diumenge, 29 de maig del 2011

Una estona exquisita

En aquests dies que han passat sense escriure, també han hagut bons moments, i he considerat que era injust no donar un espai a aquests fets. Per això, encara que ja han passat uns dies intento recordar les sensacions d'algunes estones, i una d'elles és la d'un sopar.
Un sopar molt agradable. El menú senzill, una amanida amb molts ingredients, entre d'altres carinyo, és l'ingredient principal per a que tots els plats et surtin exquisits. I aquesta amanida va sortir exquisita.
El segon plat no gaire elaborat, però també igual de bo. I de postre pastissets individuals de nata i trufa amb coulis de xocolata pel damunt, ummm!
Quant de temps que no feia la meva pròpia alquímia a la cuina... montar la nata, preparar la trufa, el coulis, les làmines de pa de pessic...Quant de temps que no li posava imaginació i amor al meu plat preferit "el postre". Els que em coneixen saben que no se'm dona pas malament, però els que no coneixen la meva branca repostera, malfien de que ho hagi cuinat jo, com ha estat el cas, i aleshores m'encanta observar la cara quan tasten el postre.
Sí, normalment m'agrada observar el rostre dels meus convidats, amb el desig de que agradi. En aquí em sento identificada amb l'expressió complaguda i absorta de l'actriu Juliette Binoche en la pel.lícula Xocolat. És una sensació de gaudir amb el gaudir de l'altre.
Després unes herbes i una conversa d'allò més divertida, compartint el millor de nosaltres. Perquè ens ho mereixem! ens mereixem això i moltes més estones bones.

dissabte, 28 de maig del 2011

Decisions equivocades

Després d'uns dies sense escriure, avui he decidit reemprendre el ritme perdut.
Durant aquests dies he tingut moments de tot, uns han pesat més que d'altres i m'han dut a moments que m'han fet recordar el passat i el desig del seu record.
No sempre encertes en les teves decisions i jo he ensopegat amb una. Va ser més fort el desig de no sofrir, que el propòsit de cumplir les promeses fetes.
De què han servit aquestes promeses em pregunto jo, decebuda de mi mateixa. De què ha servit el propòsit de mirar només cap endavant, es pregunta el meu cap; de res ens respon el meu cor, de res del que s'esperava.
En el moment en el que només veus un fil de llum, i saps que aquella és la llum que necessites, no sents res més. L'atrotinat cor només desitja l'escalfor de la proximitat, el ritme acompassat d'un altre cor. Anhelant per uns instants la quietud extraviada.
I així va ser, la meva ment es va quedar buida de tot pensament i el meu cor ple d'un sol desig, sentir-te. I per uns instants vaig perdre la noció del temps, de l'espai, i la sensació de patiment. Tot sobrava i a la vegada tot faltava. Però amb aquell bri d'escalfor es va disipar la meva soletat.
Vaig triar un camí del tot equivocat, però momentàneament reconfortant per la meva ànima.

dilluns, 23 de maig del 2011

Aquella nit

Un dia de pluja, a principis de juliol t'esperava un sopar. Un sopar més, d'un final de curs més, amb la gent de sempre.
No vaig sentir cap perill en aquest sopar, però realment no m'havia adonat, ara ho faig, que l'ombra que viu amb nosaltres amagada començaria a sortir, i seria l'inici de la nostra foscor.
Jo no vaig assistir a aquest sopar, no era de parelles i ho vaig entendre perfectament, hem de tenir llibertat per portar una part de la nostra vida en solitari, el respecte mutu és la millor garantia de que ha de ser així.
Un sopar em vas dir i potser una estoneta a la platja petant la xerrada. A la platja, si ha plogut? ah, no ha plogut gaire!.
Tal i com m'ho vas dir semblaven plans improvisats, és una de les coses que més m'agradaven de tu, la improvisació, però aquest no era el cas. La segona part del sopar estava molt ben pensada plogués o no. Cadascú ja sabia que havia de portar, jocs en grup, divertits a més no poder, orujo, fins i tot alguna beguda refrescant en nevera, Quina improvització. Ah! i la tovallola, per si al final ens apropem a la platja.
La veritat és que jo estava a casa, però contenta de que tu sortissis i tinguessis el teu espai. Sempre amb l'il·lusió i l'esperança de que una part, a l'endemà el faries també meu, al compartir-ho amb les teves breus però sintètiques explicacions.
Em sembla recordar, que aquella nit hi havia lluna plena. La lluna que a tothom i·lumina en el més ampli sentit de la paraula. I segurament així va ser, una nit per recordar, plena de risses, bona companyia i fins i tot un bany al mar, amb la bellesa de l'aigua a principis d'estiu, quan encara guarda aquella frescor de l'hivern, però el seu aspecte és càlid.
El bon rotllo es va allarga fins la matinada. Bona senyal de que tot era agradable.
A certa distància jo dormia, i de sobte a l'allargar el braç, com sempre feia per sentir-te al meu costat, vaig notar la fredor del llençol encara per estrenar. Els meus ulls es van obrir de cop i el meu cor es va aixecar abans que jo ho pogués fer. El rellotge marcava una hora molt avançada, poc habitual fins aleshores. Vaig cometre la primera errada de les moltes que seguirien, per la preocupació et vaig trucar, després d'alguns intents, només sentir la teva veu em va venir la pau, sonava alegre, bona senyal ja no necessitava saber res més, estaves bé.
Em va costar molt tornar a agafar mitjanament la son, alguna part del meu cap estava alerta, esperant sentir el soroll inconfundible de la porta quan s'obre. Entre somnis crec la vaig sentir. 
Quan vas arribar a l'habitació, no vas arribar sol, vas deixar passar també una part de la vida no viscuda en el seu moment i recuperada de l'oblit.
El que havia de ser un sopar i res més es va convertir en un compte enrere. Sempre recordaré aquesta nit amb tristor, quelcom va començar a morir i quelcom va començar a néixer en tu. I el que no oblidaré ni em perdonaré mai, és que jo no vaig saber distingir les llums dels pilots d'alerta que es van engegar a la vora del nostre camí.
Aquella nit la mar et va envoltar d'una manera diferent, i la lluna et va il·luminar un altre camí desconegut per tu, i les risses et van parlar amb un altre idioma que potser no recordaves. I tot va començar a morir i a néixer aquella nit.

