dilluns, 31 de desembre del 2012

Carta al Reis Mags



Carta al reis mags*

Estimats Reis Mags de la meva vida,
aquest any que acaba ha estat un any de créixer i de sentir, de retrobament i d'elecció, d'assumir la responsabilitats i de delegar responsabilitats, d'actualitzar el meu jo i acceptar-lo.
Sé que encara em queden molts deures pendents que us/em prometo acabar.
També sé que he estat egoista i que sovint no he escoltat lo suficient. Però en sóc conscient i us/m' asseguro que ho corregiré. També demano disculpes per quan aquest comportament ha fet mal a algú.

Enguany us/em diré que la carta d'aquest any és la més sincera i completa que he fet mai. Amb el temps estic aprenent a demanar i aquí veureu/veuré com ho poso en pràctica.
Vull que la nit de Reis i durant totes les nits de la meva vida em feu una abraçada en la que us/em demano:
a Melcior acceptar el que sóc, a Gaspar envoltar-me d'amor i a Baltasar estrènye'm amb força.

Us/em dono les gràcies per avançat i us/em desitjo molt bon viatge.
Fins sempre
Petons de l'Ona  

PD: A la tauleta del menjador us deixaré un petit tortell i una copeta de vi bo. Pels camells arròs i aigua. I per als patges caramels. Bon profit!


*Carta als meus Reis Mags: a Mi mateixa, a TU, als meus Fills i a totes les persones que són especialment importants a la meva vida. Gràcies a tots per ser els meus Reis Mags.

dijous, 6 de desembre del 2012

Sense protestar

Avui he tret a passejar els meus pensaments per airejar-los, per deixar-los anar. 
Ara feia dies que no tornava a la platja; tot i que he tingut la sensació que mai he marxat del seu costat. I amb els ulls clucs he tornat a sentir el contacte de la sorra, la carícia fidel del sol i el murmuri de l'onatge. Tot i què avui el mar ha posat fi al seu silenci, i amb el trencadís de cada ona ha bramat enfurismat pels meus pensaments. I jo, a diferència d'altres vegades, he assentitt sense protestar.

dissabte, 1 de desembre del 2012

Pensant en veu alta

Després d'unes setmanes de depuració del cos basada en una alimentació puntual, unes setmanes de moltes preguntes i poques respostes, unes setmanes de molta feina i de molt gaudir d'ella... Ara m'assec davant de l'ordinador amb un silenci total a casa, i penso "quants dies" que no escrivia.
Necessito el silenci i la soledat per deixar el personatge que m'acompanya sovint i ser jo.

La veritat és que estic una mica més neguitosa del normal, torno a voler acaparar masses coses a l'hora i a exigir-me perfecció. 
Però ara me'n adono, en sóc conscient i dic "prou". Només depèn de mi complir-ho...
I baixar el ritme...
I prioritzar...
I no jutjar-me per transgredir la dieta, per fer-me més preguntes de les que ara tenen resposta, per voler que tot surti bé...i per pagar un gran preu per tot això.


Malgrat tot, estic bé. Amb algun quilo de menys, amb algunes coses més clares i conscient de que l'espiral que jo mateixa genero em pot arribar a xuclar de nou.
Ara queda un cap de setmana per endavant de silenci i de converses. El que jo trii, el que jo desitgi, el que jo vulgui. Així de fàcil, així de simple, així de bàsic.

