Passeig en bicicleta

Eren les set de la tarda i el cel volia fer-se present amb trons llunyans, colors grisos i una foscor diferent.

He pujat a la bicicleta, sense rumb, els pensaments en els pedals i els sentits en la foscor d'una turmenta propera i en el so dels trons que l'anunciaven. He sortit corrents, com per trobar-me amb el xàfec lo abans possible. Necessitava que la pluja em tornés una tranquilitat que a casa no trobava.

Pedalant, pedalant, pedalant sense voler parar per no pensar. Al cap d'una bona estona, quelcom ha canviat en el cel, s'han obert unes tímides clarianes a la vegada que en mi s'obria una benvinguda tranquilitat. 

M'he aturat en un banc situat en un caminet entre camps, el rellotge de l'esglèsia a davant, uns pagesos acabant la jornada i els ocells acomiadant el dia. Quan he estat conscient de tot això, una barreja de sentiments m'han abraçat. Les llàgrimes han lliscat per les galtes, sense poder deixar de mirar i sentir que jo formava part d'aquell escenari.

M'hagués quedat una eternitat, però amb les meves cames i l'ànima ja més descansades, he tornar a pujar a la bici i he continuat aquest viatge pel meu interior. De vegades només passejava, altres agafava tanta velocitat que  necessitava aixecar-me del selló i notar pel tot el cos l'aire que topava amb cada centímetre de la meva pell i escampava els meus pensaments.

Al cap d'una bona estona, he arribat a una figuera gran i majestuosa que tapava un caminet d'herbes i arbustos. He baixat de la bicicleta per endinsar-me en aquell petit món a on la natura engalana el terreny. Plantes amb flors que creixien per arreu, espigues de blat que treien el cap tímidament, ortigues ufanoses, i un sostre de branques de bardisses amb uns puntets morats que queien com gotims de raïm. Aleshores he recordat que quan tasto les mores no les puc deixar de menjar encara sabent que els dits, els llavis, la llengua i possiblement part de la boca es tenyirà d'un color que recorda l'infantesa.

He agafat mores pensant a fer la melmelada amb la que m'agrada obsequiar, cada tardor, als meus fills i amics. I mentre agafava aquests fruits que es desfeien en els dits, venien els records de les punxades, de trobar-te atrapada en mig de les branques, les esgarrapades, i les hores i hores que ens vam regalar, quan amb els amics i els nens passàvem tardes senceres passejant i gaudint al veure la cara dels petits al comprovar com s'anava omplint la bossa. Quants records m'han portat aquests fruits morats i dolços...

Avui, solitària, he pogut comprovar que he anat més a poc a poc, que he anat amb més cura perquè quan la punxa se t'enganxa a la pell o la roba no hi ha ningú que t'ajudi a desenpallegar-te'n, i perquè sense ningú que t'aguanti per arribar a les mates altes, que són les més madures, t'has d'adaptar i deixar endarrere les que agafaries en companyia.

El cel tornava a amenaçar esclatar, i amb la bossa mig plena, la bicicleta i els meus records he pedalejat cap a casa pensant que tot i que algunes de les coses que fas en solitari poden ser més lentes o no tan productives, està bé sentir que en ocasions aquesta solitud també et satisfà.

Una vegada a casa ha estat com sempre feia, he posat les mores en remull, les he netejat amb cura i he començat a elaborar la melmelada. I tot i que feia un any que no la feia, he recordat ràpidament els ingredients i la proporció adequada:  mores, 1/4 del pes de les mores en sucre panela, un raig de llimona, 500 gr d'amor,  una lliure d'afecte, un bon grapat d'estima, molta tendresa per lligar els ingredients i la paciència que necessitis per cuinar-ho.

Ara, ja només queda ficar-la en bonics pots i regalar-la a la gent que és especial a la meva vida.