diumenge, 22 de maig del 2011

Un passeig

Avui he fet un llarg passeig per la platja. Hi havia força gent caminant, fent esport, en bicicleta, patins... Jo anava amb un pas tranquil, ningú m'esperava. Està bé no tenir horari i oblidar-te del rellotge.
Una part del camí la he fet per la vora de la mar, allà on les ones no arriben amb força però xopen la sorra. El contrast era magnífic, el sol deixant el seu testimoni em cremava l'esquena i la frescor de l'arena m'humitejava els peus a l'esfonçar-los.
He acabat estirada damunt la tovallola, en silenci, descansant entre la gent, a prop però lluny d'ells. Per uns minuts m'he ensorrat en una son lleugera que em deixava descansar i a la vegada sentir com es movia el mon al meu voltant. Ha estat agradable.
De tornada, algun record del paisatge, o de la olor de la sal a la pell o de la memòria surant a l'aire..., ha fet despertar la tristor. M'ha espantat, estava agotnada, vestida amb el color del meu vestit i amb la olor de la meva pell. M'ha sorprès al mig del camí, he intentant evitar-la, però ha estat més audaç que jo i sense adonar-me'n  m'ha envoltat amb els seus llargaruts braços sense que pogués lluitar, escapar, moure'm o respirar. 
M'ha envaït la impotència per no ser capaç de fer-la fora. La tristor no sap de raonaments, ni de súpliques, ni de promeses. El seu llenguatge és un altre, és el de l'esclat del plor. 
M'ha obligat a aturar-me, a seure, a respirar fons i a sanglotar sense consol.

dimecres, 18 de maig del 2011

Votar per correus- III part

Ja està, no m'ho puc creure...he votat i botat!!!
Per fi deixaré de ser assídua de correus.
Ha estat llarg el fet del vot no presencial, asseguro per experiència que ha estat tan llarg com...una cua a Ikea per Nadal, o com la cua als museus el dia d'entrada lliure, o com un cap de setmana tocant fons, o com un dia a la platja sense crema solar, o com assistir a una costellada quan ets vegetariana, o com fer de cangur d'un nen que no et coneix, o com viatjar en el cotxe de qui té gos i aquest no reten els gasos, o com anar a un casament "d'un conegut"dels pares, o com esperar que pugi el pa a l'hivern, o com pujar amb veïns a l'asensor, o com agafar caravana escoltant un partit de futbol quan no t'importa el futbol, o com quan l'esteticient et posa la cera i aprofita mentre per netejar l'aparell, o com viatjar al seient de davant amb algú que et parla molt des del darrera, o com portar unes sabates noves que et fan mal, o com ballar lent amb algú que no suportes, o com viatjar en autobús al costat d'algú que s'ha oblidat la dutxa i el desodorant, o com quan en el primer minut ja guanya el barça i els de dalt sembla que saltin a la Comba, o com...anar a correus per fer qualsevol tràmit.

dimarts, 17 de maig del 2011

Votar per correus- II part

Avui, a les 24  hores d'haver estat a correus, torno de nou. Estava la mateixa dona que em va atendre ahir, no sé si dir que bé! o quin horror!.

Avui, a primera hora he trucat al cens i he averiguat exactament què havia d'haver rebut i què havia de fer per tenir-ho, molt amablement, però molt, m'han donat dates exactes de l'enviament, nº del certificat...