dissabte, 27 d’octubre del 2012

Avançant

Estic aprenent a no jutjar-me,
he après a ser més tolerant,
he après a no jutjar,
estic aprenent a acceptar que les coses no sempre surten com voldria, 
he après que les coses no tenen perquè ser com les havia planejat,
estic aprenent a fer-me responsable de cada pensament, sentiment i fet que faci,
he après a dir t'estimo en el moment que ho sento,
he après a fer abraçades que envolten,
he après a no pensar en el futur,
estic aprenent a deixar el passat,
he après a conviure amb la soledat,
he après el valor absolut del somriure,
he après a ser més tolerant amb mi mateixa,
he après a acceptar les conseqüències quan m'equivoco,
he après a ser valenta,
he après a iniciar un camí en solitari,
estic aprenent a ser mare,
he après a agrair lo més insignificant,
he après a posar nom als sentiments,
he après a respirar i no ofegar-me,
he après a deixar-me cuidar,
estic aprenent a escoltar,
estic aprenent a callar,
estic aprenent a no pensar per l'altre,
he après a improvitzar,
estic aprenent a normalitzar,
he après a substituir la comoditat per la satisfacció,
estic aprenent a demanar,
he après a ser més forta,
he après a respectar,
he après a dir més,
he après a dir prou,
estic aprenent a cridar de plaer,
he après el valor del "ara",
estic aprenent a viure.


diumenge, 21 d’octubre del 2012

Es-pa-no-li-ar-me

M'atabala això de "espanyolitzar" l'ensenyament a Catalunya. Fa dies que amb cert neguit li dono voltes al tema, i justament és-pa-no-li-ar-me que he escrit una llista de propostes:

Ara que tenim la castanyada trucant a la porta, no se si explicar el conte de "Maria la Castanyera" afegint que li "han robado el carro, dónde estarà su carro, dónde estará su carro...". I a en Marrameu dir-li Sr. Don Gato i que no es mati torrant castanyes sinó que estigui "sentadito en su tejado".

O canviar la cançó de "ai ho" dels nans de la Blancaneus per "Soy minero, y templé mi corazón con pico y barrena..."

O per Sant Jordi canviar el "Vine per Sant Jordi, vine sol solet" per "
linda rosa perfumada de pasión, linda rosa codiciada de mi corazón, en un pueblito espanyol la vi" de Joselito.


O en el conte d'en Patufet enviar-lo a comprar "porras" en compte de safrà...i el bou que acabi a Las Ventas encara que no sigui un brau...
 

I ara, parlant una mica més seriosament d'aquest tema i de l'idioma com a llengua vehicular, penso en la meva experiència i en les 10 nacionalitats que tinc a la classe, amb els seus idiomes i costums corresponents. Molts dels nens no coneixen ni el català ni el castellà. Durant les primeres setmanes, inclòs els primers mesos, em parlen i els parlo intuint el què ens estem dient. Quan estàs al davant d'un grup de nens i nenes el de menys és l'idioma que fas servir per comunicar-te. 
La comunicació que funciona dins un grup amb deu nacionalitats de procedència es basa en el respecte, en l'afecte, en la mirada, en el somriure, en l'expressió de la cara i del cos, i en posar els cinc sentits per entendre a l'altre.

dimarts, 9 d’octubre del 2012

"a què fan olor els nuvols?"

En uns instants em vas preguntar..."a què fan olor els núvols?"
i dintre de la màgia del moment ens van envoltar les aromes a ametlla verda, a canyella molta, a molsa, a frescor i a net.
Potser perquè els núvols tenen aquestes formes que et conviden a sentir, potser perquè la màgia va fer volar la imaginació, potser perquè havia de ser...però, sense adonar-nos en, la fragància dels núvols la sentíem aferrada al nostre cos.







dijous, 30 d’agost del 2012

Estimar des de la llibertat

Em considero una privilegiada per estimar tant durant molt de temps. Va ser preciós. 
Ara no vull necessitar de l'altre per sentir-me viva. Què fàcil era maquillar l'amor de desig de protecció, companyia, lleialtat, admiració, seguretat...

Estic convençuda que estimar des de la llibertat més absoluta és estimar doblement.

I des d'aquesta llibertat només et demanaré que no em diguis vine, només acompanya'm. No em diguis et dono, només regala-m'ho. No m'ajudis, només segueix-me. No em portis, només agafa'm de la mà. No em diguis el que vols que faci, només fes-ho i, tant si et segueixo com si no, mai dubtis del meu amor. 

