampar la boira del seu camí i comença a sentir la fertilitat de tot allò que ha anat conreant. Això m'ha recordat una de les lliçons més boniques que estic aprenent d'ell; la important decisió de tornar a començar les vegades que facin falta sense oblidar les equivocacions, i fins i tot recordant-les amb cert carinyo, perquè en definitiva són elles les que acaben donant-nos l'oportunitat de descobrir un camí millor. 
Gràcies!


diumenge, 25 de desembre del 2011

Els deu secrets de l' Abundant Felicitat

"Els deu secrets de la Abundant Felicitat:
· El primer secret de l'abundant Felicitat és el poder de l'actitud
· El segon secret de l'abundant Felicitat és el poder del cos
· El tercer secret de l'abundant Felicitat és el poder de viure el moment present
· El quart secret de l'abundant Felicitat és el poder de la propia imatge
· El cinquè secret de l'abundant Felicitat és el poder de la ment
· El sisè secret de l'abundant Felicitat és el poder de l'humor
· El setè secret de l'abundant Felicitat és el poder del perdó
· El vuitè secret de l'abundant Felicitat és el poder de donar
· El novè secret de l'abundant Felicitat és el poder de relacionar-se
· El desè secret de l'abundant Felicitat és el poder de la fe"

Aquests secrets de l'Abundant Felicitat estan escrits per una gran persona que sap del que parla: com arribar a sentir-se plenament satisfet amb el que tots tenim a l'abast.
Ella no sap, però, què per als que la coneixem no és cap secret. És el regal que ella ens transmet cada dia.
I perquè no hi ha major riquesa que la que no es pot comprar..., gràcies per compartir el teu secret, gràcies per demostrar cada dia el teu poder, gràcies per la teva generositat i gràcies per pensar sempre en nosaltres.
T'estimo


dissabte, 24 de desembre del 2011

Com sempre

Avui ve la família més propera a sopar a casa, com sempre s'ha fet i com  els meus fills demanen ara que veuen trontollar aquest "com sempre".
Encara he de guarnir una mica la casa, la meva filla m'ho reclama.
I parar la taula, de fet és nova i per primer cop en molts anys haurem de canviar l'ubicació dels comensals...És curiós, aquest "com sempre" ja cau pel seu propi pes.

Avui m'està costant molt de passar, potser per l'aroma que desprèn la carn d'olla que fa xup-xup des de fa estona, i que em porta massa records. Potser perquè l'energia i el positivisme s'han anat de "festa". O potser perquè molta gent em felicita amb trucades, i jo avui no trobo la felicitat per enlloc.

I perquè està clar que les coses no són per sempre..., demà segur que estaré millor.

dimarts, 20 de desembre del 2011

Estimar el que fas

Ara que tinc la mirada posada endavant i, molt conscientment en el pas que dono en cada moment, puc dir que no faig tot el que vull, però afirmo que intento estimar tot el que faig.

Avui, un dilluns com tants d'altres, he fet el que el meu horari de dilluns em permet, què és molt similar a d'altres dilluns però viscut molt diferent.
Al matí, molt d'hora, mentre esmorzava llegia les notícies del dia i sentia la música d'un dels meus cantants preferits, una rutina habitual en mi, però que cada dia percebo de distinta manera.
A la feina tot sembla igual però en realitat cada instant és una sorpresa, una grata sorpresa.
Al gimnàs, avui he gaudit com mai.
A la nit, al concert, el repertori ha estat el mateix de la setmana passada; però...com ha sonat de bé i de diferent a altres nits!. 
I, ja a casa, escrivint me n'adono que segurament aquesta percepció diferenciada dels mateixos instants, els fa únics.

dissabte, 17 de desembre del 2011

Sentir

Tinc ganes de somriure mirant als teus llavis. Tinc ganes de sentir el vertigen que em provoca caminar per la teva pell. Tinc ganes de desxifrar allò que es xiuxiulja només a cau d'orella. Tinc ganes de riure sense fer soroll i de cridar sense pronunciar paraules. Tinc ganes de dir el teu nom d'una manera única. Tinc ganes de no sentir fred perquè l'hivern no existeix. Tinc ganes de viure sense creure en la mort. Tinc ganes que em trobis. Tinc ganes de trobar-te.

Somni

Hi han moltes classes de somnis, i tots sabem com de reals són.
Aquesta nit, he tingut la gran sort de passejar per un somni especial. Era tant real que el podia tocar.
Tots els sentits s'han vist implicats en un conjunt de sensacions que m'han envoltat.
Encara ara sento la pau i el benestar que m'ha portat.
Potser en ell he trobat una porta oberta a on poder omplir-me d'oxígen per continuar amb el dia a dia; potser només ha estat el desitjar un present "amb tanta força"; potser és la claredat que m'espera al final d'aquest difícil camí; o potser, tan sols és un somni, un desig molt difícil o impossible d'aconseguir. O no, perquè mentre la realitat dormia el desig ha tingut prou força com per fer-se amb el present.
Sigui com sigui, benvingut somni!

dijous, 8 de desembre del 2011

De Barcelona a Rússia

Ahir, estant a la parada del bus al Passeig de Gràcia, dubtava entre dues líneas per arribar al meu destí.
A l'aturar-se un autobús d'una d'aquestes dues lineas, i després de deixar que pugessin els passatges, m'apropo a la porta i li pregunto al conductor amb el millor dels meus somriures:
     -"passa per Doctor Roux?"
El conductor, endreçant les monedes del seu calaixet, em mira una dècima de segon i em respon:
     -"¿qué?"
Li repeteixo, doncs, amb amabilitat:
     -"si passa per Doct. Roux"
     -"¿queeeé...?"- em respon
     -"si va cap a Doctor Roux"...
     -"no sé que dices, Doctor- Rus, que es un hospital?"
La meva cara perdia per moments el somriure contestant un:
    -"nooo", potser massa sonor, "és un carrer"
    -"¿Por dónde cae eso?"- em contesta amb més antipatia que atenció
...Mentre el meu cap intentava donar-li significat a la paraula utilitzada pel conductor, exactament a "eso", la darrera noia que havia pujat al bus es va girar contenint el riure i amb un gest de dit em va dir que no. Tanmateix, el conductor amb impaciència per aquest mig segon d'espera, continuava insistint:
     -"¿que es eso?"
Ràpidament li vaig respondre:
     -"ja està, ja està, m'han dit que no, gràcies" -donant per acabada una conversa absurda.
Quan va tancar les portes amb la mateixa actitud que les havia obert, em vaig adonar que el carrer Doctor Roux i el propi investigador que dóna nom al carrer, havia quedat com un "Doctor Rus" i com un "eso" (pronom indefinit). 
I el que és pitjor, el conductor del bus a hores d'ara, deu pensar que aquella noia que no perdia el somriure per haver perdut la cordura, li demanava per algú que ballava la Polca.

diumenge, 4 de desembre del 2011

La Soledat

Una de les coses que més tristor em provoca és sentir-me sola. Em costa estar sola, és per això que omplo  cada segon, cada minut i cada hora amb activitats diferents, en solitari o acompanyada.
Quan arriba el moment de tornar a casa, i sobretot al vespre i durant la nit, arriba una convidada no desitjada "la Soledat".
És una inquilina que s'ha instal·lat a la meva vida i que s'alimenta de la meva tristor, beu la meva energia i m'esborra el somriure. He provat de fer-la fora, fora de casa i fora de la meva existència. Però per forta que em trobi, i per molt que no faci soroll per no cridar la seva atenció, sempre, sempre m'espera al replà.

No la suporto, no m'agrada el seu aspecte ni la seva olor. No m'agrada la seva veu ni el seu tacte gèlid. No m'agrada que m'observi i que la seva mirada m'immobilitzi.

Estic aprenent a decidir quins passos puc i vull donar. Tot just estic agraint les oportunitats que m'està donant la vida. I darrerament sento que he de posar en pràctica tot el que he après, i que la soledat no m'ha de fer por, ni pena; ella, també està sola. Sentim el mateix!  I estic convençuda que quan l'accepti a la meva vida i sàpiga conviure amb ella, m'ajudarà a conèixe'm millor i ha ser més lliure. I jo l'ajudaré a trobar un altre nom.