Amb tota aquesta informació torno a la mateixa oficina de correus i com si fos el "dia de la marmota" m'aten la mateixa dona. Intenta mirar per ordinador el nº del certificat per dir-me a quina oficina estava, impossible, no podia entrar, s'equivocava de nº ... Aleshores ha "intentat" trucar per telèfon a l'oficina més propera i preguntar si estava en allà "porque ella no se aclaraba". Ha marcat 4 vegades i s'ha equivocat 4 vegades, fins i tot ha reconegut que "no tengo nada de memoria". Al final me ha acomiadat practicament com ahir, dient que no podia fer res mes.

Pobre home seu he pensat, a sobre no té memòria...He observat que la dona anava vestida de negre, no sé si el fet d'anar vestida de negre rigorós vol dir el que popularment s'enten. Per si de cas no l'he preguntat res i de fet, ara pensant, "como no tiene memoria" igual ni s'enrecorda del seu estat civil.

He marxat ràpid a l'altre oficina abans de que tanquessin  per no perdre el meu vot. Ja tinc els papers...

Demà hauré de tornar. Continuarà...

Votar per correus - I part

Vota per correus!. Mentida, és un tràmit per provar la teva paciència i per donar-li sentit a correus.

Tramito la demanda a correus, a on un savi m'assegura alardejant de professionalitat  i fanfarronejant de massa experiència en matèria de vots, que m'arribarà potser a l'endemà o "a mucho tardar" al cap de dos dies tota la paperassa per tornar a correus amb el vot i enviar-lo, per tant al reenviar la paperassa pendent estaria culminat el meu vot per correus. Què fàcil, penso jo, però res més lluny de la realitat...

Ara me'n adono que masses il·lusions vaig posar en els distribuidors de correspondència.

Des de la primera visita per tramitar la demanda de vot, passen 7 dies sense que arribi res a la meva bústia (al cap de dos dies més ja no podré votar). 

Decideixo tornar a correus, esperant trobar-me al "libro-correo gordo de Petete" i desmuntar-li la seva teoria de la rapidesa de tot plegat. Llàstima, no estava i m'aten una dona que se la veu nerviosa, inquieta. El primer que em diu és "espérate un momento que sabes que pasa, que he de llamar a casa que mi marido no encuentra una cosa...!. Mentre jo processo tota aquesta informació, penso m'he equivocat de lloc, però el desordre que existeix en una oficina de correus és tant, tant, tant profund i diferent a qualsevol altre lloc desordenat que confirmo que estava en el lloc adequat, paral.lelament em ve al cap que fins i tot els basars orientals tenen més  disseny d'interiors i més màrqueting que correus, una visita a l'espai "ordre a l'oficina" de Ikea no estaria pas malament. Anant al fet en concret. La cara que poso jo ha estat de... perdoni?. Ella, malgrat el nerviosisme d'imaginar el seu home perdut en la immensa mar blava de casa seva, em pregunta es "rápido lo que querias", no ho sé però jo li dic que si, i li explico. Se'm queda mirant i em diu que "no tengo ni idea de lo que se ha de hacer, voy a buscar las instrucciones....ai no, que las hemos tirado, somos tantos" i tan mal avinguts, penso jo.

Aleshores pregunto si hi ha possibilitat de saber si la petició va arribar al destí. Amb el nerviosisme que la caracteritza, en aquests moments segur que s'imagina al seu home a punt del suïcidi, em diu "voy a probar a ver si se", se'm passa pel cap..., què no hauries de saber-ho ja, i no esperar a fer pràctiques amb mi? . Ho prova un cop, "no puedo", "espera (jo no m'he mogut del lloc) que voy a entrar por otro sitio", olé la torera de la informàtica, penso jo. "Tampoco"..."ai, que me he equivocado", en aquest moment he vist bastant clar que potser em quedava sense votar..,. "ahora" casi bé crida, com el lladre que aconsegueix obrir la caixa forta del Banc d'Espanya. Després d'uns segons que se'm fan eterns, em confirma que la meva petició "está entregada el 11, confirmado" i aquí acaba la seva feina, em mira amb cara de alguna cosa més. Jo li dic que si tenen documents per reclamar-ho o si han tingut algun altre cas. Em diu "nunca en la vida nos ha pasado esto", carai ni que fos el premi de l'euromillon.

M'acomiado amb certa fredor i mentre ella li explica a la de darrera "esperate un momento que sabes que pasa, que he de llamar a casa que mi marido no encuentra una cosa..."Jo me'n vaig, no m'espero a saber si el seu home ja s'ha suïcidat. M'és igual, potser ella es quedarà sense home i jo sense votar.


dilluns, 16 de maig del 2011

El primer viatge

Ha estat obligatòria la reorganització d'alguns espais a casa, i han sortit fotos, les he evitat fins ara perquè encara no estic preparada per recordar visualment el passat. Al obrir una caixa relativament petita, m'ha fet un salt el cor, eren fotos del nostre primer viatge. A una illa, amb la que sempre ens hem sentit identificats per moltes raons i per molts bons moments, potser els primers van ser els que va captar, durant aquests dies, la teva reflex.