I a estones caminar agafats i d'altres sense donar-nos les mans però sentint-nos molt a prop, des de la nostra llibertat.


dilluns, 13 d’agost del 2012

“En la tierra hace falta personas que trabajen más y critiquen menos, que construyan más y destruyan menos, que prometan menos y resuelvan más, que esperen recibir menos y dar más, que digan mejor ahora que mañana.”

 Che Guevara


divendres, 3 d’agost del 2012

Mitja copa de vi

Mitja copa de vi rosat, fresc, cristal·lí, translúcid... i grata companyia.

No calen gaires coses per riure fins dir prou. Riure fins que notes que no tens més aire per treure en forma de riallada. 
Estar disposada a veure la part còmica d'alguns moments. Comentaris, situacions pròpies absurdes o vivències properes. Deixar que el pensament t'obri la porta de lo incorrecte. Deixar sense filtres el conscient i expressar allò que et surt directament en forma de paraula...
Donar-te permís a desitjar i expressar el més absurd, el disbarat, la ximpleria i la barbaritat més gran; i alhora també la sensatesa i l'encert més ocult.

Escenaris que van creixent a mida que vas afegint decorats, tant fa l'obra.
Paraules que s'enllacen com els vagons d'un tren o els exercicis d'equilibri o les escenes d'una gravació, o senzillament pronunciar mots que et fan sentir més lliure

Compartir aquests moments m'agrada.

Descobrir que els comparteixo amb tu m'encanta.

dimecres, 11 de juliol del 2012

Entre la vida i la mort, un sol instant

La vida és morir a cada segon. 

Entre la vida i la mort un sol instant, amb quietud, amb pau, amb llum. Així és com morim a cada moment, així és com deixem el nostre cos definitivament.
Passem de la vida a la mort en un lapse de temps curt i precís, que s'escapa del propi temps. Passem de formar part d'un cos a abandonar-lo com si saltéssim d'un tren en marxa per agafar-ne un altre. 

He acompanyat, des del meu respecte i la meva presència invisible, a qui s'ha transformat en quelcom més que en cos. Ara, malgrat sentir que no podia ser d'una altra manera, em queda una buidor estranya, un pes al cor i la mirada llunyana.

Des d'aquest escrit vull acomiadar-te amb respecte. No recordo el teu rostre però sí la teva sonrisa i la teva llum. Des d'aquí, sense ser res més que una part petita i minúscula de l'univers, tot el meu amor allà a on hagis anat.

dilluns, 2 de juliol del 2012

Premis Liebster

Aquest matí he despertat amb un regal dels que t'il.luminen els ulls i t'arriben al cor, una grata sorpresa  saber que sa lluna i la  Maria havien pensat en Alquímia per als Liesbter.
Us vull donar públicament les gràcies. Gràcies de tot cor!

Liebster o preferit, predilecte, favorit.... Les normes del premi són:
1) Copiar i enganxar en el blog el logo del premi i fer-ne un enllaç del blog que t'ha otorgat el premi.
2) Triar cinc blogs com a preferits que tinguin menys de 200 seguidors, fer-hi un comentari perquè sàpiguen que han rebut el premi. 
3) Esperar que segueixi la cadena i cadascun dels cinc triï els seus cinc blogs (no hi estan obligats).

Ara queda pensar en els blocs què per a mí són Liebster..., triaria tants! Uns per l'originalitat, altres perquè m'identifico, altres per la sensibilitat, altres per dir les coses tal com són, altres per la valentia que transmeten, altres per l'ironia...

..Els blocs preferits, predilectes i elegits per ordre alfabètic són:

Banc amb vistes de Fra Miquel 
blackblocs d'en Jaume
Gorgues de la Garrotxa d'en Ramon
inventariant de la Mariona
  
Gràcies a tots i totes per compartir les vostres i les meves vivències.