Malgrat tot continua sense agradar-me la seva cara, el seu tacte i la seva olor. Potser és el moment d'apropar-me i recomanar-li un canvi de look, un peeling corporal i una colònia fresca. 
Estic segura que ella algun dia també agrairà haver-me trobat!

dimarts, 22 de novembre del 2011

Ingredients dolços

Hora d'anar a dormir. Faig repàs del dia, "avui ha tingut moments estressants, de nervis, aquells moments que quasi s'apoderen de tu", això és el primer que em ve al cap; però em nego a anar a dormir amb aquest regust amarg als llavis. 
Intento trobar un gust més dolç, i recordo ingredients que el meu paladar no té en compte: la tendresa de l'abraçada adormida de la meva filla; la dolçor dels primers petons al meu fill mentre es resisteix a deixar la tebiesa del llit i diu "apaga els llums" que en realitat vol dir "gràcies per aquest despertar tant dolç, mare" (ara ja he après a interpretar, amb amor, el llenguatge dels adolescents); el joc de pessigolles que ens ha fet riure tant; el millor dels meus somriures a la feina;  l'abraçada de la meva mare tant protectora com a necessària; el benestar que em donar estimar; i aquesta estoneta escrivint i tornant a tastar aquests sabors.
Sabors del dia, ingredients de la vida amb els que pots fer un plat especial, deixar-lo refredar i gaudir-lo tant com puguis.
I ara sí, molt bona nit!

dijous, 17 de novembre del 2011

El meu regal

El meu aniversari i no m'he regalat res!, certa tristor no m'ha animat a fer-ho. 
M'he felicitat formalment de bon dematí. I el dia ha anat passant. Les trucades i les mostres de carinyo han anat apareixent...
I jo no m'he regalat res!
Estar aquí i  sentir-me viva és el millor dels regals. Lluitar per la meva llibertat; saber que l'abandor m'ha fet créixer; sentir que les llàgrimes m'han netejat per dins; desitjar caminar lliurement; estar plena d'amor per donar; lluitar pel que vull; i saber que la meva filla em troba la més forta i valenta de món..., aquests són els meus regals d'enguany. 
Segurament un dels millors regals que mai he obert.

divendres, 21 d’octubre del 2011

Satisfacció

Passejant m'he trobat a una ex-alumna de fa sis anys i a la seva mare. Inevitablement, hem comentat anècdotes de quan vam compartir tantes coses durant un curs escolar.

La mare, amb ulls de mare, m'ha dit que em recorden amb molt carinyo. Jo he somrigut.

La nena, amb ulls de nena, s'ha dirigit a la mare i li ha dit "tots els de la classe pensem que és a la que més estimem". Jo l'he abraçat.

No es pot expressar el que he sentit. No ha estat orgull, ni vanitat, ni pretensió; ha esta satisfacció, plenitud i felicitat.

Aquest fet m'ha despertar la melangia d'alguns moments preciosos compartits amb els nens i nenes, i he anat a buscar aquella llibreta que vaig omplint any darrera any, una llibreta plena de fotos i anècdotes que sempre m'il.luminen la mirada dels records.

I ha estat quan he trobat un missatge d'una família en els primers anys de professió, el missatge és el següent: "N'estem convençuts de que el nostre fill ha tingut molta sort al estar amb tu, a la teva classe. Sospitem que, sense adonar-se'n ha rebut una bona base per anar descobrint el que vol dir caliu i qualitat humana".

Després d'uns dies especialment tristos, aquest fet m'ha donat plenitud; i avui és especialment important deixar escrites aquestes sensacions i no guardar-les en un dels molts calaixos de la meva memòria

I és que treballar en una feina que t'apassiona no té preu, però a sobre que puguis arribar al cor dels més menut i romandre en el seus records, això és un gran regal de la vida.





dijous, 20 d’octubre del 2011

Pensaments

Sovint em sento trista, penso que sentir els ulls anegat de llàgrimes, per coses que abans em passaven desapercebudes, s'ha convertit en un fet normal.

I quan només pots oferir amistat i necessites amistat, quan només pots oferir escoltar i necessites que t'escoltin, quan només pots sostenir-te lleugerament i donar aquest poc sustent...Potser aleshores no és prou, però encara no puc oferir més que afecte tendre, rialler, proper, lleial...amb el cor. Un cor que s'ha tornat poruc i tímid, un cor que necessita protegir-se del vent, de les tempestes i les marees. Un cor que s'enforteix amb l'amistat, perquè necessita de les mans dels amics per bategar.

No puc oferir res més perquè ara res més tinc.


dimarts, 18 d’octubre del 2011

Vides

Vida en les viides que es creuen, que caminen, que s'ignoren, que es miren.
Vides que s'escalfen, que es refreden, que somriuen, pensatives, que emocionen, que s'aïllen.
Vides compartides, allunyades, dividides.
Vides separades.
Vides sense vida.

dimecres, 12 d’octubre del 2011

La lluna

Ahir la lluna plena ens va regalar una llum especial, una lluna que amb intensitat ens il·luminava la platja, a on em vaig reunir amb amics.
I a la lluna, que em mirava fixament, li vaig parlar de tu, de quan junts la vam descobrir. De quan li enviàvem missatges perquè ens els fes arribar en la distancia. De quan li demanàvem que marxés una estona per poder estar sols... I de quan fa uns mesos, des del dolor en el post "El despertar",  li demanava que t'acaronés quan fos de nit.
Ahir també li vaig demanar coses, des de la modèstia  i la sinceritat de no poder fer-ho jo, li vaig demanar que il·luminés el teu camí, i que fos el que fos, el benestar i la felicitat tornés a tu.
Només ella sap tot el que vam intercanvia, les il·lusions, els reconeixements i les pors. Partint des de la franquesa i la claredat, des de l'intenció del perdó i de la renovació personal.
Ella em va escoltar, i sé que no s'oblidarà de cap detall de la nostra conversa. I quan ens tornem a trobar, ella seguirà estant impecable...i jo hauré alleugerit l'equipatge.Així vam quedar!

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Un àngel...o potser dos!

A casa tinc coixins de plomes d'allò més còmodes. Fa uns dies, per un foradet d'un d'ells, van començar a sortir plomes que s'han ficat per tots els racons de casa.

Quan aquest matí he vist la catifa, de color de la magrana, plena de plomes blanques com la neu, m'ha sobtat la visió fins i tot divertida. 

He passat part del matí fent el que s'ha de fer quan desenes de plomes ocupen lliurement el terra de casa teva, he aspirat fins l'últim racó. Però encara van sortint!.

I si dic la veritat m'agrada  En el fons penso que ha vingut un àngel a casa i em va deixant pistes per allà a on passa. I cada vegada que veig un delicat núvol blanc moure's a l'obrir una porta, al passar per un racó o a l'entreobrir el balcó, em surt un gran somriure amb un xic de timidesa. 
Tan de bo aquest àngel es quedi per sempre més. I tan de bo no deixi mai d'enviar-me senyals, suaus, delicades i alegres.

diumenge, 2 d’octubre del 2011

Un bon company

Ahir, la fresca recordava que la tardor ens està mirant de lluny i aviat s'aproparà sense vergonya. 
De cop vaig necessitar de tu. De la teva energia, de lo proper que et mostres, de tot el que em dones.

Sento que necessito algú més gran que jo per refugiar-me en la seva silueta, i tu em dones tot el que ets.

Durant la tarda, mentre parlava amb amics, et vaig perdre de vista, vas marxar. Et buscava amb la mirada i amb l'ànima. Què em passa que necessito que estiguis amb mi o al menys notar la  teva presència?. 

Però te'n vas anar sense acomiadar-te. I vaig plorar un altre cop de soledat. Sis us plau, vaig pensar, un altre cop no. I sí, vaig sentir de nou la gelor de l'abandó.

He dormit sense descansar, les imatges, les paraules i els sorolls sense sentit passejaven pel meu cap d'un cantó a l'altre i tornaven..

Avui em feia por comprovar que no hi eres. Però has tornat!.

Per molt llarga que sigui la turmenta, sempre tornes a brillar entre els núvols. Avui tornarem a compartir un altre dia ple de secrets, i tu em miraràs amb descaro i jo, com una adolescent, m'amagaré de tu desitjant que em trobis. 

M'escalfaràs i em deixaré escalfar.

M'abraçaràs i em deixaré abraçar.

Em donaràs llum i em deixaré il.luminar.

Gràcies sol!

El sol, el sol és el meu company de pensaments, de desitjos i de passejos. M'agrada tenir-lo a prop.

dimecres, 28 de setembre del 2011

Paradoxa

Pot estar la vida plena i buida a la vegada?

Plena de calidesa, de mirades dolces, d'espurnes d'il.lusió, de força per tirar endavant, de companyia en la distància, de colors, de confiança, de coratge heretat, d'ànims per no defallir, de desig.
Buida d'aroma, de tacte suau, de clima càlid, de seducció, de mirades profundes, de tonalitats, de frases curtes, de paraules, d'equilibri.
Plena i buida, buida i plena, una contrarietat de la vida, una paradoxa del sentiment. Conceptes oposats que en el fons no ho són tant.

dimarts, 27 de setembre del 2011

Un altre propòsit

Un nou descobriment, utilitzar la veu no per explicar el meu dolor o per cridar a les fosques. Aquesta vegada la veu s'ha convertit en cant acompanyat d'altres veus. Amb la sola pretensió de gaudir de la música i de prestar la  veu per fer més fort l'esforç de tots.
Gaudir, ha tornat a tenir sentit, amb persones no conegudes, amb una situació nova, però amb la força interna d'aconseguir un altre propòsit.
Nova sensació dins del meu camí. Sento que cada vegada més m'apropo a la meva independència emocional.

divendres, 23 de setembre del 2011

Estimar bé

Aquest és el fragment d'un llibre dels molt que darrerament m'ajuden a mirar amb claredat.
No recordo el títol, aquesta frase la vaig copiar perquè el missatge m'ensenyava una vegada més a no desistir.
Al cap dels mesos ho he trobat com un apunt més dins la meva agenda.
He volgut compartir-lo encara que el presento orfe d'autor.
"Patir per amor, malgrat els esforços per tirar endavant i trobar un amor que valgui la pena. Lluitadora de l'amor, insisteixo i persisteixo malgrat els meus errors i les meves males decisions. La virtut veritable no radica a estimar, sinó a estimar bé."
Estimar bé...sentir passió, però també amor i afecte, respecte i confiança, conèixer a l'altre amb els defectes i debilitats, gaudir d'un vincle profund.
 

