divendres, 21 d’octubre del 2011

Satisfacció

Passejant m'he trobat a una ex-alumna de fa sis anys i a la seva mare. Inevitablement, hem comentat anècdotes de quan vam compartir tantes coses durant un curs escolar.

La mare, amb ulls de mare, m'ha dit que em recorden amb molt carinyo. Jo he somrigut.

La nena, amb ulls de nena, s'ha dirigit a la mare i li ha dit "tots els de la classe pensem que és a la que més estimem". Jo l'he abraçat.

No es pot expressar el que he sentit. No ha estat orgull, ni vanitat, ni pretensió; ha esta satisfacció, plenitud i felicitat.

Aquest fet m'ha despertar la melangia d'alguns moments preciosos compartits amb els nens i nenes, i he anat a buscar aquella llibreta que vaig omplint any darrera any, una llibreta plena de fotos i anècdotes que sempre m'il.luminen la mirada dels records.

I ha estat quan he trobat un missatge d'una família en els primers anys de professió, el missatge és el següent: "N'estem convençuts de que el nostre fill ha tingut molta sort al estar amb tu, a la teva classe. Sospitem que, sense adonar-se'n ha rebut una bona base per anar descobrint el que vol dir caliu i qualitat humana".

Després d'uns dies especialment tristos, aquest fet m'ha donat plenitud; i avui és especialment important deixar escrites aquestes sensacions i no guardar-les en un dels molts calaixos de la meva memòria

I és que treballar en una feina que t'apassiona no té preu, però a sobre que puguis arribar al cor dels més menut i romandre en el seus records, això és un gran regal de la vida.





dijous, 20 d’octubre del 2011

Pensaments

Sovint em sento trista, penso que sentir els ulls anegat de llàgrimes, per coses que abans em passaven desapercebudes, s'ha convertit en un fet normal.

I quan només pots oferir amistat i necessites amistat, quan només pots oferir escoltar i necessites que t'escoltin, quan només pots sostenir-te lleugerament i donar aquest poc sustent...Potser aleshores no és prou, però encara no puc oferir més que afecte tendre, rialler, proper, lleial...amb el cor. Un cor que s'ha tornat poruc i tímid, un cor que necessita protegir-se del vent, de les tempestes i les marees. Un cor que s'enforteix amb l'amistat, perquè necessita de les mans dels amics per bategar.

No puc oferir res més perquè ara res més tinc.


dimarts, 18 d’octubre del 2011

Vides

Vida en les viides que es creuen, que caminen, que s'ignoren, que es miren.
Vides que s'escalfen, que es refreden, que somriuen, pensatives, que emocionen, que s'aïllen.
Vides compartides, allunyades, dividides.
Vides separades.
Vides sense vida.

dimecres, 12 d’octubre del 2011

La lluna

Ahir la lluna plena ens va regalar una llum especial, una lluna que amb intensitat ens il·luminava la platja, a on em vaig reunir amb amics.
I a la lluna, que em mirava fixament, li vaig parlar de tu, de quan junts la vam descobrir. De quan li enviàvem missatges perquè ens els fes arribar en la distancia. De quan li demanàvem que marxés una estona per poder estar sols... I de quan fa uns mesos, des del dolor en el post "El despertar",  li demanava que t'acaronés quan fos de nit.
Ahir també li vaig demanar coses, des de la modèstia  i la sinceritat de no poder fer-ho jo, li vaig demanar que il·luminés el teu camí, i que fos el que fos, el benestar i la felicitat tornés a tu.
Només ella sap tot el que vam intercanvia, les il·lusions, els reconeixements i les pors. Partint des de la franquesa i la claredat, des de l'intenció del perdó i de la renovació personal.
Ella em va escoltar, i sé que no s'oblidarà de cap detall de la nostra conversa. I quan ens tornem a trobar, ella seguirà estant impecable...i jo hauré alleugerit l'equipatge.Així vam quedar!

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Un àngel...o potser dos!

A casa tinc coixins de plomes d'allò més còmodes. Fa uns dies, per un foradet d'un d'ells, van començar a sortir plomes que s'han ficat per tots els racons de casa.

Quan aquest matí he vist la catifa, de color de la magrana, plena de plomes blanques com la neu, m'ha sobtat la visió fins i tot divertida. 

He passat part del matí fent el que s'ha de fer quan desenes de plomes ocupen lliurement el terra de casa teva, he aspirat fins l'últim racó. Però encara van sortint!.

I si dic la veritat m'agrada  En el fons penso que ha vingut un àngel a casa i em va deixant pistes per allà a on passa. I cada vegada que veig un delicat núvol blanc moure's a l'obrir una porta, al passar per un racó o a l'entreobrir el balcó, em surt un gran somriure amb un xic de timidesa. 
Tan de bo aquest àngel es quedi per sempre més. I tan de bo no deixi mai d'enviar-me senyals, suaus, delicades i alegres.

diumenge, 2 d’octubre del 2011

Un bon company

Ahir, la fresca recordava que la tardor ens està mirant de lluny i aviat s'aproparà sense vergonya. 
De cop vaig necessitar de tu. De la teva energia, de lo proper que et mostres, de tot el que em dones.

Sento que necessito algú més gran que jo per refugiar-me en la seva silueta, i tu em dones tot el que ets.

Durant la tarda, mentre parlava amb amics, et vaig perdre de vista, vas marxar. Et buscava amb la mirada i amb l'ànima. Què em passa que necessito que estiguis amb mi o al menys notar la  teva presència?. 

Però te'n vas anar sense acomiadar-te. I vaig plorar un altre cop de soledat. Sis us plau, vaig pensar, un altre cop no. I sí, vaig sentir de nou la gelor de l'abandó.

He dormit sense descansar, les imatges, les paraules i els sorolls sense sentit passejaven pel meu cap d'un cantó a l'altre i tornaven..

Avui em feia por comprovar que no hi eres. Però has tornat!.

Per molt llarga que sigui la turmenta, sempre tornes a brillar entre els núvols. Avui tornarem a compartir un altre dia ple de secrets, i tu em miraràs amb descaro i jo, com una adolescent, m'amagaré de tu desitjant que em trobis. 

M'escalfaràs i em deixaré escalfar.

M'abraçaràs i em deixaré abraçar.

Em donaràs llum i em deixaré il.luminar.

Gràcies sol!

El sol, el sol és el meu company de pensaments, de desitjos i de passejos. M'agrada tenir-lo a prop.