El despertar

L'aire, una mica càlid aquell dia, tenia un altra olor, una aroma dolça, agradable i complaent.

Jo, tot just, sortia de la letargia infantil i percebia la vida d'una manera diferent, els colors, els sorolls, les ombres, fins i tot la brisa semblava una altra.

I amb la calidesa del matí va arribar la tendresa de la tarda quan el sol s'acomiadava, va ser aleshores quan  les nostres mirades es van creuar, tan sols uns segons, per després perdre's....Però la intensitat ja havia penetrat en la llum, en la olor del mar i en la remor de l'aire. La teva mirada bressolava la meva pell amb una escalfor que despertava els sentits més adormits, amb una dolçor mai tastada. Només vaig necessitar segons per percebre que la embriagadora brisa d'aquell dia, amb la seva olor i calidesa especial, m'havia conduït a tu.

De seguida, vam saber que compartiríem la brisa, l'aire, el mar i la vida. I amb el temps vam arribar a entendre el llenguatge dels arbres, quan el vent acariciava les fulles i aquestes no paraven de parlar. Quantes tardes sentint la remor del mar, el brunzit de les fulles, el xiular del vent i l'esclatar de la pluja.
Cada vegada enteníem més el llenguatge de la natura i el nostre propi.....Els dies que el vent bufava tenaç, feia que ens abracéssim fins sentir-nos un de sol. Així, aprenent mica en mica, van anar passant els dies...

Un matí de primavera, al llevar-me, vaig intuir quelcom diferent a l'ambient, el vent ressonava fent que els arbres es moguessin amb desassossec i el sol aquella tarda es va acomiadar amb un flaix de tristor, que el meu cor va percebre amb neguit.

Vaig anar corrents a casa per trobar-te i asserenar-me entre els teus braços, amb la teva veu i la teva escalfor i així allunyar-me de la por.

Però...ja no hi eres, t'havies marxat potser amb la força del mar, potser amb la força del vent.

Durant tota la nit et vaig estar cercant per tot arreu, sense la lluna, sense la remor del mar, ni de la brisa. Per primer cop estava sola,  vaig cridar el teu nom escampant missatges d'amor...però no es sentia res més que el meu cor bategant amb força. Fins que em va envair el pànic .

Quan va sortir el sol, la brisa ja no em va abraçar, ni l'aire em va petonejar, ni les fulles dels arbres em van parlar..., tot es va convertir en silenci. I també el meu cor va deixar de bategar.

I ara, quan bufa el vent surto per si sento la remor de la teva veu. 

Hi ha dies que li dic a l'aire que si et troba t'abraci com jo ho feia.  I al vent que et petoneixi. I al sol que t'il.lumini el camí de tornada. I al mar que et vetlli. I a la lluna que t'acaroni quan sigui de nit...I a la brisa que et digui a cau d'orella que t'estimo.

*Aquest escrit ha estat dormint a dins d'una carpeta durant moltes setmanes, però ara sento que es mereix despertar de nou, i descansar en el millor lloc que li puc oferir, en Alquímia.