dimarts, 20 de setembre del 2011

Fletxada

Avui a la tarda, quan estava donant explicacions a un grup de nens de 5 anys, un d'ells se'm queda mirant molt atentament i amb cara de preocupació em pregunta "Perquè t'han posat aquestes fletxes a les dents?" "Qui t'ho ha fet?", referint-se a l'ortodòncia, "braquest", que porto en aquests moments.
Potser li he semblat una indígena amb costums diferents en la pel.lícula Pocahontes, o potser una dona valenta que sobreviu a l'atac dels indis de Playmòbil, o tan sol algú que no és amiga del "Ratolí Martí" i li claven les dents perquè no li caiguin i se les endugui,...Qui sap el que el seu cap ha barrinat!

diumenge, 18 de setembre del 2011

Moments màgics

Moments màgics dels darrers dies:
A primera hora del matí, uns ulls que et miren encuriosits des de la desconfiança i la por. 
...Fer un somriure per resposta, una mirada càlida, un agafar la mà amb força per acompanyar-los en l'entrada a un espai nou i desconegut.
...Als pocs minuts les mirades són més properes i la comunicació té com a base un somrís.
...Unes manetes s'aferren confiades i es deixen portar.
...Abraçades de joguina.
...Explicar el conte dels tres porquets una vegada, una altra i una altra, fins quedar-nos sense bufera.
...L'atenció sorprenent al sentir una cançó.
...Descontrol amb els camions, propietat absoluta d'alguns joguets i la impaciència per aconseguir els desitjos a l'instant.
Al final del matí, l'alegria desbordant al retrobar-se amb els pares i una mirada sincera al comprovar que els he dit la veritat.
A l'endemà abraçades de bon dia i tornar a agafar fortament la meva mà..., somriure, mirar el mateix conte...Conèiixe'ns.
Moments màgics de cada moment que viuran sempre en el meu cor.

diumenge, 11 de setembre del 2011

D'hora...

La llum m'ha despertat molt d'hora però m'he llevat, sé per experiència que una vegada dormo les cinc primeres hores en tinc prou i m'és impossible tornar a descansar. 

El dia es veia seré, però encara s'estava vestint de claror. He esmorzat acompanyada de molts amics invisibles que em parlen amb e-mails i missatges; i llegint alguna notícia dels diaris.
La claror ja havia esclatat i amb la frescor de les primeres hores del dia he sortit al carrer. Itinerari desconegut, objectiu un bany al mar. I així ho he fet. Ah, avui m'he endut la càmera, s'ha convertit en la meva memòria en color del que no vull oblidar.
Molt poca gent pel carrer, però tothom de bon humor, de fet avui és una diada important pels que ens sentim catalans. Els balcons tenien un color especial, el color del sol i de la força.

M'he entretingut en captar, amb la màquina de fotos, trossets del decorat de la meva vida. I després de més de dos hores perduda en el meu interior, m'he tornat a trobar amb l'immensitat i la bonança de la mar. Quants secrets em guarda profundament!. 
Com sempre ho fa, m'ha abraçat tendrament i jo he sentit que trepitjat una sorra ferma.

Encara era d'hora quan he tornat a casa, però estava tan satisfetament cansada que m'he adormir, barrejant en la son la realitat i els somnis.

dissabte, 10 de setembre del 2011

Sentir

La brisa del mar i l'ombra dels pins em van donar la força que necessitava per obrir-te la meva ànima.
L'aire em va afluixar la mirada, la frescor de l'ombra em va relaxar l'aparença, i el vent es va endur les dures paraules que expressaven un fort sentiment encadenat a mi.
Vaig aconseguir tornar-te a mirar als ulls, a ser capaç d'estar a prop teu sense ofegar-me en la meva respiració, i a percebre la teva sense notar que em prenies l'oxígen.
I finalment, vaig sentir el teu cos a prop del meu sense esvair-me en la teva escalfor.
I ara sento que començo a respirar, a mirar i a semblar-me a mi.

dilluns, 5 de setembre del 2011

El retorn

El món continua rodant, el sol surtin, la lluna donant llum a la  foscor. La vida en el carrer sembla similar a mesos endarrere, els soroll dels cotxes, el anar i venir de la gent, les rialles, els nens i les nenes aportant vida a on estan,  persones que lluiten, d'altres que viuen menjant-se la vida, el treball, el gaudir, les responsabilitats...
Tot sembla idèntic a quan jo ho vaig deixar, però res és igual en el meu interior...Ningú ho sap, quasi bé no es nota, jo lluito perquè no es percebi. El cert és que se'm va trencar el fil que lligava la meva vida, i ara res funciona igual per dins.

divendres, 26 d’agost del 2011

Passeig en bicicleta

Eren les set de la tarda i el cel volia fer-se present amb trons llunyans, colors grisos i una foscor diferent.
He pujat a la bicicleta, sense rumb, els pensaments en els pedals i els sentits en la foscor d'una turmenta propera i en el so dels trons que l'anunciaven. He sortit corrents, com per trobar-me amb el xàfec lo abans possible. Necessitava que la pluja em tornés una tranquilitat que a casa no trobava.

Pedalant, pedalant, pedalant sense voler parar per no pensar. Al cap d'una bona estona, quelcom ha canviat en el cel, s'han obert unes tímides clarianes a la vegada que en mi s'obria una benvinguda tranquilitat

M'he aturat en un banc situat en un caminet entre camps, el rellotge de l'esglèsia a davant, uns pagesos acabant la jornada i els ocells acomiadant el dia. Quan he estat conscient de tot això, una barreja de sentiments m'han abraçat. Les llàgrimes han lliscat per les galtes, sense poder deixar de mirar i sentir que jo formava part d'aquell escenari.
M'hagués quedat una eternitat, però amb les meves cames i l'ànima ja més descansades, he tornar a pujar a la bici i he continuat aquest viatge pel meu interior. De vegades només passejava, altres agafava tanta velocitat que  necessitava aixecar-me del selló i notar pel tot el cos l'aire que topava amb cada centímetre de la meva pell i escampava els meus pensaments.

Al cap d'una bona estona, he arribat a una figuera gran i majestuosa que tapava un caminet d'herbes i arbustos. He baixat de la bicicleta per endinsar-me en aquell petit món a on la natura engalana el terreny. Plantes amb flors que creixien per arreu, espigues de blat que treien el cap tímidament, ortigues ufanoses, i un sostre de branques de bardisses amb uns puntets morats que queien com gotims de raïm. Aleshores he recordat que quan tasto les mores no les puc deixar de menjar encara sabent que els dits, els llavis, la llengua i possiblement part de la boca es tenyirà d'un color que recorda l'infantesa.

He agafat mores pensant a fer la melmelada amb la que m'agrada obsequiar, cada tardor, als meus fills i amics. I mentre agafava aquests fruits que es desfeien en els dits, venien els records de les punxades, de trobar-te atrapada en mig de les branques, les esgarrapades, i les hores i hores que ens vam regalar, quan amb els amics i els nens passàvem tardes senceres passejant i gaudint al veure la cara dels petits al comprovar com s'anava omplint la bossa. Quants records m'han portat aquests fruits morats i dolços...

Avui, solitària, he pogut comprovar que he anat més a poc a poc, que he anat amb més cura perquè quan la punxa se t'enganxa a la pell o la roba no hi ha ningú que t'ajudi a desenpallegar-te'n, i perquè sense ningú que t'aguanti per arribar a les mates altes, que són les més madures, t'has d'adaptar i deixar endarrere les que agafaries en companyia.

El cel tornava a amenaçar esclatar, i amb la bossa mig plena, la bicicleta i els meus records he pedalejat cap a casa pensant que tot i que algunes de les coses que fas en solitari poden ser més lentes o no tan productives, està bé sentir que en ocasions aquesta solitud també et satisfà.

Una vegada a casa ha estat com sempre feia, he posat les mores en remull, les he netejat amb cura i he començat a elaborar la melmelada. I tot i que feia un any que no la feia, he recordat ràpidament els ingredients i la proporció adequada:  mores, 1/4 del pes de les mores en sucre panela, un raig de llimona, 500 gr d'amor,  una lliure d'afecte, un bon grapat d'estima, molta tendresa per lligar els ingredients i la paciència que necessitis per cuinar-ho.
Ara, ja només queda ficar-la en bonics pots i regalar-la a la gent que és especial a la meva vida.

dijous, 18 d’agost del 2011

Un bon principi per començar

Miro cap enrere i veig que encara existeix en el record, però ja no ho respiro en l'aire.

"...divendres vull parlar amb tu" i cauen a terra tots els teus projectes i t'ennuvola tota la mirada que tenies posada en el demà amb ell. En els primers moments ve la sorpresa i la incredulitat, no pot ser!...Fins i tot li proposo canviar, però em deixa molt clar amb paraules i fets que no vol provar res.