diumenge, 24 de juny del 2012

Sensacions d'una nit de Sant Joan

Mmmmm…olor a massa de coca, barreja entre canyella, mantega, sucre, crema i llardons. Quants records!
Enguany,  he viscut la calidesa del moment familiar:  compartint somriures i anècdotes, deixant aparcat els records i tastant els segons...
Estava fascinada per la llums dels petards, gaudia dels colors, m'espantava amb els sorolls dels esclats i passejant per la rosada em sentia arrelada a la vida …
Ja en el llit, amb els ulls tancats i sentint els llampecs de la revetlla, m'he deixat abraçar per l'escalfor  d'aquesta nit màgica, i de cop m'ha envoltat el brot de la teva rialla i m'he sentit captivada per la profunditat dels teus ulls verdosos. 
Tu no hi eres, però et sentia tan a prop que he agraït l'instant que em va portar a tu. I de lluny, els soroll dels petards em recordava que ja era hora de descansar.
Sssshhhh! Bona nit!

diumenge, 3 de juny del 2012

Repòs

Descanso en una hamaca amb un llibre a les mans, un d'aquells llibres que vull devorar, mes trio degustar-lo a petites queixalades.
El sol està tapat per núvols grisos. Deixo de llegir i em centro en un sol sentit: l'oïda.  
De tant en tant alguns trons, cada vegada més forts; però per damunt de tot els ocells, tenen un diàleg divertit, una conversa engrescadora i alegre. A tot aquest concert, va fent entrada el so metàl.lic de les campanades de l'esglèsia, la remor d'un petit ramat de xais, i la esquella de les vaques que pasturen tranquil·lament. És pura harmonia de sons, marcada per la interpretació de la natura, la gran directora d'orquestra.
Tanco els ulls i gaudeixo d'aquest concert.
Comença a ploure, les primeres gotes són silencioses però em diuen a cau d'orella que toca canviar de seient.
Entro a casa i des d'una altre butaca continuu gaudint de l'actuació. 
Amb un final apoteòsic, els trons i la pluja tanquen el teló d'un recital ple d'harmonia i ordre. 
Continuu llegint i assaborint encara més cada paraula del llibre.

diumenge, 20 de maig del 2012

Nedant perillosament

L'aigua em relaxa d'una manera increïble, sobretot el nedar tranquil·lament amb els pensaments perduts en altres aigües...
Tenia una hora per davant sense presses i he decidir anar a la piscina. He entrat a l'aigua sentint amb plaer la fredor que rodejava el meu cos.
Havia fet poques braçades quan ha entrat un nedador corpulent, d'avançada edat. Fins aquí cap problema, el carril es prou gran com per tenir dues direccions, ja se sap, sempre per la teva dreta. Però el que m'ha cridat l'atenció és l'artefacte que portava a les mans, unes ulleres per bussejar amb tub inclòs. He de confessar que m'ha sobtat, tot i què no li he donat més importància, en un principi se m'ha passat pel cap "potser ha perdut quelcom i es proposa recuperar-lo". Res més enllà de les intencions de "Moby Dick".
El submariniste, sense ser conscient, m'ha robat tota l'atenció: arrasava per allà per a on passava xapotejant con un nen a la seva primera piscina, els braços semblaven aspes de molí i els peus apaleaven l'aigua sense pietat.
La veritat és que he intentat anar quan ell tornava i a l'inrevés. Però malgrat el gorro de goma, les oïdes tapades per la pressió que exerceix l'aigua i la voluntat d'allunyar pensaments, quan s'apropava notava lo més semblant a la remor d'un tsunami.
El moment més aterrador ha estat quan jo nedava esquena i, sense previ avís, he notat com un cos no identificat m'ha envestit qual balena aixecant un veler , entenen el valer jo i la balena el submarinista.
Ja cap al final de la sessió, i en una de les seves embranzides, li ha entrat aigua pel tub fent un bon glop d'aigua clorada amb canya de diàmetre gran. Això ha fet que treies el cap de l'aigua per primer cop després de 3/4 d'hora, i que descansés ell, l'aigua, la resta de nedadors i principalment jo.
Confesso que m'ha alegrat l'entrebanc...perquè ha estat els minuts que he necessitat per fer les meves darreres piscines serena i alleugerida. Gaudint del bany sense la por que genera nedar entre balenes.

dissabte, 19 de maig del 2012

Enseñarás...

