dissabte, 30 de juliol del 2011

Desitjos

Ens tornarem a trobar... i tornarem a passejar la primavera en ple hivern, i tornarem a pintar el sol als dies foscos, i tornarem a sentir escalfor en mig del gel.
Els nostres desitjos seran un cop més les nostres prioritats. 

Tornaré a pintar els teus despertars de colors i tu tornaràs a esperar-me al final del camí per acompanyar-me a casa.

Tornaran els dies amb el sol lluint, i les tardes amb aquell tel de claredat i les nits, quan la lluna dormi, seran d'una foscor nítida.

Tornarem a sentir les nostres veus i reconeixerem les paraules, i regressaran a nosaltres els missatges gestuals que només nosaltres entenem.
Passejarem agafats delicadament de la mà per sentir la llibertat de caminar junts.

Tornarem a ser tu i jo, dos pintors compartint una mateixa tela, aportant a l'obra el millor de cada un. 
Tornarem a compartir...i si ensopeguem i rodolem, ho farem els dos, tu i jo.

dijous, 28 de juliol del 2011

Els somnis

Aquesta nit he caigut a les xarxes d'un somni tant enigmàtic com a sorprenent. En algun moment semblava més "Alícia al país de les meravelles" que l'Ona al país dels somnis.
No sé explicar exactament què ha succeït, ni quines eren les situacions ja què el meu inconscient ha tancat la porta en el moment en el que m'he alliberat, en el moment de despertar. Ha estat una sèrie de seqüències i vivències passades, presents i no sé si atrevir-me a dir futures, en les que les figures i les sensacions es succeïen amb una rapidesa vertiginosa, barrejant com en una coctelera conceptes que dormen en la ment:  records, vivències, pors…
Com deia L.Struempell  "el subjecte que somia dona l’esquena al món de la consciència oberta" i sí, és possible que jo hagi donat l'esquena a tot allò que sé que existeix en mi.
No ha estat un son reparador pel cos ni per l'ànima, però potser ha posat ordre en el meu inconscient i l'ha animat a treure i ensenyar tot allò que amaga a les seves profunditats.
I si fos així...Benvinguts aquests somnis que m'ajuden a treure el solatge del passat que viu a la fondària del meu present!.

Body Pump

Que bé senta dedicar-se part del dia. He tornat al gimnàs. En un principi la intenció era anar al meu circuït a la sala de màquines, i fer com sempre la cinta, la bicicleta, caminador elíptic...10' en cada aparell, que per sort ja no tenen control sobre mi.
Però a mig camí, he passat per davant d'una sala a on començaven una classe. I sense pensar-ho ja estava a dins. 
Varies persones em miraven, i m'ha vingut al cap aquella expressió castellana que significa valentia quan diuen "...al toro". Doncs ben bé al brau no, però si a una sessió de peses, música i ordres sense respir. 
He preguntat de què era la classe i m'han contestat de "Body Pomp", de body què? m'he preguntat a mi mateixa. Sense adonar-me, la profe amb micròfon sense fil incorporat al mes pur operación triunfo, m'ha localitzat i sense cap presentació de "bodys" m'ha començat a dir quins objectes havia d'agafar; sense assegurar-se de que ho havia entés, s'ha donat mitja volta, ha posat la música maxaca i ha començat a dir "venga, i uno, i dos...", venga què...?.
He intentat aillar-me d'aquell escenari i recordar el que m'havia dit d'una sola tirada i a la velocitat de la llum..., agafar soport, tabla, esterilla, 4 pesos, dos peses...He agafat de més, per si de cas. M'he col.locat en el racó més discret del recinte, i he fet el que "he pogut", no el que he volgut o el que tocava.
A hores d'ara, i des del silló de casa, encara no sé que és el que el meu cap no comprenia, perquè no he aconseguit anar al ritme de la música, el moviment, la colocació del cos i la metralla d'ordres que canviaven a cada segon, quan el meu cap encara estava codificant la penúltima. Per un moment m'ha semblat que tots feien Body Pomp i jo compartia molt amablement el recinte amb ells, fent un esport encara per definir.
La meva musculatura s'ha despertat de cop, fins i tot he descobert músculs que no sabia que existien, i que evidentment s'han queixat de ser mostrats d'aquesta manera.