Penses que quan passin dies veurà la seva errada, però no és així. Al contrari, es reafirma més, i quan més em vull apropar amb dolçor i cert sentiment de culpa (segur que hi ha quelcom que he fet), més s'allunya ell. Et sents una nosa, arribes a humiliar-te i acceptes amb naturalitat el rebuig constant i la culpa del que ha passat. Comences a perdre pes...I amb molta desesperació no deixes de fer-te mal amb interrogants que mai, mai ningú et contestarà.



Està sent una lluita de Titans, un dia guanya el dolor i un altre li guanyes tu terreny al patiment. El que importa és sobreviure dignament a la batalla, i aconseguir que les ferides deixin de sagnar, encara que sempre estiguin presents.

Arriba un moment que t'adones que ja no fa res el desig i les ganes que posis. Però no vols renunciar, et costa tant deixar de lluitar...Però fins a quin punt és batalla i fins a quin punt és negar la derrota ?. En un llibre que parla de desamor l'autor diu una veritat dolorosa, la frase és "plora tant com necessitis, però no et regalis". Segurament un punt de partida important per tornar a agafar força.

Igual que és un punt de partida fonamental el suport emocional, les abraçades, el respecte del silenci, la connexió de les mirades...,dels familiars i els amics més propers. I del que estic més segura és que aquest recolzament directe o indirecte no té preu, perquè s'han preocupat per mi, més enllà de la situació donada.

I aquí ha estat el punt de partida; l'amistat i l'estimació ha estat un terra ferm en el que sostenir-me quan tot just he començat a aixecar-me. M'han fet mirar-me al mirall i obligar-me a veure la persona que realment sóc. I així aclarir el meu cap i obrir el meu cor a totes les coses bones que poden arribar. A valorar-me pel que sóc i pel que faig.

Començo a viure la meva vida amb cautela, però volent sentir la calma. Sempre et queda però una dura pregunta en l'aire "...i si mai em torna a estimar ?..."Ara puc contestar amb una resposta igualment dura: una vegada he començat a avançar no deixaré de caminar i depèn del camí que agafi ja no em trobarà.

Aquest escrit el faig encara amb llàgrimes als ulls, perquè quan sents el pes del patiment encara sents l'ofec de l'amor. Així és com jo m'he sentit i així és com no vull tornar-me a sentir mai.



No sé si el perdonaré perquè el perdó és una elecció lliure, no una obligació. Tampoc sé si algun dia li donaré les gràcies per alliberar-me del seu pes.

A qui sí li dono les gràcies és als meus familiars i amics que m'han demostrat amb fets, i no amb paraules, el significat de l'amor i l'amistat.

I dono especialment les gràcies per l'existència dels meus fills; com diu Walter:

"..la teva parella t'esfonça, els teus fills et rescaten; la teva parella no és res teu, els teus fills són la teva sang;

la teva parella no t'estima, els teus fills t'estimen incondicionalment..."

És un bon principi per començar.

dimecres, 17 d’agost del 2011

"Madurar el amor"

Cada vegada que escolto les cançons de l'album "Vides" de Pedro Guerra sento que és un regal, tant la lletra, com la música, com la seva veu.
Estic segura que en Pedro estarà content de prestar aquesta cançó, "Madurar el amor", a Alquímia; i així poder-vos regalar el que cadascú vulgui sentir...

diumenge, 14 d’agost del 2011

El pont de l'ahir i el demà

Estàs en el pont de l'existència sense saber per on caminar, experimentant la teva pròpia soledat. 
Et sents estrany quan t'abraço, de vegades ho demanes i t'agrada, sense el teu permís et molesta. T'agrada que et cuidi però refuses les atencions. T'enfades sense raó i rius sense saber perquè.  
Moltes vegades et sents baix però ets mot alt, ets sents nen però ets molt gran, et sents adult però encara no ho ets.
Estàs en el pont de estimar com un nen...o com un noi. 
Estàs creuant la passera corrents, i cada dos per tres t'atures per rebutjar suggeriments, idees, creences, experiències, escoltar, mirar...;sense adonar-te que tot això t'ajudaria a sentir el camí i avançar.
Et trobes en el pont de l'adolescència emboirat amb els records de l'ahir, el buit del demà i fent equilibris en l'avui. Aquesta boirada espesa et confon i sovint no et deixa ser feliç.
No puc caminar per tu, ni aixecar-te quan caus, ni consolar-te quan t'equivoques. Però només si tu vols, puc caminar al teu costat en silenci, esperar quan ensopeguis, somriure't quan avancis i abraçar-te quan arribis. Només si tu vols. 



dissabte, 13 d’agost del 2011

"Prohibido"

"Queda prohibido:
llorar sin aprender;
levantarte un dia sin saber que hacer;
tener miedo a tus recuerdos;
no luchar por lo que quieres..."

Pablo Neruda

divendres, 5 d’agost del 2011

Instants

Enfrontar-me a aquesta setmana passada em feia certa por...vacances, solitud i massa temps per pensar... Ara estem a les darreres hores d'aquest cicle de set dies i recordant el que he fet i el que he sentit ho resumiria en una frase: He gaudit dels moments més insignificants, conscient de que ho feia
Petites coses, accions del dia a dia que es transformen en profundes quan les situes en el temps real "el present",
Ara recordo el bany a la platja (gràcies I), notar l'escalfor del sol a la pell, riure amb amics (gràcies D, M,I,Y,A), compartir un aperitiu (gràcies D,I,A), xerrar sota el sol (gràcies I), sentir una abraçada (...), converses sense so (gràcies J), veure la veritat en els ulls de l'altre, dirigir o rebre un somriure, sentir un Com estàs?, compartir un àpat (gràcies B, J, J,I...), escoltar una rialla, sentir una musica i somriure, una trucada, emocionar-te amb els missatges, esperar que desperti el sol, contagiar-te de la rissa de l'altre, passejar conscient dels teus passos, compartir un gelat (gràcies J)...
Instants, tan curts com a intensos, que et fan sentir més viva que tota una vida.

*Gràcies: D, M, I, Y, A, B, J, J, A, I, P, A, P, J, A, N, S, L, T, L, E, D...Moltes gràcies!

dissabte, 30 de juliol del 2011

Desitjos

Ens tornarem a trobar... i tornarem a passejar la primavera en ple hivern, i tornarem a pintar el sol als dies foscos, i tornarem a sentir escalfor en mig del gel.
Els nostres desitjos seran un cop més les nostres prioritats. 

Tornaré a pintar els teus despertars de colors i tu tornaràs a esperar-me al final del camí per acompanyar-me a casa.

Tornaran els dies amb el sol lluint, i les tardes amb aquell tel de claredat i les nits, quan la lluna dormi, seran d'una foscor nítida.

Tornarem a sentir les nostres veus i reconeixerem les paraules, i regressaran a nosaltres els missatges gestuals que només nosaltres entenem.
Passejarem agafats delicadament de la mà per sentir la llibertat de caminar junts.

Tornarem a ser tu i jo, dos pintors compartint una mateixa tela, aportant a l'obra el millor de cada un. 
Tornarem a compartir...i si ensopeguem i rodolem, ho farem els dos, tu i jo.

dijous, 28 de juliol del 2011

Els somnis

Aquesta nit he caigut a les xarxes d'un somni tant enigmàtic com a sorprenent. En algun moment semblava més "Alícia al país de les meravelles" que l'Ona al país dels somnis.
No sé explicar exactament què ha succeït, ni quines eren les situacions ja què el meu inconscient ha tancat la porta en el moment en el que m'he alliberat, en el moment de despertar. Ha estat una sèrie de seqüències i vivències passades, presents i no sé si atrevir-me a dir futures, en les que les figures i les sensacions es succeïen amb una rapidesa vertiginosa, barrejant com en una coctelera conceptes que dormen en la ment:  records, vivències, pors…
Com deia L.Struempell  "el subjecte que somia dona l’esquena al món de la consciència oberta" i sí, és possible que jo hagi donat l'esquena a tot allò que sé que existeix en mi.
No ha estat un son reparador pel cos ni per l'ànima, però potser ha posat ordre en el meu inconscient i l'ha animat a treure i ensenyar tot allò que amaga a les seves profunditats.
I si fos així...Benvinguts aquests somnis que m'ajuden a treure el solatge del passat que viu a la fondària del meu present!.

Body Pump

Que bé senta dedicar-se part del dia. He tornat al gimnàs. En un principi la intenció era anar al meu circuït a la sala de màquines, i fer com sempre la cinta, la bicicleta, caminador elíptic...10' en cada aparell, que per sort ja no tenen control sobre mi.
Però a mig camí, he passat per davant d'una sala a on començaven una classe. I sense pensar-ho ja estava a dins. 
Varies persones em miraven, i m'ha vingut al cap aquella expressió castellana que significa valentia quan diuen "...al toro". Doncs ben bé al brau no, però si a una sessió de peses, música i ordres sense respir. 
He preguntat de què era la classe i m'han contestat de "Body Pomp", de body què? m'he preguntat a mi mateixa. Sense adonar-me, la profe amb micròfon sense fil incorporat al mes pur operación triunfo, m'ha localitzat i sense cap presentació de "bodys" m'ha començat a dir quins objectes havia d'agafar; sense assegurar-se de que ho havia entés, s'ha donat mitja volta, ha posat la música maxaca i ha començat a dir "venga, i uno, i dos...", venga què...?.
He intentat aillar-me d'aquell escenari i recordar el que m'havia dit d'una sola tirada i a la velocitat de la llum..., agafar soport, tabla, esterilla, 4 pesos, dos peses...He agafat de més, per si de cas. M'he col.locat en el racó més discret del recinte, i he fet el que "he pogut", no el que he volgut o el que tocava.
A hores d'ara, i des del silló de casa, encara no sé que és el que el meu cap no comprenia, perquè no he aconseguit anar al ritme de la música, el moviment, la colocació del cos i la metralla d'ordres que canviaven a cada segon, quan el meu cap encara estava codificant la penúltima. Per un moment m'ha semblat que tots feien Body Pomp i jo compartia molt amablement el recinte amb ells, fent un esport encara per definir.
La meva musculatura s'ha despertat de cop, fins i tot he descobert músculs que no sabia que existien, i que evidentment s'han queixat de ser mostrats d'aquesta manera.