Enseñarás a volar, pero no volarán tu vuelo.
Enseñarás a soñar, pero no soñarán tu sueño.
Enseñarás a vivir, pero no vivirán tu vida.

Sin embargo...
en cada vuelo, en cada vida, en cada sueño,
permanecerá siempre la huella del camino enseñado.

Madre Teresa de Calcuta

dimecres, 9 de maig del 2012

aPARAULA'm


GALIFARDEU
Noi, xicot,
home capaç de fer-ne de totes

Aquesta és la meva paraula triada. Per què aquesta i no una altra?...m'havia de decidir i tenia varies opcions: paraules que enamoren només de sentir-les per la seva sua pronunciació; paraules amb un significat especial; paraules sentides a algú especial; paraules que ens transporten a moments especials; paraules que et fan sentir especial, paraules que ja no es diuen gaire, paraules que t'agraden i prou...

M'he decidit per "Galifardeu" perquè conté una mica de tot lo anteriorment descrit...La vaig sentir dir per primer cop a un avi, que com tots els avis era un savi en la utilització del vocabulari, un home de poques paraules però encertades. 
La trobo una paraula fonèticament divertida, i sobretot la trobo una paraula molt simpàtica que avui la recordo amb un carinyo especial.






dilluns, 23 d’abril del 2012

Sant Jordi

Després de la feina he decidit anar a fer un tomb per la Rambla de Catalunya. 
Quan l'he trepitjat m'ha envaït una olor dolça i primaveral, per un moment he pensat en tancar els ulls i deixar-me portar per aquella aroma. Però, amb els ulls ben oberts, m'he endinsat en el riu de gent que anava tranquilament amunt i avall. He baixat deixant-me portar per aquell moviment que crea la gent al caminar. Al meu davant tot un seguit de caparrons i entre ells uns puntets vermells de les roses. Els  rostres il.lusionats portant la rosa a la ma, amb delicadesa i orgull, era una veritable manifestació de voler gaudir el moment.
Per uns segons he aturat els pensaments i he volgut sentir les meves mans lliures, lliures en tots els sentits que pot tenir l'expressió. I ha estat aleshores quan he somrigut plenament al sentir-me alliberada de mi mateixa.
I tal i com havia entrat en aquell preciós escenari he sortit d'ell.
Una vegada a casa tota l'emoció continguda ha esclatat en un plor incontrolat al trobar-me una rosa amb una nota preciosa dels meus fills. Les mans i l'ànima les porto lliures però el cor sempre estarà lligat a ells.
Un Sant Jordi quelcom diferent, quelcom agradable i quelcom ple.

dimarts, 17 d’abril del 2012

El color

Els colors, radiacions de llums absorbides o reflectides pels cossos.
Com són d'important per a mi, tant a la decoració, als complements, a la roba, com a la vida en general.
De fet Alquimia té molt present els colors, té un apartat que en parla "Llenguatge dels colors", o en el "Color del dia"  i un any després torno a desitjar escriure sobre els colors i jo... 
 Hi han dies que són més blavosos, altres més groguencs, altres roses (no perquè l'amor si posi), altres negres en totes les seves tonalitats i altres multicolors.  
Jo trio el color, així de fàcil.
Sí, d'acord, no sempre s'obté la tonalitat que potser et ve de gust, però això no treu que surti el que surti sigui únic. No hi ha dos colors idèntics perquè per sort la llum, el moment o tu mateix fa que no ho siguin.
També tinc dies en blanc i negre. Que tenen tant encant com els més acolorits, a on no hi ha distraccions amb els pigments, a  on les ombres ressalten i defineixen millor els contorns, i a on el blanc no és tan clar ni el negre tan fosc perquè es mostren totes les tonalitats de grisos.
Si més no el color és pura màgia, i com ja havia dit en algun altre escrit, "tothom pot ser mag a la seva vida" perquè la màgia viu dins nostre.

dilluns, 9 d’abril del 2012

Petjades

Tornada d'uns dies de descans, d'emocions, de fred, de sol intens, de paisatges, de quilòmetres, d'inquietuds, de sorpreses, de rises, de galtes mullades, d'escalfor, de xocolata, de conducció, de desconecció, d'aigua gelada, de donar, de rebre, d'acceptar, de generositat, de cançons, de plenitud, de família, de repeticions, de descobriment, de respecte, d'escoltar, de ser escoltada, de mirades, de mans gelades, de sopa calenta, d'aiguaneu, d'errades, d'aprenentatges, de caliu, d'amanides, de llar de foc, d'incens, de llum, de pel.lícules, de natura, de conrear l'hort...i de conrear la pròpia vida.

Dies  plens i buits. 

Plens de sensacions i buit de presses. 
Plens d'emocions intenses i buits de fredor. 
Plens de companyia i buits de soledat. 
Plens de calma i buits de silenci. 
Plens de força i buits d'indiferència.

dilluns, 26 de març del 2012

Avançar

Aquest cap de setmana m'he sentit molt bé. Què he fet...? Viure amb els peus al terra, sense melangia ni sense perspectives. He gaudit dels aconteixements i les sensacions... i les he anat acceptant tal qual s'apropaven, s'instal·laven i passaven de llarg. Petites coses que m'han omplert, algunes en companyia i d'altres en solitari.

Després de tastar tot l'oposat al amor, que no és l'odi com de vegades es creu sinó la indiferència, he tornat a passar per un punt a on no recordava que ja havia estat, conscient que l'esdeveniment no era el mateix i que ni tan sols jo em sento la mateixa.

Demà tornaré a la rutina, als costums del dia a dia però rebutjant lligams i relacions limitadores, intentant no ensopegar amb la mateixa pedra, ara sé quina és i quina és la drecera que puc agafar per esquivar-la. 

M'omple caminar plegats en aquesta part del trajecte. Ara puc dir t'estimo i m'estimo a la vegada.

dijous, 15 de març del 2012

Fugir o romandre

Sovint els camins de la teva existència es fan difícils de transitar. Amb freqüència estàs cansat i tot se't fa un mont. Moltes vegades hi ha forts sotracs que et deixen els peus i l'anima adolorida. I d'altres no arribes a identificar els colors de la teva pròpia vida.
Arribats a aquest punt pots decidir allunyar-te corrents; marxar; fugir per tal d'evitar un dany major. No mirar endarrere i esperar que la pluja netegi el camí de records i vivències Desviar la mirada...

No és aquesta la meva decisió. No fujo de res. Per sort els meus peus comencen a deixar d'estar adolorits i agraeixen allò que els ha fet forts, cada una de les passes que han fet possible el recorregut fins aquí, cada una de les desigualtats del relleu que m'han obligat a canviar de direcció. I  amb tot això la certesa de que sempre bufa una brisa i només depèn de mi deixar-me portar per ella.

dissabte, 3 de març del 2012

Avui

Avui he pres una mica el sol, un sol amb una calidesa especial, ni massa fort ni massa suau. Un sol que no es deixava mirar perquè enlluernava més que altres dies. Un sol que comença a escombrar l'hivern i mostra la cara més tímida de la primavera. Una primavera que s'insinua com un  retorn a la vida. Un inici a pensar que tot està bé i que no podia ser d'una altra manera.
"Primavera ven i curame el hivierno"*, un hivern massa fred, massa cansat i massa llarg. 


 *Frase de la cançó  Las nubes de tu pelo

dilluns, 27 de febrer del 2012

Sensacions

Em sento com ja no recordava que em podia sentir. Tranquil·la, agraïda, despreocupada..serien les tres primeres sensacions que reconec, m'aturo i m'escolto i aleshores puc afegir serena, forta i en pau.
El meu somriure ha tornar a lluir com lluïa abans...i la sensació de pau que m'envolta fa que la mirada torni a reflectir la llum marró-verdosa dels meus ulls.
Sé que hi hauran baixades i pujades, el camí de la vida no és pla, però ara el meu motor està més fort per aguantar els sotracs.

