diumenge, 10 de juliol de 2011

El coratge de la fragilitat

Al mig de l'agitació de la ciutat, a on les persones no tenen temps de viure, a on els sorolls de cotxes, clàxons, motos i veus et mantenen lligat a un present moltes vegades imposat. A on no hi ha lloc per amagar-se dins l'enrennou. Allà, en un banc d'una Rambla, està ella, el seu cos reflecteix la seva edat, més de 9 dècades. La seva mirada perduda i el seu pensament fix en algun fet que només ella sap. Els seus cabells de color de la plata. Les seves mans deformades per l'ús en el passat, convertit ara en present. Aquesta dona, a la que ningú presta atenció, espera...Ha guardat la seva memòria en un calaix del que ja no s'enrecorda. Tota ella és bondat.

Més endavant em creuo amb un avi menut, de fràgil aparença. Va arrossegant un carro de la compra, un carro que és la seva única companyia en aquest darrer trajecte, com un amic inseparable que l'ajuda al recolzar-se en el lent caminar, i en el que ja no carrega gaire pes més que el seu propi. La seva mirada és desperta i sense apartar-la del camí va rumiant quelcom important. Tant és així que he passat al seu costat i no m'ha vist.

Més tard, em trobo amb una parella d'avis. Van agafats i es desplacen lentament, el seu ritme és acompassat i cap dels dos gosa en variar-lo. Les seves forces estan a les acaballes, però dignament un es recolza en l'altre, la justa empenta que els cal per tirar endavant; tant fa el camí, el propòsit és no deixar de caminar junts. No es miren però es perceben a prop un de l'altre, no parlen però intueixen els seus pensaments. Un a l'altre es sostenen el record del passat, l'esforç del present i la mirada al futur, units per aquell fil d'estimació tant veritable com a pur. L'estimació de parella que només amb el temps dona un fruit madur i proporcionat a aquest tram de la vida. Continuen caminant lentament cap a algun lloc que únicament els dos saben.



*Dedicat a tots els avis i àvies que amb infinita generositat ens han deixat tots els seus triomfs i esforços, i ens han traspassat la seva saviesa. I molt especialment dedicat a la abuela Paca.

4 comentaris:

  1. L'admiració i el respecte. La dolçor i la duresa. Precís, preciòs. Un dels textos més bonics que mai he llegit.

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies Jaume per les teves paraules.

    ResponElimina
  3. Me gusta mucho, tienes que explotar la vena escritora porque lo haces la mar de bien.
    Besos

    ResponElimina
  4. Molt maco, i em fa rumiar quanta gent gran d'aquestes característiques em creuo cada dia, sense aprofundir en el seu aspecte i tot el que porten a l'esquena. Un text per reflexionar.

    ResponElimina