*Post publicat fa uns mesos, ara torna a reaparèixer en aquesta nova cara d'Alquímia, per recordar els somriures que en el seu moment va despertar.

dilluns, 25 de juliol del 2011

D'aquí estant veig una estrella

D'aquí estant veig una estrella..., i ahir jo vaig ser una privilegiada i en vaig veure moltes. Amb un ampli somriure pintat a la meva cara vaig deixar que les cançons, les veus i les sensacions s'apoderessin de mi.
Una nit freda però amb molt caliu. Les expressions de les cares de la gent eren de plaer, la meva era d'agraïment. Agraïment per ser una de les afortunades que van sentir les emocions que transmet la música, ja vingui d'una veu o d'un instrument acariciat amb ternura.
D'aquí estant veig una estrella, profunda, encisadora, hipnotitzant. Que es va convertir al final de la nit en un estel amb cua portador d'un desig, el de compartir infinitament aquesta estona de pau.
D'aquí estant veig una estrella...i una en concret, des d'ahir, sento que sovint m'observa.


*"D'aquí estant veig una estrella" és el nom que se li dona al concert de cançons tradicional, en una petita població Gironina.

dissabte, 23 de juliol del 2011

La camisa de força

Quan més lleugera em volia sentir, més agafada em vaig trobar...
És l'hora de sortir a sopar i fa molta calor, decideixo posar-me alguna peça fresca i trio un top força original però un tant malparit. Original per la manera de lligar-se al darrera amb dos parells de cintes, aquesta és una de les coses que més em va agradar quan m'ho van regalar. Però aquesta originalitat es converteix en una tortura quan tornes a casa cansada i tens ganes de treure't la roba i anar a dormir. Aleshores, la peculiaritat es paga, i no amb diners sinó amb paciència. I és que la coordinació ma-cap a altes hores de la nit falla, i aconseguir desenbrollar els nusos i llaçades triples que has fet a consciència per por de que s'afluixeixin i perdre el top a mig camí, es tornen una prova de foc. Potser qui ho va dissenyar no va pensar en aquest instant o va concebre aquesta vestimenta com a multifuncions: top, camisola de dormir, i si a l'endemà encara no has pogut desenpallegar-te, davantal...
Sense perdre els nervis i amb l'ajuda de les darreres neurones que estaven despertes pensava "serà la primera vegada que no em desvesteixo per anar a dormir". Però en el moment que el meu cap estava buscant el pla B pel triple nus, el primer de tots es va afluixar un xic que no vaig desaprofita, "ja està!" vaig pensar; però faltaven un parell de nusos més, més petits i molt més forts. Amb el segon nus va ser encara més difícil, acabant amb una ungla trencada . El tercer, acovardit i sentint-se perdedor, es va deixar afluixar sense protestar.

D'aquesta manera em vaig alliberar de la "camisa de força", convençuda que fer gimnàstica i recuperar musculatura té la seva recompensa quan s'ha d'aplicar la força bruta, encara que sigui amb una peça de roba. 
I és que mai se sap quines "peces" pots ensopegar pel món, i val més estar preparada.

dimarts, 19 de juliol del 2011

T'he deixat d'estimar

Passejant solitària i trista penso...que t'he deixat d'estimar.
He deixat d'estimar un camí ple de pedres, pel que passa només qui vol que no el trobin. He deixat d'estimar la llum que m'ensenyava cada dia tot el que he perdut pel camí. He deixat d'estimar una mirada perduda quan més necessitava trobar-la. He deixat d'estimar un rostre adust i amb expressió hostil. He deixat d'estimar unes mans que no eren capaces d'agafar a qui desitjava escapolir-se de la vida. He deixat d'estimar una veu ofegada en el silenci. He deixat d'estimar la teva olor, inapreciable ara. He deixat d'estimar...T'he deixat d'estimar.

diumenge, 17 de juliol del 2011

"La vida és un tot indivisible"

Aquest post l'escric per manifestar el que em fa sentir pronunciar el pensament de Gandhi "Nadie puede hacer el bien en un espacio de su vida, mientras hace daño en otro. La vida es un todo indivisible".
És important fer una aturada en molts moments de la nostra existència i girar 360 º sobre el nostre eix amb els sentits ben desperts, observant si de retruc algú ha de soportar quelcom injust que ve inconscientment de nosaltres. 
Malgrat estar convençuda de fer les coses bé, he de tenir la capacitat de valorar la repercusió dels meus actes, i sense recances reflexionar i decidir si cal rectificar.
No puc establir separacions, no puc separar el que faig del que sóc; com faig sentir a l'altre de com vull sentir-me; com em preocupo per l'altre amb la naturalitat que espero es preocupin per mi.
Potser perque no vull fer mal a ningú i més que mai tinc en compte el que sent l'altre. Potser perquè m'he proposat fer el be en tots els espais de la meva vida. Potser perquè és cert que la vida és un "tot". Potser perquè la plenitud de l'existència està en l'empatia per ser conscient, reconèixer, comprendre i valorar els sentiments que causen els meus actes en els altres.
Potser perquè crec que, només aleshores, la meva vida serà un tot, ple de satisfacció. Per tot això, els meus veritables respectes a aquest magnífic pensament de Mahatma Gandhi.

dissabte, 16 de juliol del 2011

Gandhi

"Nadie puede hacer el bien en un espacio de su vida, mientras hace daño en otro. La vida es un todo indivisible."

Mahatma Gandhi

divendres, 15 de juliol del 2011

Fent passos endavant

D'aquí dos dies m'enfrontaré a una situació que és un repte per a mi, passar tota una jornada compartint moltes hores i situacions amb molta gent a la que pràcticament no conec. Sé que no serà fàcil, com a totes les noves situacions. Però darrerament no em planteixo gaire quin serà el resultat, confio que serà bo i que m'aportarà una mica més de confiança, molts somriures i possiblement algun moment de mal de cap tensional. Però que la valoració global serà bona, hauré crescut una mica més com a persona i m'estimaré una mica més. I probablement, quan sigui l'hora d'anar a dormir i pensi en aquella jornada, em felicitaré per la valentia de tot plegat. Fent passos endavant de vegades llargs, de vegades tant curts que són invisibles...
Endavant, endavant, endavant sense rebutjar qui m'ofereix la seva mà per avançar. Sempre és un plaer sentir el tacte d'una mà propera, però si aquesta no hi és no ha de significar desistir sinó únicament fer aquella part de trajecte en solitud.
Sé que no serà fàcil, però ara penso que la dificultat és un ingredient que assaonar i dona sabor als aprenentatges.

dimecres, 13 de juliol del 2011

Gràcies!

Hola preciós!,
només vull donar-te les gràcies pel meravellós dia d'ahir, em vas fer sentir una persona especial a la teva vida, una vida que s'està obrint explosivament al món i en la que no deixes de qüestionar les coses que tu mateix et qüestiones.
Vam observar d'aprop la natura, els capgrossos, els amics quan es banyaven i vam percebre una bonica sensació de soledat en companyia amb una complicitat particular.
I a la tarda, entre risses i corredisses amb els teus amics de joc, se't veia content quan t'apropaves i les fortes abraçades teves ens reforçaven als dos.
M'agrada quan m'abraces, m'agrada quan m'agafes pels aires, m'agrada quan et recolzes en mi al sentir-te cansat, m'agrada quan em fas aquells petons de nen gran, m'agrada quan diuen que ens assemblem...m'agrada ser la teva mare.
T'he de dir que per a mi ets la persona més important del món i, malgrat els darrers temps, he notat que jo també per a tu. . 
Gràcies fill per fer-me sentir la mare més feliç de l'univers. Gràcies!
T'estimo molt, moltíssim, no ho oblidis mai.

Ona

*de color taronja, el que més t'agrada

dilluns, 11 de juliol del 2011

El secreto...

"El secreto de la felicidad no està en hacer siempre lo que se quiere, sino en querer siempre lo que se hace".