Que joves!, però això no és el que m'ha impressionat. A mida que les anava passant he recordat el dia a dia, i el que més m'ha calat ha estat  la sensació viva dels sentiments retratats amb cada instantània, un petit-gran nus a l'alçada del cor m'ha obligat a respirar a fons. Sentiments de plenitud; de total fusió entre nosaltres; de mirades cap a la càmera,  però dirigides cap a darrera de l'objectiu amb la necessitat de no separar ni un segon les nostres mirades; a on els somriures no era tan sols un posat, era l'expressió de la felicitat més plena i casi bé recent estrenada.
Recordo aquells dies amb la responsabilitat de cuidar-te, la de aprofitar qualsevol instant per gaudir-lo amb tu, la de descobrir durant les 24 hores del dia el desig de no separar-nos, la d'agraïr a la vida aquest obsequi, el de destapar la  màgia que percebíem en tot.

Havia arribat a pensar, amb certa avarícia, que el dia hauria de tenir moltes més hores per allargar i fer indefinit el somni que vam viure tu i jo..., jo i tu...o millor... nosaltres.

A la feina...

Fa uns dies que penso força en la meva professió, interrompuda temporalment. Agafo la meva llibreta personal d'anècdotes i rellegeixo els escrits.
Em fixo en un, no me'n recordava, però al llegir-lo m'ha vingut al cap el record dels detalls: la situació, l'aprenentatge d'una segona llengua, l'ambient creat i els ulls inquiets dels que no deixaven de mirar-me  i d'interpretar els meus missatges lliurement, cadascú a la seva manera i segons les seves vivències anteriors.
En l'escrit al què faig referència estàvem intercanviant informació sobre els cucs de seda. En un moment de la conversa jo pregunto "els cucs de seda què muden?..." , i un nen de 4 anys em contesta "...que no parlen".
Què meravellosos són els nens... i les seves respostes!.

diumenge, 15 de maig del 2011

Carta a la Nona

Hola Nona!

Des de la conversa d'ahir, a l'autobús, venint del museo, recordes?...Doncs, no he deixat de pensar en el què em vas dir. Realment vam parlar de dona a dona. Em vas fer veure el teu punt de vista d'un tema important per a les dues. Em vas ensenyar lo fàcil que és expressar amb poques paraules el present. I em vas demostrar que estàs més a la realitat del que jo volia creure.

Ho sento, sento que quan em parles se m'entelin els ulls, sento que molts cops estigui paralitzada i no et correspongui, sento no ser encara la d'abans.

Ara sé la paciència que estàs mostrant i he vist que t'he d'escoltar més, perquè la teva lògica aplastant és el complement que li falta al meu cap en aquests moments.

Gràcies Nona per voler compartir amb mi aquesta tarda de pluja, de cues i de cultura egípcia. Però bàsicament, gràcies per mirar-me als ulls i dir-me el que veus; què no és ni de bon tros el que t'agradaria, però ho acceptes amb ressentiment, ara ho he vist, i amb impotència.

Gràcies bonica per transmetre'm tant.

T'estimo moltíssim, no ho oblidis mai.


Ona

Recel

Recel...difícil d'explicar.
Recel de que una altra persona estigui al teu costat.
Recel que algú altra escolti el teu to de veu, les teves paraules i rebi els teus missatges.
Recel de no poder se jo qui percebi les teves carícies.
Recel de no poder alimentar una esperança, una idea, una ilusió junts.
Recel de no compartir el que els teus ulls observin, el que la teva mirada contempli.
Recel de no ser el teu nodriment quan estiguis defallit, o el teu resguard quan et sentis abatut, o el teu port quan et torbis exhaust.
Recel...recel de no tenir-te.

dissabte, 14 de maig del 2011

Sensacions

M'ha tornat a passar.
He tornat a deambular pels carrers, entre la gent, sense veure a ningú ni sentir cap soroll...res, com si estigués buida. Els pensaments en blanc amb les emocions hipnotitzades.
La sensació era com si el cos i l'ànima fessin la caminada per senders distants i molt allunyats, sentint la presència de l'altre però sense força per acostar-se.
És una sensació de estar perduda, incompleta, fragmentada, tant mateix mancada de vitalitat, que és justament el que et dona el pes de l'existència.
No sé quant de temps he estat vagant, només deixant que les cames avancessin alternant els moviments, com un autòmat que fa la mateixa activitat amb una intensitat i espai de temps programats.
Però la principal diferència és la manca de programació. Precisament el més dolorós de tot és no saber fins a quan aquesta sensació de buidor.

