dimarts, 7 de juny de 2011

És hora d'anar a dormir

És tard, estic cansada i decideixo anar a dormir d'hora, després de sopar miraré el correu i m'aniré a llegir al llit. Fa dies que no llegeixo res, i és un mal costum.
Després de sopar miro el correu, tanco l'ordinador i és tant d'hora que poso la TV. Fa dies que no engego aquest aparell, que he relegat a un racó del menjador. Tinc la pitjor actitud que es pot tenir quan es posa en marxa la TV, no esperar a trobar res interessant. I no m'equivoco, passo d'un canal a l'altre i torno cap endarrera. Res interessant, però no sé que trobo en les imatges i el so que em sento relaxada, em fa mandra anar al llit per si no m'adormo o per si m'adormo massa d'hora i de matinada em desperto prou descansada i desorientada com per llevar-me.
Continuu mirant sense sentir als presentadors que surten, em fixo en les vestimentes, sembla que van a una festa, quina mandra haver de vestir cada dia així, el maquillatge i la perruqueria. 
La veritat és que estic cansada, miro la porta de l'habitació i no hi ha ningú que em digui "vinga a dormir que ja és molt tard", ni una ma que em convidi a canviar d'estància. M'acomodo al sofà i tanco els ulls, només per un moment, per què descansin. Però aquest descans és l'excusa per no anar a una habitació sense cap companyia. Amb els ulls tancats i sentint les veus de fons el meu inconscient em diu que no estic sola. Això em fa estar més tranquil·la,.al cap de pocs minuts, i sense adonar-me'n, m'adormo. En algun moment entreobro els ulls, i em torna al cap que no hi ha ningú per donar-me la ma i ajudar-me a anar al llit, mentre jo lluito contra una dolça son. Torno a tancar els ulls i torno a caure a les mans de Morfeo
L'incomoditat de la postura em fa despertar, miro el rellotge i veig que és l'hora de cada dia, molt tard, massa tard com per agafar-lo com un bon hàbit.
Em faig el propòsit que no em tornarà a passar, demà ho faré bé, sinó no descanso prou. Demà em prometo, sense adonar-me que demà ja fa tres hores que forma part d'avui. 
Una mica desabuda amb mi mateixa, però prou cansada com per mirar només la meva part del llit, m'amago entre els llençols i el meu últim pensament és què bé que s'està estirada, perquè no he vingut abans...demà ho faré diferent...

5 comentaris:

  1. Felicitats per aquest nou pas.
    Iujuuu!a partir d'ara carta blanca!

    ResponElimina
  2. Gràcies per trencar el gel, però...iujuu?, carta blanca?...Alguna cosa no ha quedat clara! Però de totes maneres, gràcies!

    ResponElimina
  3. El son sempre és reparador. En tots sentits. Descansa be que demà has d'estar de nou al peu del canó (mai he entès aquesta frase però tè alguna cosa entre poètica… i inútil que m'agrada).

    ResponElimina
  4. Les 23:40h us faig cas i me'n vaig avdormir acompanyada de'n Morfeo (però feo).

    ResponElimina
  5. Però mor feo, mortísssim! Ni t'ho imagines.

    ResponElimina