Leon Tolstoi

*Gràcis Lorelei per aquest punt de llibre tan preciós.

diumenge, 10 de juliol del 2011

El coratge de la fragilitat

Al mig de l'agitació de la ciutat, a on les persones no tenen temps de viure, a on els sorolls de cotxes, clàxons, motos i veus et mantenen lligat a un present moltes vegades imposat. A on no hi ha lloc per amagar-se dins l'enrennou. Allà, en un banc d'una Rambla, està ella, el seu cos reflecteix la seva edat, més de 9 dècades. La seva mirada perduda i el seu pensament fix en algun fet que només ella sap. Els seus cabells de color de la plata. Les seves mans deformades per l'ús en el passat, convertit ara en present. Aquesta dona, a la que ningú presta atenció, espera...Ha guardat la seva memòria en un calaix del que ja no s'enrecorda. Tota ella és bondat.

Més endavant em creuo amb un avi menut, de fràgil aparença. Va arrossegant un carro de la compra, un carro que és la seva única companyia en aquest darrer trajecte, com un amic inseparable que l'ajuda al recolzar-se en el lent caminar, i en el que ja no carrega gaire pes més que el seu propi. La seva mirada és desperta i sense apartar-la del camí va rumiant quelcom important. Tant és així que he passat al seu costat i no m'ha vist.

Més tard, em trobo amb una parella d'avis. Van agafats i es desplacen lentament, el seu ritme és acompassat i cap dels dos gosa en variar-lo. Les seves forces estan a les acaballes, però dignament un es recolza en l'altre, la justa empenta que els cal per tirar endavant; tant fa el camí, el propòsit és no deixar de caminar junts. No es miren però es perceben a prop un de l'altre, no parlen però intueixen els seus pensaments. Un a l'altre es sostenen el record del passat, l'esforç del present i la mirada al futur, units per aquell fil d'estimació tant veritable com a pur. L'estimació de parella que només amb el temps dona un fruit madur i proporcionat a aquest tram de la vida. Continuen caminant lentament cap a algun lloc que únicament els dos saben.



*Dedicat a tots els avis i àvies que amb infinita generositat ens han deixat tots els seus triomfs i esforços, i ens han traspassat la seva saviesa. I molt especialment dedicat a la abuela Paca.

dimecres, 6 de juliol del 2011

Nova sensació

Avui ha estat un dia un xic complicat degut a una sensació gens placentera que sento des de fa uns dies,  i espanta. És com si el meu cor hagués donat un cop de puny dins del meu pit; i continués preparat per fer un altre, un altre, un altre...
Ara queda treure-ho a fora, però és tant poc grat i tant potent que m'estimo més extreure'l en solitari, és per això que no ho compartiré en Alquímia. Necessitava, tan sols, mostrar aquest nou sentiment que respon a l'esquema de la més pura ràbia.

dimarts, 5 de juliol del 2011

El despertar

L'aire, una mica càlid aquell dia, tenia un altra olor, una aroma dolça, agradable i complaent.
Jo, tot just, sortia de la letargia infantil i percebia la vida d'una manera diferent, els colors, els sorolls, les ombres, fins i tot la brisa semblava una altra.

I amb la calidesa del matí va arribar la tendresa de la tarda quan el sol s'acomiadava, va ser aleshores quan  les nostres mirades es van creuar, tan sols uns segons, per després perdre's....Però la intensitat ja havia penetrat en la llum, en la olor del mar i en la remor de l'aire. La teva mirada bressolava la meva pell amb una escalfor que despertava els sentits més adormits, amb una dolçor mai tastada. Només vaig necessitar segons per percebre que la embriagadora brisa d'aquell dia, amb la seva olor i calidesa especial, m'havia conduït a tu.

De seguida, vam saber que compartiríem la brisa, l'aire, el mar i la vida. I amb el temps vam arribar a entendre el llenguatge dels arbres, quan el vent acariciava les fulles i aquestes no paraven de parlar. Quantes tardes sentint la remor del mar, el brunzit de les fulles, el xiular del vent i l'esclatar de la pluja.
Cada vegada enteníem més el llenguatge de la natura i el nostre propi.....Els dies que el vent bufava tenaç, feia que ens abracéssim fins sentir-nos un de sol. Així, aprenent mica en mica, van anar passant els dies...

Un matí de primavera, al llevar-me, vaig intuir quelcom diferent a l'ambient, el vent ressonava fent que els arbres es moguessin amb desassossec i el sol aquella tarda es va acomiadar amb un flaix de tristor, que el meu cor va percebre amb neguit.
Vaig anar corrents a casa per trobar-te i asserenar-me entre els teus braços, amb la teva veu i la teva escalfor i així allunyar-me de la por.
Però...ja no hi eres, t'havies marxat potser amb la força del mar, potser amb la força del vent.
Durant tota la nit et vaig estar cercant per tot arreu, sense la lluna, sense la remor del mar, ni de la brisa. Per primer cop estava sola,  vaig cridar el teu nom escampant missatges d'amor...però no es sentia res més que el meu cor bategant amb força. Fins que em va envair el pànic .
Quan va sortir el sol, la brisa ja no em va abraçar, ni l'aire em va petonejar, ni les fulles dels arbres em van parlar..., tot es va convertir en silenci. I també el meu cor va deixar de bategar.

I ara, quan bufa el vent surto per si sento la remor de la teva veu. 

Hi ha dies que li dic a l'aire que si et troba t'abraci com jo ho feia.  I al vent que et petoneixi. I al sol que t'il.lumini el camí de tornada. I al mar que et vetlli. I a la lluna que t'acaroni quan sigui de nit...I a la brisa que et digui a cau d'orella que t'estimo.


*Aquest escrit ha estat dormint a dins d'una carpeta durant moltes setmanes, però ara sento que es mereix despertar de nou, i descansar en el millor lloc que li puc oferir, en Alquímia.

diumenge, 3 de juliol del 2011

La travessia de la vida

"Com deia Kavafis, no forcis gens la travessia, és preferible que duri molts anys i que ja siguis vell quan fondegis l'illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí".

Text: Ítaca de Sílvia Bel

dissabte, 2 de juliol del 2011

Olor salada i color celest per arreu

He marxat sense equipatge. Només amb el que havia aconseguit fins el moment, poca cosa però ....
Deixava a l'altra banda del mar el dolor, la tristor, la soledat, el silenci, les llàgrimes, la inseguretat, els dubtes, les nits negres i els matins foscos, la desorientació, la confusió i el caminar sense rumb.
He marxat només amb el que portava posat, la ilusió...Ilusió que el dolor es transformés en benestar. Que la tristor donés pas a l'alegria. Que la soledat s'omplís de companyia. Que el silenci evolucionés cap a xivarri.Que les llàgrimes es convertissin en somriure i satisfacció. Que l'inseguretat s'equilibrés amb la confiança de poder caminar sola. Que els dubtes donessin pas a la certesa d'estar fent les coses bé. Que les nits negres fossin nits estelades en el que cada puntet brillant fos un anhel. Que els matins foscos es transformessin en despertars amb un esclat de claror. Que la desorientació tingués un itinerari. Que la confusió donés pas a l'assossec. I que el caminar sense rumb acabés en un punt d'arribada, un destí.
 I s'ha complert. Tot això ha estat possible gràcies al color blau del cel que m'ha acompanyat durant aquests dies; a la olor de mar d'un to turquesa especial; a les parets de pedra dels camí solitaris que sempre tenien un destí; descansar sobre la sorra blanca de la platja fusionant-te amb la terra i sentint la seva energia; sentir l'aire impregnat de sal acariciant-te la cara; contemplar els centenars d'estels que em miraven en la foscor i sentir a tocar els estels amb cua que queien sobre mi; a les llargues converses i les planificacions de l'endemà; el deixar passar els pensaments mentre pedaleixes amb un somriure de benestar, l'observar tot amb una mirada nova...
La llibertat que et dona caminar amb tots aquests elements són les que han fet possible tornar a reconèixer la felicitat.

divendres, 1 de juliol del 2011

divendres, 24 de juny del 2011

Fins d'aquí uns dies Alquimia!

Alquimia fa un descans molt merescut. 
En realitat, marxa durant uns dies, per omplir les provetes dels següents elements: olor de mar, entusiasme, escalfor solar, assossec, color blau, conversa, aigua salada, troballes, pau, esbargiment, silenci, jocs, estels, risses, repòs i allunyament.
Amb aquests ingredients esperem que surtin fórmules secretes, úniques i efectives que omplin pàgines en blanc de colors, paraules, esperança, il.lusió i sentiment. I que la barreja de tots ens porti a rebre la vida amb un somriure i els braços oberts...

dimarts, 21 de juny del 2011

Compartir

Compartir és fàcil, però quan la persona és autèntica és transforma en un regal, a mi em va passar. 

Un regal que va començar reflexionant en directe sobre relacions de parella a peu de carrer, tan properes com reals que ens van fer riure i plorar casi bé alhora. Seguit d'un sopar en el que els plats eren deliciosos i la conversa exquisitament amena. Per continuar amb una llarga passejada en la que el rumb dels passos no importava, era el de menys; tota l'atenció estava en la conversa, en els sentiments, en el respecte i en els suggeriments expressats. 

No té preu quan sents proper el que l'altre t'explica, quan no cal posar-te en el seu lloc perquè ja has estat i en el que no cal dissimular les llàgrimes perquè aquestes són un annex dels sentiments.

Una vetllada que em va aportar claredat en molts sentits, i en certa manera vaig ser convidada a passar de la foscor a la penombra, confiant que aviat es transformi en claror.

diumenge, 19 de juny del 2011

Devastació

Avui he estat en un Centre Comercial, gran com tots els centres comercials i ple com tots els llocs un dissabte al matí.