Un mati

Avui he estat una convidada especial...
He sortit al carrer i al sentir l'escalfor en l'ambient m'ha fet mirar cap al cel, d'un blau clar, molt clar, iluminat pel sol. He somrigut i en el meu interior he agraït al sol aquesta manera tan especial de donar-me els bons dies.
I ha estat ell qui m'ha convidat a caminar, i de la ma m'ha portat fins la platja.
El mar m'ha incitat a banyar-me, mentre les seves mans m'aguantaven i els seus dits, amb guants d'escuma blanca, amanyagaven el meu cos.
I ha estat la brisa que després m'ha convidat a descansar a la sorra, eixugamt-me amb tendresa i suavitat.
I allà he estat, no sé el temps, només recordo que els meus ulls no podien deixar de mirar el mar, ni d'escoltar-lo quan parlava feblement al marxar i tornava amb un to fort però agradable. Tampoc la meva cara i el meu cos podien deixar de sentir-se amoixarnats per la brisca. Ni la meva pell podia prescindir de la tebió del sol.
He estat inmòvil davant de la plenitud de tots aquests regals.
He marxat sent la mateixa però a la vegada diferent, ja que m'he endut una mica més de companyia, de sentir que tot al nostre voltant ens parla, només hem de parar atenció amb els cinc sentits, perquè mai saps quin idioma utilitzaràs per entendre i comunicar-te amb la vida que t'envolta.

dimecres, 11 de maig del 2011

Els nois "Últim model"

En el gimnàs he trobat gent de tot tipus, sobretot gent gran i nois, les noies estaven casi be totes al solàrium. Parlaré dels nois, què són els que m'han "escridassat l'atenció".
Depen de l'espai hi havia una tipologia concreta.
A la sala de màquines, m'he trobat des de l'entrenador el que m'ha recordat ràpidament un arbre d'anys; passant per un noi que només feia bici però físicament era una barreja d'Elvis Presley, Bigote Arrocet i Popeye, ho dic perquè anava pentinat amb un gran tupè el qual jo observava amb indiscreció ja què no se li aixafava amb la suor, i del nas fins la barbeta era un bigotis al més pur estil mexicà, el cos era de mariner i l'accent argentí.      I acabant per un home...?, robot...?, androide...?, caixa forta...?...No sé com definir-ho, era sobrehumà, no exagero si afirmo que el seu perímetre de tòraxs era d'un metre quadrat. Era igual d'ample de front que de perfil. Jo estava bocabadada pensant en quin tipus de roba era apta per a ell, perquè amb aquella amplada sinó era tall "ponxo" no m'explico a on ficava aquell pit i aquells braços que estaven totalment en proporció amb el cos.
Els nois que feien cinta eren els estàndard i per tant dintre de la normalitat. Potser eren els que han de córrer cada dia per agafar el transport públic, i millor estar preparat per pujar al autobús, que t'ha hagut d'esperar
i tothom et mira com si d'un anunci es tractés, amb un estat digne ( aquí em veig reflectida jo).
A la piscina estava bastant repartit, a la d'aigua calenta 100% gent gran, a la gran poca gent, i els que estaven nedant no sé especificar-ho, perquè les ulleres d'aigua totalment entelades no em deixaven veure mes enllà d'un pam, que era el mínim que jo necessitava per no desviar-me del meu carril i anar a la deriva.
Al solàrium  els nois eren bastant joves, musculosos, segurament abans havien estat a les màquines. Es contemplaven amb veneració el pit i les cames, com quan esperes que un bistec, de preuat valor, es faci a la graella lentament. M'ha sobtat una conversa dels que estaven al meu costat que han rebut una trucada d'agun colega preguntant "Como estaba el patio", a la que els nois han contestat "se puede aguantar"..., aguantar el què, m'he preguntat jo, com es fonen les rajoles de xocolata al sol?...
A les dutxes d'hidromassatge no hi havia ningú, ara sé per què. I pels passadissos, algun noi revisant amb descaro qui entrava o sortia.
Tot una experiència visual que en algun moment s'ha apropat més a una visió del "Cirque Du Soleil" que al d'un gimnàs "últim model".

dimarts, 10 de maig del 2011

"Porque yo lo valgo"

"Porque yo lo valgo" una frase popular que tenia bastant oblidada i fa uns dies una persona me la va recordar. I mira, la he agafat com a frase del mes de maig.
I "por que yo lo valgo" avui m'he dedicat part del dia. A primera hora he fet un cafè amb un bon amic. Una manera perfecta de començar un matí que prometia.

Per després ja tenia pensat una cosa des de feia temps: anar al gimnàs. Avui he anat a un gimnàs "últim model".

Un cop a dins, he pensat amb calma l'avui i l'ara és per mi. Per tant, he decidit començar amb una sessió de preescalfament a la sala de màquines. Penso que hi havien més tipus de màquines que músculs del cos es poden treballar. Només entrar he dubtat si entrava en una fàbrica de fils, a on tothom i amb màxima cura sabia el què havia de fer, excepte jo. He anat cap a l'entrenador, que asseguro que els seus bíceps eren dues fortes branques que sortien d'un robust tronc, i després de fer-me un historial mèdic: m'ha preguntat  perquè anava, quin tipus de vida portava, què menjava, quina edat tenia, quin pes, si dormia bé i si tenia algun tipus de malaltia..., amablement m'ha fet un resum i m'ha orientat força bé.

Els primers deu minuts he estat en el caminador elíptic-magnètic. Després, i tal com m'havia assessorat el "noi arbre", he fet bicicleta; en aquí, tot i reconèixer la màquina,  la meva expressió d'estranyesa al pensar com ho feia per pujar a un selló tan alt, ha fet que un noi s'adonés ràpidament i s'oferís per ajudar-me a graduar l'alçada, cosa que encara li agraeixo, perquè si arribo a enfilar-me al selló asseguro que hagués necessitat un ala delta per baixar.
Després dels deu minuts recomanats he fet el mateix temps de cinta. En aquí ja me les he organitzat jo sola, al principi passant-me de velocitat, i com passa en unes escales mecàniques quan intentes anar contra direcció, no saps de quina manera aquella inofensiva cinta de goma "t'escup" com un xiclet acabat. Una vegada ja mesurada la velocitat, tot ha anat millor.
Què faig després, m'he preguntat, i a continuació m'he repetit avui tot el temps és per a mi. Aleshores he anat a canviar-me la roba pel banyador i he anat a fer unes piscines; aquest medi m'era més conegut i he respirat quan he vist que les piscines eren com jo les recordava, rectangulars, plenes d'aigua i sense cap botó per graduar res.
Potser això m'ha fet agafar confiança i m'he animat a fer una dutxa d'hidromassatge. Perfecte! he pensat, perquè només tocant un botó han començat a funcionar els raigs d'aigua templada-calenta-freda; primer pels bessons, una sensació d'allò més relaxant; els raigs d'aigua han pujat als melucs, la relaxació era completa; però quan l'últim tram de raigs han començat a disparar a l'alçada de la meva orella/boca/nas pensava que trobava la mort per manca d'oxígen, per instint de supervivència m'he posat d'esquenes per preservar el nas i poder respirar, però amb tanta mala sort que tota la força dels dolls d'aigua picaven en les meves orelles fins deixar-me casi bé estabornida, era com si m'estiguessin fent clatellots sense parar. Per fi, tot acaba en aquesta vida i el "hidro...massatge?" també.
Després d'aquesta experiència, he decidit que necessitava relaxar-me de veritat i he anat al solàrium, no cal explicar que m'he sentit com peix a l'aigua i que l'escalfor del sol ha pogut "per fi" afluixar els meus músculs.
Per acabar, i com que comença a sortir la persona valenta que en algun moment vaig ser, he entrat a fer un bany de vapor, després dels primers cinc minuts d'asfixia, però res comparat als tolls d'aigua, he resistit i he aconseguit gaudir del vapor, de la temperatura i de la olor a eucalipto.
Donada per finalitzada la meva jornada olímpic-temerària, he fet una dutxa, m'he recreat posant la crema i ja vestida he sortir al carrer com una persona nova. En primer lloc perquè he aprés un món de coses en el gimnàs i després perquè he tornat a néixer dins la cabina d'hidro. Però m'ha agradat molt tot plegat, m'he rigut de les meves reaccions i de la meva barbàrie dins un gimnàs. I caminant tranquil.lament cap a casa, he decidit que tornaré i aquest cop amb salvavides en tots els sentits.

Or

El color Or està format pel taronja i el groc, per tant pota tots els missatges d'aquests colors d'una o altra manera. Significaria dons la saviesa com a experiènia, l'alegria profunda i la valoració d'un mateix.

dilluns, 9 de maig del 2011

Al fons del mar

Comença a clarejar d'hora, quan normalment em desperto ja hi ha força llum. Avui ha estat aquesta llum, que entrava per la finestra de l'habitació, la que m'ha fet obrir els ulls abans que sonés el despertador.

No m'ha molestat, al contrari, però la son m'ha fet tapar-me amb el llençol fins el cap. Després d'una estona, ja amb els ulls oberts i contemplant la claror que es filtrava entre els fils dels llençols blancs, he recordat una cosa que m'havies explicat. De petit, t'imaginaves que a sota el llençol estaves al fons del mar. Avui ho he fet jo, he bussejat entre els meus pensaments, entre els meus records... Hi han hagut estones en les que imaginava estar entre esculls coral.lins d'un color espectacular, grutes...Però quan mirava cap al costat em faltava el company d'aventura que s'endincés amb mi, percebent les meravelles que no es veuen des de la terra, animant-me a descobrir una cova secreta i aixecant el dit en senyal de tot està bé..., em faltava una mirada propera, un gest de complicitat, una ma que m'aturés per observar i gaudir dels sentits...em faltaves tu.