*Post publicat fa uns mesos, ara torna a reaparèixer en aquesta nova cara d'Alquímia, per recordar els somriures que en el seu moment va despertar.

dilluns, 25 de juliol del 2011

D'aquí estant veig una estrella

D'aquí estant veig una estrella..., i ahir jo vaig ser una privilegiada i en vaig veure moltes. Amb un ampli somriure pintat a la meva cara vaig deixar que les cançons, les veus i les sensacions s'apoderessin de mi.
Una nit freda però amb molt caliu. Les expressions de les cares de la gent eren de plaer, la meva era d'agraïment. Agraïment per ser una de les afortunades que van sentir les emocions que transmet la música, ja vingui d'una veu o d'un instrument acariciat amb ternura.
D'aquí estant veig una estrella, profunda, encisadora, hipnotitzant. Que es va convertir al final de la nit en un estel amb cua portador d'un desig, el de compartir infinitament aquesta estona de pau.
D'aquí estant veig una estrella...i una en concret, des d'ahir, sento que sovint m'observa.


*"D'aquí estant veig una estrella" és el nom que se li dona al concert de cançons tradicional, en una petita població Gironina.

dissabte, 23 de juliol del 2011

La camisa de força

Quan més lleugera em volia sentir, més agafada em vaig trobar...
És l'hora de sortir a sopar i fa molta calor, decideixo posar-me alguna peça fresca i trio un top força original però un tant malparit. Original per la manera de lligar-se al darrera amb dos parells de cintes, aquesta és una de les coses que més em va agradar quan m'ho van regalar. Però aquesta originalitat es converteix en una tortura quan tornes a casa cansada i tens ganes de treure't la roba i anar a dormir. Aleshores, la peculiaritat es paga, i no amb diners sinó amb paciència. I és que la coordinació ma-cap a altes hores de la nit falla, i aconseguir desenbrollar els nusos i llaçades triples que has fet a consciència per por de que s'afluixeixin i perdre el top a mig camí, es tornen una prova de foc. Potser qui ho va dissenyar no va pensar en aquest instant o va concebre aquesta vestimenta com a multifuncions: top, camisola de dormir, i si a l'endemà encara no has pogut desenpallegar-te, davantal...
Sense perdre els nervis i amb l'ajuda de les darreres neurones que estaven despertes pensava "serà la primera vegada que no em desvesteixo per anar a dormir". Però en el moment que el meu cap estava buscant el pla B pel triple nus, el primer de tots es va afluixar un xic que no vaig desaprofita, "ja està!" vaig pensar; però faltaven un parell de nusos més, més petits i molt més forts. Amb el segon nus va ser encara més difícil, acabant amb una ungla trencada . El tercer, acovardit i sentint-se perdedor, es va deixar afluixar sense protestar.

D'aquesta manera em vaig alliberar de la "camisa de força", convençuda que fer gimnàstica i recuperar musculatura té la seva recompensa quan s'ha d'aplicar la força bruta, encara que sigui amb una peça de roba. 
I és que mai se sap quines "peces" pots ensopegar pel món, i val més estar preparada.

dimarts, 19 de juliol del 2011

T'he deixat d'estimar

Passejant solitària i trista penso...que t'he deixat d'estimar.
He deixat d'estimar un camí ple de pedres, pel que passa només qui vol que no el trobin. He deixat d'estimar la llum que m'ensenyava cada dia tot el que he perdut pel camí. He deixat d'estimar una mirada perduda quan més necessitava trobar-la. He deixat d'estimar un rostre adust i amb expressió hostil. He deixat d'estimar unes mans que no eren capaces d'agafar a qui desitjava escapolir-se de la vida. He deixat d'estimar una veu ofegada en el silenci. He deixat d'estimar la teva olor, inapreciable ara. He deixat d'estimar...T'he deixat d'estimar.

diumenge, 17 de juliol del 2011

"La vida és un tot indivisible"

Aquest post l'escric per manifestar el que em fa sentir pronunciar el pensament de Gandhi "Nadie puede hacer el bien en un espacio de su vida, mientras hace daño en otro. La vida es un todo indivisible".
És important fer una aturada en molts moments de la nostra existència i girar 360 º sobre el nostre eix amb els sentits ben desperts, observant si de retruc algú ha de soportar quelcom injust que ve inconscientment de nosaltres. 
Malgrat estar convençuda de fer les coses bé, he de tenir la capacitat de valorar la repercusió dels meus actes, i sense recances reflexionar i decidir si cal rectificar.
No puc establir separacions, no puc separar el que faig del que sóc; com faig sentir a l'altre de com vull sentir-me; com em preocupo per l'altre amb la naturalitat que espero es preocupin per mi.
Potser perque no vull fer mal a ningú i més que mai tinc en compte el que sent l'altre. Potser perquè m'he proposat fer el be en tots els espais de la meva vida. Potser perquè és cert que la vida és un "tot". Potser perquè la plenitud de l'existència està en l'empatia per ser conscient, reconèixer, comprendre i valorar els sentiments que causen els meus actes en els altres.
Potser perquè crec que, només aleshores, la meva vida serà un tot, ple de satisfacció. Per tot això, els meus veritables respectes a aquest magnífic pensament de Mahatma Gandhi.

dissabte, 16 de juliol del 2011

Gandhi

"Nadie puede hacer el bien en un espacio de su vida, mientras hace daño en otro. La vida es un todo indivisible."

Mahatma Gandhi

divendres, 15 de juliol del 2011

Fent passos endavant

D'aquí dos dies m'enfrontaré a una situació que és un repte per a mi, passar tota una jornada compartint moltes hores i situacions amb molta gent a la que pràcticament no conec. Sé que no serà fàcil, com a totes les noves situacions. Però darrerament no em planteixo gaire quin serà el resultat, confio que serà bo i que m'aportarà una mica més de confiança, molts somriures i possiblement algun moment de mal de cap tensional. Però que la valoració global serà bona, hauré crescut una mica més com a persona i m'estimaré una mica més. I probablement, quan sigui l'hora d'anar a dormir i pensi en aquella jornada, em felicitaré per la valentia de tot plegat. Fent passos endavant de vegades llargs, de vegades tant curts que són invisibles...
Endavant, endavant, endavant sense rebutjar qui m'ofereix la seva mà per avançar. Sempre és un plaer sentir el tacte d'una mà propera, però si aquesta no hi és no ha de significar desistir sinó únicament fer aquella part de trajecte en solitud.
Sé que no serà fàcil, però ara penso que la dificultat és un ingredient que assaonar i dona sabor als aprenentatges.

dimecres, 13 de juliol del 2011

Gràcies!

Hola preciós!,
només vull donar-te les gràcies pel meravellós dia d'ahir, em vas fer sentir una persona especial a la teva vida, una vida que s'està obrint explosivament al món i en la que no deixes de qüestionar les coses que tu mateix et qüestiones.
Vam observar d'aprop la natura, els capgrossos, els amics quan es banyaven i vam percebre una bonica sensació de soledat en companyia amb una complicitat particular.
I a la tarda, entre risses i corredisses amb els teus amics de joc, se't veia content quan t'apropaves i les fortes abraçades teves ens reforçaven als dos.
M'agrada quan m'abraces, m'agrada quan m'agafes pels aires, m'agrada quan et recolzes en mi al sentir-te cansat, m'agrada quan em fas aquells petons de nen gran, m'agrada quan diuen que ens assemblem...m'agrada ser la teva mare.
T'he de dir que per a mi ets la persona més important del món i, malgrat els darrers temps, he notat que jo també per a tu. . 
Gràcies fill per fer-me sentir la mare més feliç de l'univers. Gràcies!
T'estimo molt, moltíssim, no ho oblidis mai.

Ona

*de color taronja, el que més t'agrada

dilluns, 11 de juliol del 2011

El secreto...

"El secreto de la felicidad no està en hacer siempre lo que se quiere, sino en querer siempre lo que se hace".