Als pocs minuts d'arribar, ha succeït una escena que m'ha deixat bocabadada i tant mateix preocupada. Ha estat quan he agafat l'ascensor des de la planta -4 del pàrquing. A mida que ha anat pujant, i aturant-se a cada planta, entrava més gent de la que sortia de manera que s'ha omplert de gom a gom. A l'arribar per fi a la planta 1 hem sortit dues persones, només. La sorpresa ha estat quan un matrimoni d'edat mitjana, conduint un carro fins a dalt de compra, ha mirat el forat que hem deixat nosaltres al sortir i que en realitat no era més que un petit lloc entre tanta gent. La dona ha començat a discutir en veu alta amb el senyor que l'acompanyava:
-Sí que cabemos!

-Què dius, que anem amb el carro!

- I tanto que cabemos...!

La gent de dins l'ascensor estava perplexa mirant l'escena, fins i tot jo m'he aturat inconscientment observant el quadre.

-Que t'he dit que no- deia el senyor bastant convençut i amb una actitud solidària.

-Cómo que no?- contesta la dona amb fermesa.

Arribats a aquest punt, no he pogut evitar mirar cap a l'interior de l'ascensor,  i amb inquietud he contemplat  l'expressió d'incredulitat i temor dels passatgers d'aquest temerari viatge. El que m'ha cridat més l'atenció ha estat la mirada dels que han quedat en primera filera, una mirada de desesperació, de pregària perque les portes de l'ascensor es tanquessin d'una vegada. Però no ha donat temps. Sense que ningú pogués aturar aquell volcà d'energia, la senyora i el carro s'han abraonat amb força cap a la obertura deixada per nosaltres. Aquella mirada fixa i decidida li donava una pinzellada de irrealitat, recordant l'escena de "l'andana 9 i 3/4 de Harry Potter". I per a gran sorpresa de tots, amb una sola maniobra ha encaixat el carro, ella i l'acompanyat en aquell diminut espai..
Al final semblava més una col·lisió o accident, que un ascensor ple de gent. Els de davant han quedat al darrera amb cara d'espant i els de darrera han estat empotrats entre el fons de l'ascensor i les esquenes del companys de trajecte. 

I d'aquesta manera, com si d'un paquet bomba es tractés, s'han tancat les portes per continuar la ruta cap a la devastació.

divendres, 17 de juny del 2011

Amb tot l'amor...

...A vosaltres, perquè des del primer dia vau despertar en nosaltres un somriure diferent.

Perquè no ens deixàveu descansar durant els primers anys i així vam saber valorar el descans.

Perquè ens vam adaptar als vostres interessos i vam acabar descobrint interessos nous.

Perquè ens demanàveu imaginació i ens convidàveu a gaudir d'ella.

Perquè als matins, els vostres despertars mandrosos, eren el nostre motor del dia.

Perquè les vostres infatigables preguntes i les nostres incansables respostes ens ensenyaven tant.

Perquè t'agraden els plats casolans i a tu els gelats que hem aprés a fer-los.

Perquè quan pronuncieu les paraules màgiques, "pare" i "mare", ens ompliu de felicitat.

Perquè hem rigut junts i de vegades plorat, però sempre amb una connexió especial.

Perquè sentir que ens dieu "t'estimo" és no necessitar res més per viure.

...Perquè a part del pol nord i del pol sud, nosaltres tenim un nou pol que ens guia;

i a més a més , perquè des de que vam trobar l'illa del tresor no podem ser més rics...
Gràcies per existir.

dijous, 16 de juny del 2011

Frase

Nuestra recompensa se encuentra en el esfuerzo y no en el resultado. Un esfuerzo total es una victoria completa.

Mahatma Gandhi

dimecres, 15 de juny del 2011

Cap endavant

Quina barreja de sentiments i quin cansament, miro cap endarrere i veig tota una llarga i dura caminada. 
Contemplo les marques que m'ha deixat i són tant visibles i recents que costen de curar. Però ara sóc capaç de fixar la meva mirada també cap endavant i veure tot el que em queda de trajecte, és molt, però amb una pell més endurida pel vent, la pluja i el sol.
Mentre camino m'aturo molt sovint i descanso, necessito romandre en un mateix lloc de vegades hores, de vegades dies, de vegades setmanes. El temps suficient per assolir que la vida la he de viure amb els elements que m'ofereix.
Sóc sincera amb mi mateixa, només em tinc a mi per decidir i per triar quan apareixen els dubtes. És el més gran aprenentatge dels darrers anys, caminar sola.
Observo el meu voltant i no se sent res més que les tecles del meu ordinador. Els meus dits s'aturen un instant, ara el silenci és absolut.  La soledat forçada m'anuncia que res serà el que era, i que jo tampoc sóc ja la mateixa.

dimarts, 14 de juny del 2011

Un somni, un anhel de realitat

Avui he tingut un somni preciós, ha estat un regal personal que m'ha fet la nit. Una nit en la que la tos m'ha fet despertar cada dos per tres i tant mateix percebre el somni com a real per tot seguit desaparèixer de nou en ell.
No sé com descriure'l, era de colors tant atractius que no podies deixar de contemplar. D'un tacte plaent. Amb una aroma apassionant. I una sonoritat assossegada.
Sé que un somni no és més que imatges i fets que venen quan es dorm, sovint desitjos difícils d'aconseguir perquè formen part del món de la imaginació, la fantasia i la il.lusió. Però ha estat tant autèntic que, si mai  per uns segons se'm creuen alguna d'aquestes sensacions, l'abraçaré tant fort que passarà a ser real.

Gràcies somni per fer que contempli de nou el món amb una mirada lliure, amb la pau que necessito i el coratge retrobat.

dissabte, 11 de juny del 2011

Enriquint vocabulari

Tot els meus respectes als lingüistes, persones amb experiència en l'estudi de les llengües i amb un bagatge llarg i profund. 
Però si mirem el dia a dia, trobem que els nens petits, quan ja parlen amb certa fluïdesa i ja han assolit la base de la llengua d'una manera inconscient, però molt lògica,  l'apliquen d'una forma espontània inventant noves paraules amb força significat, que sovint només provoquen un somriure als adults i en el millor dels casos formarà part de les anècdotes de l' infància.
Jo he tingut la gran sort de riure, memoritzar, reflexionar i donar-li el lloc que el correspon a dues paraules, que una nena de tres anys va introduir espontàniament i d'una forma segura, en una de les múltuples converses en les que participava com a bona oradora que ja de petita era.
Les paraules, sense valor semàntic i lèxic, però si amb una lògica aplastant.
Un dia, passejant vam trobar una brutícia a terra, aquesta nena tant divertida va exclamar: "mira, un fumó!",  un fumó? vam pensar els adults, i mirant a terra vam veure que es referia a una burilla de cigarreta. Un altre dia va dir: "he vist una "robateria" molt maca".
Genial! dues palabras sense cap reconeixement lingüístic, però s'apropen més a la realitat que d'altres que figuren als diccionaris. Per tot això a casa hem enriquit el vocabulari acollint aquestes dues paraules tant familiars per a nosaltres.
Estic segura que si escoltèssim més als infants, el vocabulari "lògic" per la seva "senzillesa", enriquiria també la nostra llengua..

divendres, 10 de juny del 2011

Body Balance

Sí, avui he anat al gimnàs. L'hora era més tard de l'habitual, per tant m'he adaptat a la classe que coincidia amb aquest nou horari.
Per fer temps, he començat per la piscina, després una estona de nuvolàrium, i una vegada canviada he pujat a la sala.
Avui la classe era de Body Balance, quan l'he vist programada he pensat que semblava una classe dolça, d'acompanyament. Casi bé de balanceig, com quan t'abandones en una hamaca deixant que ella et porti suaument, tant fa la direcció. M'ha produït una certa tendresa, i satisfeta he pensat que el meu cos s'ho mereixia.
Doncs bé, he entrat i he fet el mateix que feia la resta, agafar una esterilla i posar-la en horitzontal, després treure sabates esportives i seure.
Quan ha arribat l'entrenadora, amb el micro incorporat, ha tancat els llums i ha posat una música d'allò més suau, ha començat a parlar amorosament, res a veure amb l'altre "body". Els primers moviments eren compassats, d'oscil.lació del cos. Fins i tot he pensat que potser era massa tendre. I la veritat és que no sé en quin moment, perquè el to de veu no ha variat, els estiraments, els equilibris i els retorciments han anat en augment. Ha hagut un instant que la contorsió era tal que he perdut el reconeixement en l'espai de la meva cama dreta, s'havia de moure i he necessitat uns segon per localitzar-la.. 
No puc dir que he seguit tot a la perfecció, però jo pensava que m'aproximava bastant.
Llàstima que la professora no opinava el mateix. M'he adonat quan ha donat ordres que no eren generals i s'apropaven molt a la descripció de la meva postura corporal, i sentint que ho repetia varies vegades i ningú rectificava el seu cargolament, he afirmat que anava per mi, així doncs he corregit el que amb bona voluntat he pogut. 
Aquests missatges individuals s'han repetit en els equilibris, però la diferència en aquí, és que només ha calgut una vegada per ser plenament conscient que era jo la destinatària. L'exercici era aixecar cap endarrere la cama dreta i cap endavant el braç esquerra,  tot alhora, de tal manera que la cama alçada, el tronc i la mà aixecada quedaven en línia recta aguantant l'equilibri. Bé això era l'esperat per la profe i en el fons també per mi, perque sense dominar la meva tendència a la rotació, he anat girant fins perdre del tot el poc equilibri aconseguit, era bastant semblant als primers moviments fallits d'una baldufa, però en aquest cas d'un Body. Assolint les meves mancances com a equilibrista, he decidit tocar terra amb els dos peus, abans de que ho fes tot el meu cos d'una manera involuntària i descontrolada.
La següent tabla d'exercicis era el que en ioga és ben conegut com "la salutació al sol". Aquesta reverència tant especial, avui s'ha convertit en un sacrifici, ja que l'hem fet repetides vegades amb l'objectiu principal  d'estrènyer les abdominals. Confesso que he fet trampa, perquè comprimia tot el que es deixava comprimir per aconseguir saludar amb certa decència. Per un moment he pensat per què els orientals no van practicar una salutació al sol a l'occidental, amb un moviment harmoniós de la ma, cap un costat i cap a l'altre.
Per fi, ha arribat el moment de la relaxació, més aviat l'anomenaria el moment de la restauració, similar a la reconstrucció o l'apedaçament d'un cos esguerrat.
He de dir que aquests exercicis inofensius i tímids m'han deixat abatuda. 
No sé perquè no he fet cas d'allò que els meus pares em deien de petita i que es pot aplicar a qualsevol etapa de la vida, allò de... No és or tot el que lluu.
Reconec que avui no m'he posat les ulleres de sol i m'he enlluernat.

