divendres, 30 de desembre del 2011

Una trobada

Riure, xerrar, acompanyar...en definitiva "gaudir". Sí, sentir alegria al costat d'algú. Realment una vetllada tranquil·la, positiva i esperançadora. 
La trobada comença buscant aparcament en ple centre de la ciutat, sembla que es resisteix a la primera, però no a una segona volta. 
Continua escoltant, reflexionant i rient de tot el que ens pot passar en 365 dies a nosaltres mateixos i a qualsevol. Seguit per un curt passeig que encara es fa més curt perquè xerrant i escoltant-nos, s'escurçar miraculosament el camí i el temps. I no només compartim la conversa, sinó també les olors, el decorat i els sabors d'uns plats amb caliu. Mica en mica el temps passa sense avisar-nos, mentre manifestem, opinem i expressem vivències i consells  amb entusiasme.
Una vegada a casa, recordo paraules que m'han quedat gravades com gaudir, visualitzar, pensar, amistat, cautela, sentiment, dolçor, proximitat, comprensió..., i me n'adono què són  la base per començar a ser feliç.
I al despertar, entre els meus pensaments hi ha un que sobresurt, el privilegi de conèixer a una gran persona, realment valenta, que ha estat capaç d'escampar la boira del seu camí i comença a sentir la fertilitat de tot allò que ha anat conreant. Això m'ha recordat una de les lliçons més boniques que estic aprenent d'ell; la important decisió de tornar a començar les vegades que facin falta sense oblidar les equivocacions, i fins i tot recordant-les amb cert carinyo, perquè en definitiva són elles les que acaben donant-nos l'oportunitat de descobrir un camí millor. 
Gràcies!


diumenge, 25 de desembre del 2011

Els deu secrets de l' Abundant Felicitat

"Els deu secrets de la Abundant Felicitat:
· El primer secret de l'abundant Felicitat és el poder de l'actitud
· El segon secret de l'abundant Felicitat és el poder del cos
· El tercer secret de l'abundant Felicitat és el poder de viure el moment present
· El quart secret de l'abundant Felicitat és el poder de la propia imatge
· El cinquè secret de l'abundant Felicitat és el poder de la ment
· El sisè secret de l'abundant Felicitat és el poder de l'humor
· El setè secret de l'abundant Felicitat és el poder del perdó
· El vuitè secret de l'abundant Felicitat és el poder de donar
· El novè secret de l'abundant Felicitat és el poder de relacionar-se
· El desè secret de l'abundant Felicitat és el poder de la fe"

Aquests secrets de l'Abundant Felicitat estan escrits per una gran persona que sap del que parla: com arribar a sentir-se plenament satisfet amb el que tots tenim a l'abast.
Ella no sap, però, què per als que la coneixem no és cap secret. És el regal que ella ens transmet cada dia.
I perquè no hi ha major riquesa que la que no es pot comprar..., gràcies per compartir el teu secret, gràcies per demostrar cada dia el teu poder, gràcies per la teva generositat i gràcies per pensar sempre en nosaltres.
T'estimo


dissabte, 24 de desembre del 2011

Com sempre

Avui ve la família més propera a sopar a casa, com sempre s'ha fet i com  els meus fills demanen ara que veuen trontollar aquest "com sempre".
Encara he de guarnir una mica la casa, la meva filla m'ho reclama.
I parar la taula, de fet és nova i per primer cop en molts anys haurem de canviar l'ubicació dels comensals...És curiós, aquest "com sempre" ja cau pel seu propi pes.

Avui m'està costant molt de passar, potser per l'aroma que desprèn la carn d'olla que fa xup-xup des de fa estona, i que em porta massa records. Potser perquè l'energia i el positivisme s'han anat de "festa". O potser perquè molta gent em felicita amb trucades, i jo avui no trobo la felicitat per enlloc.

I perquè està clar que les coses no són per sempre..., demà segur que estaré millor.

dimarts, 20 de desembre del 2011

Estimar el que fas

Ara que tinc la mirada posada endavant i, molt conscientment en el pas que dono en cada moment, puc dir que no faig tot el que vull, però afirmo que intento estimar tot el que faig.

Avui, un dilluns com tants d'altres, he fet el que el meu horari de dilluns em permet, què és molt similar a d'altres dilluns però viscut molt diferent.
Al matí, molt d'hora, mentre esmorzava llegia les notícies del dia i sentia la música d'un dels meus cantants preferits, una rutina habitual en mi, però que cada dia percebo de distinta manera.
A la feina tot sembla igual però en realitat cada instant és una sorpresa, una grata sorpresa.
Al gimnàs, avui he gaudit com mai.
A la nit, al concert, el repertori ha estat el mateix de la setmana passada; però...com ha sonat de bé i de diferent a altres nits!. 
I, ja a casa, escrivint me n'adono que segurament aquesta percepció diferenciada dels mateixos instants, els fa únics.

dissabte, 17 de desembre del 2011

Sentir

Tinc ganes de somriure mirant als teus llavis. Tinc ganes de sentir el vertigen que em provoca caminar per la teva pell. Tinc ganes de desxifrar allò que es xiuxiulja només a cau d'orella. Tinc ganes de riure sense fer soroll i de cridar sense pronunciar paraules. Tinc ganes de dir el teu nom d'una manera única. Tinc ganes de no sentir fred perquè l'hivern no existeix. Tinc ganes de viure sense creure en la mort. Tinc ganes que em trobis. Tinc ganes de trobar-te.