Leon Tolstoi

*Gràcis Lorelei per aquest punt de llibre tan preciós.

diumenge, 10 de juliol del 2011

El coratge de la fragilitat

Al mig de l'agitació de la ciutat, a on les persones no tenen temps de viure, a on els sorolls de cotxes, clàxons, motos i veus et mantenen lligat a un present moltes vegades imposat. A on no hi ha lloc per amagar-se dins l'enrennou. Allà, en un banc d'una Rambla, està ella, el seu cos reflecteix la seva edat, més de 9 dècades. La seva mirada perduda i el seu pensament fix en algun fet que només ella sap. Els seus cabells de color de la plata. Les seves mans deformades per l'ús en el passat, convertit ara en present. Aquesta dona, a la que ningú presta atenció, espera...Ha guardat la seva memòria en un calaix del que ja no s'enrecorda. Tota ella és bondat.

Més endavant em creuo amb un avi menut, de fràgil aparença. Va arrossegant un carro de la compra, un carro que és la seva única companyia en aquest darrer trajecte, com un amic inseparable que l'ajuda al recolzar-se en el lent caminar, i en el que ja no carrega gaire pes més que el seu propi. La seva mirada és desperta i sense apartar-la del camí va rumiant quelcom important. Tant és així que he passat al seu costat i no m'ha vist.

Més tard, em trobo amb una parella d'avis. Van agafats i es desplacen lentament, el seu ritme és acompassat i cap dels dos gosa en variar-lo. Les seves forces estan a les acaballes, però dignament un es recolza en l'altre, la justa empenta que els cal per tirar endavant; tant fa el camí, el propòsit és no deixar de caminar junts. No es miren però es perceben a prop un de l'altre, no parlen però intueixen els seus pensaments. Un a l'altre es sostenen el record del passat, l'esforç del present i la mirada al futur, units per aquell fil d'estimació tant veritable com a pur. L'estimació de parella que només amb el temps dona un fruit madur i proporcionat a aquest tram de la vida. Continuen caminant lentament cap a algun lloc que únicament els dos saben.



*Dedicat a tots els avis i àvies que amb infinita generositat ens han deixat tots els seus triomfs i esforços, i ens han traspassat la seva saviesa. I molt especialment dedicat a la abuela Paca.

dimecres, 6 de juliol del 2011

Nova sensació

Avui ha estat un dia un xic complicat degut a una sensació gens placentera que sento des de fa uns dies,  i espanta. És com si el meu cor hagués donat un cop de puny dins del meu pit; i continués preparat per fer un altre, un altre, un altre...
Ara queda treure-ho a fora, però és tant poc grat i tant potent que m'estimo més extreure'l en solitari, és per això que no ho compartiré en Alquímia. Necessitava, tan sols, mostrar aquest nou sentiment que respon a l'esquema de la més pura ràbia.

dimarts, 5 de juliol del 2011

El despertar

L'aire, una mica càlid aquell dia, tenia un altra olor, una aroma dolça, agradable i complaent.
Jo, tot just, sortia de la letargia infantil i percebia la vida d'una manera diferent, els colors, els sorolls, les ombres, fins i tot la brisa semblava una altra.

I amb la calidesa del matí va arribar la tendresa de la tarda quan el sol s'acomiadava, va ser aleshores quan  les nostres mirades es van creuar, tan sols uns segons, per després perdre's....Però la intensitat ja havia penetrat en la llum, en la olor del mar i en la remor de l'aire. La teva mirada bressolava la meva pell amb una escalfor que despertava els sentits més adormits, amb una dolçor mai tastada. Només vaig necessitar segons per percebre que la embriagadora brisa d'aquell dia, amb la seva olor i calidesa especial, m'havia conduït a tu.

De seguida, vam saber que compartiríem la brisa, l'aire, el mar i la vida. I amb el temps vam arribar a entendre el llenguatge dels arbres, quan el vent acariciava les fulles i aquestes no paraven de parlar. Quantes tardes sentint la remor del mar, el brunzit de les fulles, el xiular del vent i l'esclatar de la pluja.
Cada vegada enteníem més el llenguatge de la natura i el nostre propi.....Els dies que el vent bufava tenaç, feia que ens abracéssim fins sentir-nos un de sol. Així, aprenent mica en mica, van anar passant els dies...