És més de mitja nit, estic cansada de tantes emocions, he de dormir per afrontar un nou dia, però busco excuses per continuar desperta, per exprèmer al màxim aquesta percepció de l'harmonia entre el que sóc, el que tinc, el que rebo i el que vull. També confesso que no vull tancar els ulls  per cert recel de que al despertar, aquestes sensacions, siguin part d'un somni preciós que m'ha cobert amb una enorme abraçada durant la nit.

Ara només vull respirar profundament i gaudir del moment! i desitjar fortament que aquesta percepció romangui en mi per sempre més.


diumenge, 19 de febrer del 2012

Un petit viatge en tren

Tot va canviar a les acaballes d'un dia complicat. Quan tot just marxava el sol va arribar el tren que em va porta cap a la calma. I vaig pujar a ell.
Al final del trajecte...instants plens de pau, assossec i tranquilitat, que van fer d'un dia qualsevol un dia especial. 
Recordo el color groc, la calidesa d'unes mans, el dolor que provoca la rissa quan es té un esquinç a les costelles, el blau cel, el silenci d'una abraçada, un cambrer atípic, cançons, amistat...  i oblidar perquè el dia havia començat tant trist.
A la tornada, vaig baixar a l'última parada "Soledat".  Però aquesta vegada em sentia tant plena d'amistat que no li vaig tenir por. 
I una vegada a casa, al tancar els ulls, vaig pensar que havia valgut la pena agafar aquell tren. 
I recordant cada estació em vaig adormir.

dissabte, 11 de febrer del 2012

Comunicació

Avui els meus fills han entès una mica més per què l'alegria havia marxat de casa durant una temporada.  Per què el somriure permanent de la seva mare es va convertir en ganyota. Per què la casa semblava buida, tot i la nostra presència. Per què jo sempre tenia el rostre humit i la mirada velada.
Sento que avui han entès una mica més la llei de la gravetat que màgicament et porta, de vegades, a les profunditats de la terra.
Avui potser han intuït que mai he "passat" d'ells, sinó que m'era impossible connectar-me al present. Com  també crec que han comprés que hi han objectes que es poden trencar amb soroll i enrenou, i persones que es trenquen per dins de dolor i en silenci.
Avui he sentit que m'han mirat amb la mirada que una mare necessita. I sé que a partir d'avui tindré dos convidats especial en el meu viatge. Dos companys que sempre desitjaré sentir-los a prop per avançar amb més seguretat. Els necessito.
Tot anirà millor, sé que ens tenim els tres.

*Gràcies Rocío

dimecres, 8 de febrer del 2012

Imagineu...

Imagineu que cada dia et rebin amb alegria i et dediquin un ampli somriure
Imagineu que et diguin quasibé a diari "estàs molt guapa"
Imagineu que t'abracin sincerament quan menys t'ho esperes
Imagineu que t'escoltin amb interès quan deixes volar la imaginació i fas de lo irreal un relat
Imagineu que els petons siguin una manera més d'expressar-se
Imagineu que ràpidament us trobin a faltar quan no hi sou
Imagineu que el que proposes sigui acceptat amb emoció
Imagineu poder rebre tant a diari...
Imagineu que una feina així pugui existir?
Doncs...existeix!
:)

dissabte, 4 de febrer del 2012

Amic retrobat

Retrobar amics...
no m'ho hagués imaginat mai!.
De joves vam compartir moltes risses, jocs, festes, confidències, caps de setmana... I al cap de molts anys ens tornem a trobar. I som molt diferents, però malgrat tot ens reconeixem de seguida. I tot torna a ser com si no haguessin passat els anys. 
Sí que ha passat el temps i ens ha deixat una forta empremta, potser per això ens entenem i respectem més que abans.
Per a mi ha estat important sentir que puc comptar amb un amic que em regala energia, bons propòsits i somriures. Gràcies per transmetre'm tranquil·litat i la certesa de que el canvi és per millor perquè no podia ser d'una altra manera!

dijous, 2 de febrer del 2012

"Ya te quiero yo..."