Ha estat molt agradable contemplar el fons del mar, però només eren imaginacions, estava sola a sota del llençol com una nena que s'amaga per jugar. Jo, a diferència de la nena, no m'amago... de trobar-te a faltar.

diumenge, 8 de maig del 2011

Color del dia

Quin dia més gris, i els ànims tendeixen a agafar aquesta tonalitat, però no els deixaré. Hauré de fer quelcom..., amb una mica de paciència agafaré la paleta de colors i aniré posant aquells que em cridin l'atenció.
Amb un pinzell molt prim, delicat com la situació, començaré afegint al color del dia una gota de groc, una mica de vermell, una part de blanc, una punteta de verd, una pessic de blau, un bocí de magenta i un gra d'or.. .Amb aquesta barreja, no sé quin color sortirà, però el color del dia en el meu interior tindrà una gota d'alegria, una mica d'energia, una part de llum, una punteta de sentiments i seguretat femenina, un pessic de pau, un bocí d'amor i un gra de saviesa per l'experiència...
Carai...! no sembla el mateix color amb el que ha despertat el dia, els meus ulls ja no el perceben tan gris i el meu cor tampoc!

De tant en tant, està bé jugar a fer barreges i descobrir colors diferents en la teva vida, d'una manera màgica pots veure el dia triant els teus sentiments com tries els colors.
Vols provar-ho? segur que la sorpresa s'assembla a la d'un infant quan una ma la pinta de groc, l'altre de blau i fregant-se les mira amb expectació, incredulitat i profunda satisfacció com ha estat capaç de fer màgia i transformar-ho en verd. D'on ha sortit aquest verd li preguntes, i amb la seva expressió dels ulls ben oberts et  transmet que ha sortit de la seva confiança en ell com a mag.

Jugueu a barrejar els colors que vulgueu introduir en el dia, una manera de veure i sentir la vida com desitgis percebre-la. Proveu-lo, i penseu que tothom podem ser mags a la nostra vida...

Moments gratificants

Tarda en companyia i sopar amb amics.
És gratificant veure a la gent contenta i que vulguin compartir amb tu la seva alegria. I te la transmeten, tot el que t'expliquen és positiu, si tenen alguna notícia poc agradable se la guarden per aïllar-te de tota preocupació. Sents que et miren de reüll, estan molt pendents de les teves reaccions  i somriuen, per sota el nas, quan comproven que tu rius amb ells.
Però el que no saben, és que et guardes en el més profund del teu interior els pensaments tristos, els records que aquestes trobades et poden portar,  i que també tu els mires de reüll comprovant que no sospiten de les teves reflexions...
Alguna llàgrima m'ha desafiat, però  tot i ser visible no li han donat protagonisme. Avui la protagonista era la despreocupació. I així ha estat. És tal l'esforç i el carinyo que posen en tot el que et dediquen, que has d'agrair-lis com tu pots, dipositant  serenor en la teva mirada i aportant calidesa en el teu somriure.
Gràcies pel vostre respecte, pels vostres consells i per les vostres anècdotes que van més enllà de la realitat.
Algun dia molt proper, se que tornaré a ser jo qui desperti en vosaltres la riallada espontània.

dimecres, 4 de maig del 2011

Sentim, diguem-ho.

Hi ha una estrofa d'una cançó que m'ha fet reflexionar molt, diu més o menys:
   "tanto sentimos, tanto no decimos"
Sembla superficial, però si reflexionem no ho és gens, i de fet pensant he sentit que és una de les coses pitjors que ens pot passar. I a mí m'ha passat. 
Per culpa d'aquesta errada, hi ha sentiments que són presoners en el meu cor. Els rellotges no es van aturar quan encara estava a temps, i ara unes paraules tan càlides com "t'estimo" no serien ben rebudes, i un t'estimo no es mereixen mai ser ofenós.
Aquesta errada ha estat una lliçó amb un pes, sovint insofrible. 
Ara, t'estimo és una de les paraules que més intento pronunciar, dirigir i dedicar a les persones que s'ho mereixen, i que potser per confiança, per rutina o per obvietat no les han sentit gaire de mi.
És normal que una filla estimi als seus pares..., sí és el normal, però com que la normalitat no té graus, he integrat "t'estimo" en el meu vocabulari quotidià com tinc integrada la gratitud.
Sento, que "t'estimo" és una paraula privilegiada que gaudeix de llum pròpia i que regala aquesta llum a qui la reb.
I la màgia d'un "t'estimo" està en que la llum es perceb encara que hi hagi foscor.

dimarts, 3 de maig del 2011

Temps...

La frase del post anterior, és una frase que m'ha ajudat a no sentir-me culpable per no avançar a un ritme determinat, a no sentir-me malament per no poguer anar més depressa.
Fent una mica de reflexions, durant molt de temps els que m'estimen, que per sort són molts, m'han dit frases en positiu i en negatiu, però totes amb la voluntad de donar-me ànims i de fer-me reaccionar. Aquí faig un petit recull, que aniré ampliant a mida que la memòria m'ajudi a recuperar-les.

Frases d'ànims:
El tiempo lo cura todo/ Tu ets una dona forta i podràs tirar en davant / A la vida tots estem sols, encara que estiguem acompanyats / Tu pots / Ets una super dona demòstra-ho / No sabe lo que ha perdido /Si ha sido capaz de esto no te merece / El destí et depara alguna cosa millor / Quan torni la teva força que tremoli el món / Cap home en el món es mereix les teves llàgrimes...

Frases per fer-me reaccionar:
Portes massa temps així espavila ja / Prou ja, no et mereixes tant dolor / Tanca la porta i obre ja la que tens al davant / Si no tens força de voluntad no te'n sortiràs / Si no et recuperes només perds tu / Nosaltres et donem la ma però no t'arrossegarem / La teva vida és teva, no li donis poder a ningú sobre ella / T'ha robat el present sense respectar el passat, no deixis que et destroci el futur...

Algunes d'aquestes frases han estat expressades amb desesperació, i totes les he sentit més d'un cop. Dono les gràcies per totes elles i sobretot per les ànsies de fer-me costat que hi ha amagada darrera de cada paraula.

Fins ara el Temps no m'ha ajudat gaire, per això no demano temps, perquè...
El "temps" atmosfèric ha esta ple de tormentes amb llamps i trons
Jo i el "temps" rítmic,com a  freqüència de repetició, fins ara hem anat descompassats
I  aquell temps que passa ràpida o lentament... només maquillar, fins que torna a deixar a la llum allò que ha intentat tapar i disimular. Aquesta classe de temps tan sols camufla la soledat, el dolor i la tristor.

Només necessito que ningú miri el rellotge, ni els calendaris, ni les previsions atmosfèriques, ni els ritmes musicals. El temps de la classe que sigui no cura. Cura l'adonar-te que darrera la tormenta hi ha el sol amagat; que el ritme  músical que no segueixes, potser sentint el bateg del teu cor t'ajuda a seguir-ho; i que el temps en el qual ha de passar quelcom, possiblement quan no ho esperis... passarà quelcom.(*)

Per tot això no demano cap "Temps", sigui de la classe que sigui.

dilluns, 2 de maig del 2011

Frase...

"Jamás te persigas creyendo que ya deberias sentirte mejor. Tus tiempos son tuyos. Recuerda que el peor enemigo en el duelo es no quererse" 

Jorge Bucay

*Dedicat als que necessitem més temps...

Conferències a lo Americà

He passat, durant tot el cap de setmana ( 42 hores) compartint una sèrie de conferències amb 1199 persones més, en total estaven representats uns 20 països. Tots anaven sobretot a enriquir-nos personalment.
Bé amb tots no he pogut parlar, però jo explicaré l'impacte personal i l'aplicació de la dita "allá donde fueres haz lo que vieres". En aquí o fugies o era necessari.

Vaig ser valenta, anant sola, sense conèixer a ningú, a un event d'aquesta intensitat i dimensió, però vaig fer bé de portar la bossa buida, perquè ahir al tornar a casa i desfer-la, estava plena de records, petons, rises, abraços, nº de tel i adreces de gent encantadora.

Va ser espantadissa l'immersió en la presentació i el desenvolupament amb el més pur estil yanqui, però ha estat enriqidor el saber adaptar-me al "give me five" a cada 30 segons, al "yes or yes", a la música estrident de la pausa i a la invitació a la gent per pujar a l'escenari i ballar mentre 5 grans pantalles, repartides per tota la sala demostren al món els moviments agraciats o no de la gent.

Ha estat aterrador preguntar-me durant les primeres 12 hores, Què feia jo en allà? i no obtenir resposta, però ha estat enriquidor a la 14ªvegada trobar-la.

Ha estat enriquidor per a mí, adonar-me que sense l'anglés no vaig en lloc, no puc anar amb el traducor al costat i els auriculars maxacant-me els pavellons auditius, o posar cara de "no sé el que dius però ho pronuncies de conya"

Ha estat desesperant acceptar com d'una manera descarada volien vendre els seus productes (altres conferències, llibres, C.D...) amb trampes emocionals molt bé dissenyades i amb un marqueting impecable. Ha estat enriquidor veure com no he caigut en aquestes "temptacions".

Ha esta sorprenent amb una mentalitat catalana, comportar-me com una veritable yanqui, que aplica a cada 2 minuts el " give me five", "go,go,go", "cridar per cada logro, good" (ells diuen dels crits "celebrar"), de fet, vaig ser enlairada per als companys de grup, gràcies al meu pes, bastants metres del terra i vaig tenir un creuament de cultures, perque més que una yanqui em vaig sentir "torera amb orella i rabo"...

Lo bo i sorprenent de tot plegat va ser recordar el conte de la Ventafocs que va despertar de tot quan va arribar a casa a mitja nit, perquè així em sentia jo.
Ja, al sofà de casa, amb un pa amb tomàquet i música dels Manels, vaig agrair a tots els organitzadors de l'event (Nord Americans i Coreans) que fossin d'altres continents, i no del meu.