dijous, 18 d’agost de 2011

Un bon principi per començar

Miro cap enrere i veig que encara existeix en el record, però ja no ho respiro en l'aire.

"...divendres vull parlar amb tu" i cauen a terra tots els teus projectes i t'ennuvola tota la mirada que tenies posada en el demà amb ell. En els primers moments ve la sorpresa i la incredulitat, no pot ser!...Fins i tot li proposo canviar, però em deixa molt clar amb paraules i fets que no vol provar res.

Penses que quan passin dies veurà la seva errada, però no és així. Al contrari, es reafirma més, i quan més em vull apropar amb dolçor i cert sentiment de culpa (segur que hi ha quelcom que he fet), més s'allunya ell. Et sents una nosa, arribes a humiliar-te i acceptes amb naturalitat el rebuig constant i la culpa del que ha passat. Comences a perdre pes...I amb molta desesperació no deixes de fer-te mal amb interrogants que mai, mai ningú et contestarà.



Està sent una lluita de Titans, un dia guanya el dolor i un altre li guanyes tu terreny al patiment. El que importa és sobreviure dignament a la batalla, i aconseguir que les ferides deixin de sagnar, encara que sempre estiguin presents.

Arriba un moment que t'adones que ja no fa res el desig i les ganes que posis. Però no vols renunciar, et costa tant deixar de lluitar...Però fins a quin punt és batalla i fins a quin punt és negar la derrota ?. En un llibre que parla de desamor l'autor diu una veritat dolorosa, la frase és "plora tant com necessitis, però no et regalis". Segurament un punt de partida important per tornar a agafar força.

Igual que és un punt de partida fonamental el suport emocional, les abraçades, el respecte del silenci, la connexió de les mirades...,dels familiars i els amics més propers. I del que estic més segura és que aquest recolzament directe o indirecte no té preu, perquè s'han preocupat per mi, més enllà de la situació donada.

I aquí ha estat el punt de partida; l'amistat i l'estimació ha estat un terra ferm en el que sostenir-me quan tot just he començat a aixecar-me. M'han fet mirar-me al mirall i obligar-me a veure la persona que realment sóc. I així aclarir el meu cap i obrir el meu cor a totes les coses bones que poden arribar. A valorar-me pel que sóc i pel que faig.

Començo a viure la meva vida amb cautela, però volent sentir la calma. Sempre et queda però una dura pregunta en l'aire "...i si mai em torna a estimar ?..."Ara puc contestar amb una resposta igualment dura: una vegada he començat a avançar no deixaré de caminar i depèn del camí que agafi ja no em trobarà.

Aquest escrit el faig encara amb llàgrimes als ulls, perquè quan sents el pes del patiment encara sents l'ofec de l'amor. Així és com jo m'he sentit i així és com no vull tornar-me a sentir mai.



No sé si el perdonaré perquè el perdó és una elecció lliure, no una obligació. Tampoc sé si algun dia li donaré les gràcies per alliberar-me del seu pes.

A qui sí li dono les gràcies és als meus familiars i amics que m'han demostrat amb fets, i no amb paraules, el significat de l'amor i l'amistat.

I dono especialment les gràcies per l'existència dels meus fills; com diu Walter:

"..la teva parella t'esfonça, els teus fills et rescaten; la teva parella no és res teu, els teus fills són la teva sang;

la teva parella no t'estima, els teus fills t'estimen incondicionalment..."

És un bon principi per començar.

5 comentaris:

  1. Bé Ona. Com anava allò… "fins i tot el viatge més llarg comença amb un petit pas…" (o alguna cosa similar). Ara el que t'has d'obligar és a que qualsevol pas que facis, per petit que sigui, ja no el tornis a fer enrere. Hi haurà dies que no avançaràs, però tornar enrere ja no.

    I em sap greu, però no puc estar d'acord amb la frase final. És ben cert que els fills donen un valor especial a la teva vida, però això no significa que s'hagi de menystenir l'amor de la parella. Però bé, això cadascú ho veu a la seva manera.

    ResponElimina
  2. Quansevol, no et sàpiga greu no estar d'acord. T'entenc el que dius, però ara el que sento és això. Demà...no ho sé.
    Moltes gràcies.

    ResponElimina
  3. Estic d'acord amb guanyar terreny a poc a poc i no perdre ni un cm. Vinga, que tu pots.....!
    He sopat algues i m'he enrecordat de tu. Què et sembla.

    ResponElimina
  4. Ja, ja, ja...em sembla un sopar boníssim.
    Gràcies per les teves paraules Olga. :)

    ResponElimina
  5. Si el Ave Fénix es capaz de renacer de sus cenizas tu, a través de esta dura y definitiva transformación, has salido del infierno para poseer el cielo en toda su inmensidad y con todo el derecho del mundo.

    ResponElimina