Em dol pensar que de vegades no recordo la teva veu pausada, carinyosa, la que em transmitia tant. La d'abans, no pas la d'ara que se sent tant llunyana.
De vegades tampoc recordo el teu rostre, aquell que jo coneixia tant bé, que havia explorat pam a pam tantes vegades...El que veig ara no el reconec, li manca expressió, emoció i una mirada sincera. Ni tan sols puc recuperar el record del tacte de la teva pell. Aquella de la que fluia una tebior que envaia el meu espai.
Però la teva olor si que la tinc present, tanco els ulls i percebo una aroma dolça.
Quantes vegades m'he adormit abraçada a tu i a la vegada envoltada per aquesta aroma. És el record d'estar a casa, el de sentir-me en un lloc conegut i protegit, allà a on penses que mai arribarà el mal, ni la tristor, ni el dubte, ni el dolor.
Tanco per un moment els ulls i la torno a percebre, i per uns instants m'oblido de tot i em sento la dona més feliç del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada