Passejant solitària i trista penso...que t'he deixat d'estimar.
He deixat d'estimar un camí ple de pedres, pel que passa només qui vol que no el trobin. He deixat d'estimar la llum que m'ensenyava cada dia tot el que he perdut pel camí. He deixat d'estimar una mirada perduda quan més necessitava trobar-la. He deixat d'estimar un rostre adust i amb expressió hostil. He deixat d'estimar unes mans que no eren capaces d'agafar a qui desitjava escapolir-se de la vida. He deixat d'estimar una veu ofegada en el silenci. He deixat d'estimar la teva olor, inapreciable ara. He deixat d'estimar...T'he deixat d'estimar.
Posa tota l'energia i la mirada en tu i només en tu.
ResponEliminaPercebo molt de dolor en aquest escrit.....
ResponEliminaNo deixis mai d'estimar. Mai. Fes-ho sense esperar res a canvi i veuràs com algun dia tot l'amor que has donat et tornarà d'una manera o una altra.
ResponEliminaUs faré cas a tots: posaré energia, faré fora el dolor i no deixaré d'estimar...
ResponEliminaGràcies!
Mai hagués pensat que diria això: "has fet molt bé", el millor és allunyar-se, qui es mostra així no es mereix que l'estimin i tampoc s'estima gaire.
ResponEliminaEl teu bloc em fa veure a una persona sensible i tendre. No perdis el temps, continua endavant, no t'aturis, qui et vulgui ja et seguirà. T'ho mereixes.