divendres, 26 d’agost del 2011

Passeig en bicicleta

Eren les set de la tarda i el cel volia fer-se present amb trons llunyans, colors grisos i una foscor diferent.
He pujat a la bicicleta, sense rumb, els pensaments en els pedals i els sentits en la foscor d'una turmenta propera i en el so dels trons que l'anunciaven. He sortit corrents, com per trobar-me amb el xàfec lo abans possible. Necessitava que la pluja em tornés una tranquilitat que a casa no trobava.

Pedalant, pedalant, pedalant sense voler parar per no pensar. Al cap d'una bona estona, quelcom ha canviat en el cel, s'han obert unes tímides clarianes a la vegada que en mi s'obria una benvinguda tranquilitat

M'he aturat en un banc situat en un caminet entre camps, el rellotge de l'esglèsia a davant, uns pagesos acabant la jornada i els ocells acomiadant el dia. Quan he estat conscient de tot això, una barreja de sentiments m'han abraçat. Les llàgrimes han lliscat per les galtes, sense poder deixar de mirar i sentir que jo formava part d'aquell escenari.
M'hagués quedat una eternitat, però amb les meves cames i l'ànima ja més descansades, he tornar a pujar a la bici i he continuat aquest viatge pel meu interior. De vegades només passejava, altres agafava tanta velocitat que  necessitava aixecar-me del selló i notar pel tot el cos l'aire que topava amb cada centímetre de la meva pell i escampava els meus pensaments.

Al cap d'una bona estona, he arribat a una figuera gran i majestuosa que tapava un caminet d'herbes i arbustos. He baixat de la bicicleta per endinsar-me en aquell petit món a on la natura engalana el terreny. Plantes amb flors que creixien per arreu, espigues de blat que treien el cap tímidament, ortigues ufanoses, i un sostre de branques de bardisses amb uns puntets morats que queien com gotims de raïm. Aleshores he recordat que quan tasto les mores no les puc deixar de menjar encara sabent que els dits, els llavis, la llengua i possiblement part de la boca es tenyirà d'un color que recorda l'infantesa.

He agafat mores pensant a fer la melmelada amb la que m'agrada obsequiar, cada tardor, als meus fills i amics. I mentre agafava aquests fruits que es desfeien en els dits, venien els records de les punxades, de trobar-te atrapada en mig de les branques, les esgarrapades, i les hores i hores que ens vam regalar, quan amb els amics i els nens passàvem tardes senceres passejant i gaudint al veure la cara dels petits al comprovar com s'anava omplint la bossa. Quants records m'han portat aquests fruits morats i dolços...

Avui, solitària, he pogut comprovar que he anat més a poc a poc, que he anat amb més cura perquè quan la punxa se t'enganxa a la pell o la roba no hi ha ningú que t'ajudi a desenpallegar-te'n, i perquè sense ningú que t'aguanti per arribar a les mates altes, que són les més madures, t'has d'adaptar i deixar endarrere les que agafaries en companyia.

El cel tornava a amenaçar esclatar, i amb la bossa mig plena, la bicicleta i els meus records he pedalejat cap a casa pensant que tot i que algunes de les coses que fas en solitari poden ser més lentes o no tan productives, està bé sentir que en ocasions aquesta solitud també et satisfà.

Una vegada a casa ha estat com sempre feia, he posat les mores en remull, les he netejat amb cura i he començat a elaborar la melmelada. I tot i que feia un any que no la feia, he recordat ràpidament els ingredients i la proporció adequada:  mores, 1/4 del pes de les mores en sucre panela, un raig de llimona, 500 gr d'amor,  una lliure d'afecte, un bon grapat d'estima, molta tendresa per lligar els ingredients i la paciència que necessitis per cuinar-ho.
Ara, ja només queda ficar-la en bonics pots i regalar-la a la gent que és especial a la meva vida.

dijous, 18 d’agost del 2011

Un bon principi per començar

Miro cap enrere i veig que encara existeix en el record, però ja no ho respiro en l'aire.

"...divendres vull parlar amb tu" i cauen a terra tots els teus projectes i t'ennuvola tota la mirada que tenies posada en el demà amb ell. En els primers moments ve la sorpresa i la incredulitat, no pot ser!...Fins i tot li proposo canviar, però em deixa molt clar amb paraules i fets que no vol provar res.

Penses que quan passin dies veurà la seva errada, però no és així. Al contrari, es reafirma més, i quan més em vull apropar amb dolçor i cert sentiment de culpa (segur que hi ha quelcom que he fet), més s'allunya ell. Et sents una nosa, arribes a humiliar-te i acceptes amb naturalitat el rebuig constant i la culpa del que ha passat. Comences a perdre pes...I amb molta desesperació no deixes de fer-te mal amb interrogants que mai, mai ningú et contestarà.



Està sent una lluita de Titans, un dia guanya el dolor i un altre li guanyes tu terreny al patiment. El que importa és sobreviure dignament a la batalla, i aconseguir que les ferides deixin de sagnar, encara que sempre estiguin presents.

Arriba un moment que t'adones que ja no fa res el desig i les ganes que posis. Però no vols renunciar, et costa tant deixar de lluitar...Però fins a quin punt és batalla i fins a quin punt és negar la derrota ?. En un llibre que parla de desamor l'autor diu una veritat dolorosa, la frase és "plora tant com necessitis, però no et regalis". Segurament un punt de partida important per tornar a agafar força.

