dissabte, 2 de juliol de 2011

Olor salada i color celest per arreu

He marxat sense equipatge. Només amb el que havia aconseguit fins el moment, poca cosa però ....
Deixava a l'altra banda del mar el dolor, la tristor, la soledat, el silenci, les llàgrimes, la inseguretat, els dubtes, les nits negres i els matins foscos, la desorientació, la confusió i el caminar sense rumb.
He marxat només amb el que portava posat, la ilusió...Ilusió que el dolor es transformés en benestar. Que la tristor donés pas a l'alegria. Que la soledat s'omplís de companyia. Que el silenci evolucionés cap a xivarri.Que les llàgrimes es convertissin en somriure i satisfacció. Que l'inseguretat s'equilibrés amb la confiança de poder caminar sola. Que els dubtes donessin pas a la certesa d'estar fent les coses bé. Que les nits negres fossin nits estelades en el que cada puntet brillant fos un anhel. Que els matins foscos es transformessin en despertars amb un esclat de claror. Que la desorientació tingués un itinerari. Que la confusió donés pas a l'assossec. I que el caminar sense rumb acabés en un punt d'arribada, un destí.
 I s'ha complert. Tot això ha estat possible gràcies al color blau del cel que m'ha acompanyat durant aquests dies; a la olor de mar d'un to turquesa especial; a les parets de pedra dels camí solitaris que sempre tenien un destí; descansar sobre la sorra blanca de la platja fusionant-te amb la terra i sentint la seva energia; sentir l'aire impregnat de sal acariciant-te la cara; contemplar els centenars d'estels que em miraven en la foscor i sentir a tocar els estels amb cua que queien sobre mi; a les llargues converses i les planificacions de l'endemà; el deixar passar els pensaments mentre pedaleixes amb un somriure de benestar, l'observar tot amb una mirada nova...
La llibertat que et dona caminar amb tots aquests elements són les que han fet possible tornar a reconèixer la felicitat.

6 comentaris:

  1. Arsènic per compassió2 de juliol de 2011 a les 13:02

    Maco, molt maco.
    Però, el destí era Lourdes? Ai, no, que a Lourdes no hi ha mar!:D

    ResponElimina
  2. ...Arsènic gràcies pel teu comentari.
    Et convido a una infusió, molt concentrada, de llaurer verd, vols?

    ResponElimina
  3. Arsènic per compassió2 de juliol de 2011 a les 22:05

    OK,...per compassió!

    ResponElimina
  4. Un text preciós amb un significat encara millor. Ara aprofita que tens aquestes sensacions impregnades a la pell per continuar gaudint-les dia a dia.

    ResponElimina
  5. Gràcies Gustet dolcet.pel teu comentari.
    Sí, la veritat és que aquests dies estic vivint "de rentes", i les sensacions estan molt presents, desitjo que no marxin mai.I, si ho desitjo fort, no tenen perquè marxar!

    ResponElimina
  6. Què bé...!
    Hem de fer un tè i m'ho expliques!

    ResponElimina