Somni

Hi han moltes classes de somnis, i tots sabem com de reals són.
Aquesta nit, he tingut la gran sort de passejar per un somni especial. Era tant real que el podia tocar.
Tots els sentits s'han vist implicats en un conjunt de sensacions que m'han envoltat.
Encara ara sento la pau i el benestar que m'ha portat.
Potser en ell he trobat una porta oberta a on poder omplir-me d'oxígen per continuar amb el dia a dia; potser només ha estat el desitjar un present "amb tanta força"; potser és la claredat que m'espera al final d'aquest difícil camí; o potser, tan sols és un somni, un desig molt difícil o impossible d'aconseguir. O no, perquè mentre la realitat dormia el desig ha tingut prou força com per fer-se amb el present.
Sigui com sigui, benvingut somni!

dijous, 8 de desembre del 2011

De Barcelona a Rússia

Ahir, estant a la parada del bus al Passeig de Gràcia, dubtava entre dues líneas per arribar al meu destí.
A l'aturar-se un autobús d'una d'aquestes dues lineas, i després de deixar que pugessin els passatges, m'apropo a la porta i li pregunto al conductor amb el millor dels meus somriures:
     -"passa per Doctor Roux?"
El conductor, endreçant les monedes del seu calaixet, em mira una dècima de segon i em respon:
     -"¿qué?"
Li repeteixo, doncs, amb amabilitat:
     -"si passa per Doct. Roux"
     -"¿queeeé...?"- em respon
     -"si va cap a Doctor Roux"...
     -"no sé que dices, Doctor- Rus, que es un hospital?"
La meva cara perdia per moments el somriure contestant un:
    -"nooo", potser massa sonor, "és un carrer"
    -"¿Por dónde cae eso?"- em contesta amb més antipatia que atenció
...Mentre el meu cap intentava donar-li significat a la paraula utilitzada pel conductor, exactament a "eso", la darrera noia que havia pujat al bus es va girar contenint el riure i amb un gest de dit em va dir que no. Tanmateix, el conductor amb impaciència per aquest mig segon d'espera, continuava insistint:
     -"¿que es eso?"
Ràpidament li vaig respondre:
     -"ja està, ja està, m'han dit que no, gràcies" -donant per acabada una conversa absurda.
Quan va tancar les portes amb la mateixa actitud que les havia obert, em vaig adonar que el carrer Doctor Roux i el propi investigador que dóna nom al carrer, havia quedat com un "Doctor Rus" i com un "eso" (pronom indefinit). 
I el que és pitjor, el conductor del bus a hores d'ara, deu pensar que aquella noia que no perdia el somriure per haver perdut la cordura, li demanava per algú que ballava la Polca.

diumenge, 4 de desembre del 2011

La Soledat

Una de les coses que més tristor em provoca és sentir-me sola. Em costa estar sola, és per això que omplo  cada segon, cada minut i cada hora amb activitats diferents, en solitari o acompanyada.
Quan arriba el moment de tornar a casa, i sobretot al vespre i durant la nit, arriba una convidada no desitjada "la Soledat".
És una inquilina que s'ha instal·lat a la meva vida i que s'alimenta de la meva tristor, beu la meva energia i m'esborra el somriure. He provat de fer-la fora, fora de casa i fora de la meva existència. Però per forta que em trobi, i per molt que no faci soroll per no cridar la seva atenció, sempre, sempre m'espera al replà.

No la suporto, no m'agrada el seu aspecte ni la seva olor. No m'agrada la seva veu ni el seu tacte gèlid. No m'agrada que m'observi i que la seva mirada m'immobilitzi.

Estic aprenent a decidir quins passos puc i vull donar. Tot just estic agraint les oportunitats que m'està donant la vida. I darrerament sento que he de posar en pràctica tot el que he après, i que la soledat no m'ha de fer por, ni pena; ella, també està sola. Sentim el mateix!  I estic convençuda que quan l'accepti a la meva vida i sàpiga conviure amb ella, m'ajudarà a conèixe'm millor i ha ser més lliure. I jo l'ajudaré a trobar un altre nom.

Malgrat tot continua sense agradar-me la seva cara, el seu tacte i la seva olor. Potser és el moment d'apropar-me i recomanar-li un canvi de look, un peeling corporal i una colònia fresca. 
Estic segura que ella algun dia també agrairà haver-me trobat!