Igual que és un punt de partida fonamental el suport emocional, les abraçades, el respecte del silenci, la connexió de les mirades...,dels familiars i els amics més propers. I del que estic més segura és que aquest recolzament directe o indirecte no té preu, perquè s'han preocupat per mi, més enllà de la situació donada.

I aquí ha estat el punt de partida; l'amistat i l'estimació ha estat un terra ferm en el que sostenir-me quan tot just he començat a aixecar-me. M'han fet mirar-me al mirall i obligar-me a veure la persona que realment sóc. I així aclarir el meu cap i obrir el meu cor a totes les coses bones que poden arribar. A valorar-me pel que sóc i pel que faig.

Començo a viure la meva vida amb cautela, però volent sentir la calma. Sempre et queda però una dura pregunta en l'aire "...i si mai em torna a estimar ?..."Ara puc contestar amb una resposta igualment dura: una vegada he començat a avançar no deixaré de caminar i depèn del camí que agafi ja no em trobarà.

Aquest escrit el faig encara amb llàgrimes als ulls, perquè quan sents el pes del patiment encara sents l'ofec de l'amor. Així és com jo m'he sentit i així és com no vull tornar-me a sentir mai.



No sé si el perdonaré perquè el perdó és una elecció lliure, no una obligació. Tampoc sé si algun dia li donaré les gràcies per alliberar-me del seu pes.

A qui sí li dono les gràcies és als meus familiars i amics que m'han demostrat amb fets, i no amb paraules, el significat de l'amor i l'amistat.

I dono especialment les gràcies per l'existència dels meus fills; com diu Walter:

"..la teva parella t'esfonça, els teus fills et rescaten; la teva parella no és res teu, els teus fills són la teva sang;

la teva parella no t'estima, els teus fills t'estimen incondicionalment..."

És un bon principi per començar.

dimecres, 17 d’agost del 2011

"Madurar el amor"

Cada vegada que escolto les cançons de l'album "Vides" de Pedro Guerra sento que és un regal, tant la lletra, com la música, com la seva veu.
Estic segura que en Pedro estarà content de prestar aquesta cançó, "Madurar el amor", a Alquímia; i així poder-vos regalar el que cadascú vulgui sentir...

diumenge, 14 d’agost del 2011

El pont de l'ahir i el demà

Estàs en el pont de l'existència sense saber per on caminar, experimentant la teva pròpia soledat. 
Et sents estrany quan t'abraço, de vegades ho demanes i t'agrada, sense el teu permís et molesta. T'agrada que et cuidi però refuses les atencions. T'enfades sense raó i rius sense saber perquè.  
Moltes vegades et sents baix però ets mot alt, ets sents nen però ets molt gran, et sents adult però encara no ho ets.
Estàs en el pont de estimar com un nen...o com un noi. 
Estàs creuant la passera corrents, i cada dos per tres t'atures per rebutjar suggeriments, idees, creences, experiències, escoltar, mirar...;sense adonar-te que tot això t'ajudaria a sentir el camí i avançar.
Et trobes en el pont de l'adolescència emboirat amb els records de l'ahir, el buit del demà i fent equilibris en l'avui. Aquesta boirada espesa et confon i sovint no et deixa ser feliç.
No puc caminar per tu, ni aixecar-te quan caus, ni consolar-te quan t'equivoques. Però només si tu vols, puc caminar al teu costat en silenci, esperar quan ensopeguis, somriure't quan avancis i abraçar-te quan arribis. Només si tu vols. 



dissabte, 13 d’agost del 2011

"Prohibido"

"Queda prohibido:
llorar sin aprender;
levantarte un dia sin saber que hacer;
tener miedo a tus recuerdos;
no luchar por lo que quieres..."

Pablo Neruda

divendres, 5 d’agost del 2011

Instants

Enfrontar-me a aquesta setmana passada em feia certa por...vacances, solitud i massa temps per pensar... Ara estem a les darreres hores d'aquest cicle de set dies i recordant el que he fet i el que he sentit ho resumiria en una frase: He gaudit dels moments més insignificants, conscient de que ho feia
Petites coses, accions del dia a dia que es transformen en profundes quan les situes en el temps real "el present",
Ara recordo el bany a la platja (gràcies I), notar l'escalfor del sol a la pell, riure amb amics (gràcies D, M,I,Y,A), compartir un aperitiu (gràcies D,I,A), xerrar sota el sol (gràcies I), sentir una abraçada (...), converses sense so (gràcies J), veure la veritat en els ulls de l'altre, dirigir o rebre un somriure, sentir un Com estàs?, compartir un àpat (gràcies B, J, J,I...), escoltar una rialla, sentir una musica i somriure, una trucada, emocionar-te amb els missatges, esperar que desperti el sol, contagiar-te de la rissa de l'altre, passejar conscient dels teus passos, compartir un gelat (gràcies J)...
Instants, tan curts com a intensos, que et fan sentir més viva que tota una vida.

*Gràcies: D, M, I, Y, A, B, J, J, A, I, P, A, P, J, A, N, S, L, T, L, E, D...Moltes gràcies!