Fum d'espelmes

Les espelmes flamegen davant meu. 
Les miro, les respiro, i els sentits es desperten. Veient-les abrandar es deté el temps; una barreja de sensacions m'atrapen, l'ahir present als sentits i el demà congelat.  
La llum m'enlluerna i desitjo deixar-les cremar a poc a poc, com els dies han passat des de la darrera vegada.
Les bufo i tot desapareix. De la foscor passo a la llum més encisadora de qui obre la porta de l'avui. Respiro profundament l'ara i dibuixo un somriure. I una vegada més sento l'olor inconfundible de les espelmes apagades i la cançó que any darrera any les acompanya.  
Amb els ulls tancats, dono gràcies pel que he viscut fins aquest instant i dono gràcies pel que em portarà el fum de les espelmes apagades.

Per molts anys sigui així. 

Per molts anys!

Una persona que sempre mira als ulls és una persona en la que es pot confiar. 

Amb la mirada profunda, dolça i tenyida de seducció, per instants freda i reservada, acostumes a posar a la balança la comprensió i la sinceritat que cal, quan cal i com cal. 

Carinyós i proper.

Espontani, agradable i captivador. Franc i tolerant. En alguns moments tossut, empipat i antipàtic.

Natural quasibé sempre, manipulador de vegades. 

Satisfet, educat i sincer. Feliç de viure i confiant en la vida. 

De vegades trist, emprenyat amb fantasmes amagats. Però valent al mirar-los de cara.

Divertit, tendre i generós sense límit. 

Malgrat tot encantador ;) 

Per molts anys!

Per molts anys cada dia tornis a néixer!

T'estimo.

Pensant en veu alta

Després d'unes setmanes de depuració del cos basada en una alimentació puntual, unes setmanes de moltes preguntes i poques respostes, unes setmanes de molta feina i de molt gaudir d'ella... Ara m'assec davant de l'ordinador amb un silenci total a casa, i penso "quants dies" que no escrivia.
Necessito el silenci i la soledat per deixar el personatge que m'acompanya sovint i ser jo.

La veritat és que estic una mica més neguitosa del normal, torno a voler acaparar masses coses a l'hora i a exigir-me perfecció. 
Però ara me'n adono, en sóc conscient i dic "prou". Només depèn de mi complir-ho...
I baixar el ritme...
I prioritzar...
I no jutjar-me per transgredir la dieta, per fer-me més preguntes de les que ara tenen resposta, per voler que tot surti bé...i per pagar un gran preu per tot això.


Malgrat tot, estic bé. Amb algun quilo de menys, amb algunes coses més clares i conscient de que l'espiral que jo mateixa genero em pot arribar a xuclar de nou.
Ara queda un cap de setmana per endavant de silenci i de converses. El que jo trii, el que jo desitgi, el que jo vulgui. Així de fàcil, així de simple, així de bàsic.

Entre la vida i la mort, un sol instant

La vida és morir a cada segon. 

Entre la vida i la mort un sol instant, amb quietud, amb pau, amb llum. Així és com morim a cada moment, així és com deixem el nostre cos definitivament.

Passem de la vida a la mort en un lapse de temps curt i precís, que s'escapa del propi temps. Passem de formar part d'un cos a abandonar-lo com si saltéssim d'un tren en marxa per agafar-ne un altre. 

He acompanyat, des del meu respecte i la meva presència invisible, a qui s'ha transformat en quelcom més que en cos. Ara, malgrat sentir que no podia ser d'una altra manera, em queda una buidor estranya, un pes al cor i la mirada llunyana.

Des d'aquest escrit vull acomiadar-te amb respecte. No recordo el teu rostre però sí la teva sonrisa i la teva llum. Des d'aquí, sense ser res més que una part petita i minúscula de l'univers, tot el meu amor allà a on hagis anat.