Un matí de primavera, al llevar-me, vaig intuir quelcom diferent a l'ambient, el vent ressonava fent que els arbres es moguessin amb desassossec i el sol aquella tarda es va acomiadar amb un flaix de tristor, que el meu cor va percebre amb neguit.
Vaig anar corrents a casa per trobar-te i asserenar-me entre els teus braços, amb la teva veu i la teva escalfor i així allunyar-me de la por.
Però...ja no hi eres, t'havies marxat potser amb la força del mar, potser amb la força del vent.
Durant tota la nit et vaig estar cercant per tot arreu, sense la lluna, sense la remor del mar, ni de la brisa. Per primer cop estava sola,  vaig cridar el teu nom escampant missatges d'amor...però no es sentia res més que el meu cor bategant amb força. Fins que em va envair el pànic .
Quan va sortir el sol, la brisa ja no em va abraçar, ni l'aire em va petonejar, ni les fulles dels arbres em van parlar..., tot es va convertir en silenci. I també el meu cor va deixar de bategar.

I ara, quan bufa el vent surto per si sento la remor de la teva veu. 

Hi ha dies que li dic a l'aire que si et troba t'abraci com jo ho feia.  I al vent que et petoneixi. I al sol que t'il.lumini el camí de tornada. I al mar que et vetlli. I a la lluna que t'acaroni quan sigui de nit...I a la brisa que et digui a cau d'orella que t'estimo.


*Aquest escrit ha estat dormint a dins d'una carpeta durant moltes setmanes, però ara sento que es mereix despertar de nou, i descansar en el millor lloc que li puc oferir, en Alquímia.

diumenge, 3 de juliol del 2011

La travessia de la vida

"Com deia Kavafis, no forcis gens la travessia, és preferible que duri molts anys i que ja siguis vell quan fondegis l'illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí".

Text: Ítaca de Sílvia Bel

dissabte, 2 de juliol del 2011

Olor salada i color celest per arreu

He marxat sense equipatge. Només amb el que havia aconseguit fins el moment, poca cosa però ....
Deixava a l'altra banda del mar el dolor, la tristor, la soledat, el silenci, les llàgrimes, la inseguretat, els dubtes, les nits negres i els matins foscos, la desorientació, la confusió i el caminar sense rumb.
He marxat només amb el que portava posat, la ilusió...Ilusió que el dolor es transformés en benestar. Que la tristor donés pas a l'alegria. Que la soledat s'omplís de companyia. Que el silenci evolucionés cap a xivarri.Que les llàgrimes es convertissin en somriure i satisfacció. Que l'inseguretat s'equilibrés amb la confiança de poder caminar sola. Que els dubtes donessin pas a la certesa d'estar fent les coses bé. Que les nits negres fossin nits estelades en el que cada puntet brillant fos un anhel. Que els matins foscos es transformessin en despertars amb un esclat de claror. Que la desorientació tingués un itinerari. Que la confusió donés pas a l'assossec. I que el caminar sense rumb acabés en un punt d'arribada, un destí.
 I s'ha complert. Tot això ha estat possible gràcies al color blau del cel que m'ha acompanyat durant aquests dies; a la olor de mar d'un to turquesa especial; a les parets de pedra dels camí solitaris que sempre tenien un destí; descansar sobre la sorra blanca de la platja fusionant-te amb la terra i sentint la seva energia; sentir l'aire impregnat de sal acariciant-te la cara; contemplar els centenars d'estels que em miraven en la foscor i sentir a tocar els estels amb cua que queien sobre mi; a les llargues converses i les planificacions de l'endemà; el deixar passar els pensaments mentre pedaleixes amb un somriure de benestar, l'observar tot amb una mirada nova...
La llibertat que et dona caminar amb tots aquests elements són les que han fet possible tornar a reconèixer la felicitat.

divendres, 1 de juliol del 2011