dimecres, 8 de juny del 2011

Els Prínceps Blaus?

...Perque de petita em van explicar en els contes que els Prínceps Blaus existien, i jo m'ho vaig creure...És més, ja de gran vaig pensar que havia trobat el meu Príncep Blau...fins que un dia es va destenyir!

En els contes populars, els traspassats de generació a generació, d'avis a néts i de pares a fills, per què els Prínceps han de ser Blaus?.

No enganyem més als infants... Començant perquè els prínceps ja no són el que eren, si mai han estat alguna cosa.
No es casen amb dames delicades sinó amb delicades dames i no porten corona però si se'ls veu la coroneta, què és molt diferent. No són alts i guapos, fan el que poden, que de vegades és ben poc.

No van a les primeres fileres de les batalles, valents, guanyant a la mort per la justícia del poble. Sinó que miren, des de primera fila, davant del poble i impassibles, qui és el valent que batalla per desfilar sense morir-se sota un sol de justícia..

Ja no existeixen els prínceps blaus, modernitzem els contes. Ja que aquests són històries imaginades, posem de veritat imaginació, començant per canviar el color...

dimarts, 7 de juny del 2011

És hora d'anar a dormir

És tard, estic cansada i decideixo anar a dormir d'hora, després de sopar miraré el correu i m'aniré a llegir al llit. Fa dies que no llegeixo res, i és un mal costum.
Després de sopar miro el correu, tanco l'ordinador i és tant d'hora que poso la TV. Fa dies que no engego aquest aparell, que he relegat a un racó del menjador. Tinc la pitjor actitud que es pot tenir quan es posa en marxa la TV, no esperar a trobar res interessant. I no m'equivoco, passo d'un canal a l'altre i torno cap endarrera. Res interessant, però no sé que trobo en les imatges i el so que em sento relaxada, em fa mandra anar al llit per si no m'adormo o per si m'adormo massa d'hora i de matinada em desperto prou descansada i desorientada com per llevar-me.
Continuu mirant sense sentir als presentadors que surten, em fixo en les vestimentes, sembla que van a una festa, quina mandra haver de vestir cada dia així, el maquillatge i la perruqueria. 
La veritat és que estic cansada, miro la porta de l'habitació i no hi ha ningú que em digui "vinga a dormir que ja és molt tard", ni una ma que em convidi a canviar d'estància. M'acomodo al sofà i tanco els ulls, només per un moment, per què descansin. Però aquest descans és l'excusa per no anar a una habitació sense cap companyia. Amb els ulls tancats i sentint les veus de fons el meu inconscient em diu que no estic sola. Això em fa estar més tranquil·la,.al cap de pocs minuts, i sense adonar-me'n, m'adormo. En algun moment entreobro els ulls, i em torna al cap que no hi ha ningú per donar-me la ma i ajudar-me a anar al llit, mentre jo lluito contra una dolça son. Torno a tancar els ulls i torno a caure a les mans de Morfeo
L'incomoditat de la postura em fa despertar, miro el rellotge i veig que és l'hora de cada dia, molt tard, massa tard com per agafar-lo com un bon hàbit.
Em faig el propòsit que no em tornarà a passar, demà ho faré bé, sinó no descanso prou. Demà em prometo, sense adonar-me que demà ja fa tres hores que forma part d'avui. 
Una mica desabuda amb mi mateixa, però prou cansada com per mirar només la meva part del llit, m'amago entre els llençols i el meu últim pensament és què bé que s'està estirada, perquè no he vingut abans...demà ho faré diferent...

divendres, 3 de juny del 2011

Positivament gràcies!

Una d'aquestes nits en que tens la gran sort de que l'informàtica t'apropa als amics, vaig estar una bona estona comunicant-me amb un amic, amb un bon amic. Gràcies a ell estic posant en marxa tot un circuït nou de missatges interns, amb un altre llenguatge, el del pensament positiu.
De vegades ho havia intentat, però sovint tendeixes ràpidament a veure el difícil què és, el que no pots aconseguir, el que no ha sortit bé o al que no arribes. Doncs bé, al parlar en positiu i rebre respostes en positiu, va ser com un joc de concentració, perquè la ment sovint no vol esforçar-se i fa el que tu l'has acostumat  
Va ser divertit buscar antònims i reestructurar les frases. Era com mimar els pensaments i pintar-los de colors macos, no conformar-se amb línies mal traçades i en blanc i negre.
Al final de la conversa jo ja no estava tant trista, no em sentia tant sola i creia fins i tot que potser ho puc aconseguir. Que traduint a positiu és: "Al final de la conversa era una mica més feliç, em sentia acompanyada, i fins i tot segura de que m'ensortiré".
Què fàcil és i que bé sona. Ara el que ho ha d'escoltar és el meu cor i transmetre-ho la meva pell. I mira per on..., ja s'han posat en marxa.
Gràcies per fer el difícil - fàcil, el repte - meta, lo llunyà - proper i de la valentia - un joc.

dijous, 2 de juny del 2011

L'olor

Em dol pensar que de vegades no recordo la teva veu pausada, carinyosa, la que em transmitia tant. La d'abans, no pas la d'ara que se sent tant llunyana.
De vegades tampoc recordo el teu rostre, aquell que jo coneixia tant bé, que havia explorat pam a pam tantes vegades...El que veig ara no el reconec, li manca expressió, emoció i una mirada sincera. Ni tan sols puc recuperar el record del tacte de la teva pell. Aquella de la que fluia una tebior que envaia el meu espai.
Però la teva olor si que la tinc present, tanco els ulls i percebo una aroma dolça.
Quantes vegades m'he adormit abraçada a tu i a la vegada envoltada per aquesta aroma. És el record d'estar a casa, el de sentir-me en un lloc conegut i protegit, allà a on penses que mai arribarà el mal, ni la tristor, ni el dubte, ni el dolor.
Tanco per un moment els ulls i la torno a percebre, i per uns instants m'oblido de tot i em sento la dona més feliç del món.

diumenge, 29 de maig del 2011

Una estona exquisita

En aquests dies que han passat sense escriure, també han hagut bons moments, i he considerat que era injust no donar un espai a aquests fets. Per això, encara que ja han passat uns dies intento recordar les sensacions d'algunes estones, i una d'elles és la d'un sopar.
Un sopar molt agradable. El menú senzill, una amanida amb molts ingredients, entre d'altres carinyo, és l'ingredient principal per a que tots els plats et surtin exquisits. I aquesta amanida va sortir exquisita.
El segon plat no gaire elaborat, però també igual de bo. I de postre pastissets individuals de nata i trufa amb coulis de xocolata pel damunt, ummm!
Quant de temps que no feia la meva pròpia alquímia a la cuina... montar la nata, preparar la trufa, el coulis, les làmines de pa de pessic...Quant de temps que no li posava imaginació i amor al meu plat preferit "el postre". Els que em coneixen saben que no se'm dona pas malament, però els que no coneixen la meva branca repostera, malfien de que ho hagi cuinat jo, com ha estat el cas, i aleshores m'encanta observar la cara quan tasten el postre.
Sí, normalment m'agrada observar el rostre dels meus convidats, amb el desig de que agradi. En aquí em sento identificada amb l'expressió complaguda i absorta de l'actriu Juliette Binoche en la pel.lícula Xocolat. És una sensació de gaudir amb el gaudir de l'altre.
Després unes herbes i una conversa d'allò més divertida, compartint el millor de nosaltres. Perquè ens ho mereixem! ens mereixem això i moltes més estones bones.