Uf, quants dies sense escriure!.
Avui ho faig des del llit, ben tapada i amb un munt de coixins al voltant. És la manera de no tossir.
Quan no em trobo bé, com avui, em cuido més que mai. És cert que trobo molt a faltar una veu externa que em pregunti com estàs, o necessites quelcom, o et porto un brou...Però aleshores sento una veu interna que em diu...què et ve de gust, i tot seguit em diu anem a fer-ho.
 Sí, no tinc ningú a pocs metres que em cuidi, però em tinc a mi, és com una nena gran que cuida d'una nena petita. I ningú em coneix millor que ella, sempre encerta en el que em ve de gust.
A la dona que viu en el meu interior i a la dona que camina pel món, a totes dues, li dedico aquesta cançó de Rosa Zaragoza. Ah! i em quedo amb la frase "...yo prefiero ser la mujer de mis sueños, creo que esta vida es para ser feliz"


Gràcies Soraya pel teu regal

dimecres, 4 de gener del 2012

Ai, el Gym!

Estic de vacances i a part de passejar, quedar amb amics, riure, plorar, fer dinars i sopars, menjar-me el cap, comprar algun regal, i llegir...vaig diàriament al gimnàs. I què diferent és de dia, amb prou hores dormides, ben esmorzada i amb ganes de cremar energia.
Què diferent!
Val a dir que faig esport perquè m'agrada i em va bé, però he de buscar el forat a la meva agenda. Vaig a la nit, cansada de l'activitat física de tot el dia, amb manca d'hores de son i sovint amb una mica de gana. Això fa que faci les classes o l'entrenament oportú, gaudeixi sense pensar en el cansament i ni em fixi de qui tinc al costat.
Aquests dies tinc prou temps, ganes i llum solar com per observar als meus companys/es de gimnàs.

Avui  he fet bicicleta i rem a la sala de màquines. Eren les 11,30h, i he vist aquesta sala com una fàbrica de teixit muscular, el meu també és clar. He de confessar que internament he rigut.
Les persones que hi havien eren molt diferents a les de la nit. Juro que no havia vist tanta massa muscular junta en ma vida. Ni tant cos bronzejat al mes de gener. I en el procés de fabricació del múscul, m'he fixat en les expressions dels rostres: venes inflades; cares contretes fregant el restrenyiment; totes les tonalitats del vermell pintats als rostres; ulls plorosos i ensangonats; sorolls espirant l'aire dels pulmons com si s'haguessin esmorzat un cafè calentonet amb un croissant farcit de wasabi; i suor, molta suor, massa suor, de fet...tovalloles xopes de...suor.

Després he fet una classe d'aeròbic. L'edat de la gent era ben diferent a la de la nit.
Avui el professor habitual d'aquesta classe estava de vacances i l'ha fet una altra persona que, com cada tècnic, té la seva manera de fer. Hem assajat passos aïllats. I no he pogut controlar el riure quan he sentit a molts dels avis queixar-se perquè no han fet ball, amb lo que els agrada la coreografia de salsa, samba, cha-cha-chà.

Realment ha estat divertit comparar els assidus del dia i la nit, realment tant diferents com el dia i la nit ho són. 
Ha estat agradable fixar-me en els meus companys de gym i trobar les diferències de cada moment.
Ara només em quedar anar a primera hora, a les 6,30h amb son i en dejú; però penso que no tinc tanta curiositat i què pot esperar.
 Ai, el Gym!.

dilluns, 2 de gener del 2012

Les dotze campanades

Realment, tot i haver sopat ahir amb amics i amb un decorat molt diferent a la resta de l'any, i malgrat tothom i jo mateixa felicito i em feliciten l'any, avui no és més que la continuació d'ahir i la prèvia de demà.

De petita pensava que després de fer tan de soroll la nit del 31 de desembre i tractar-la d'una manera tant especial i única, el dia 1 de gener havia de passar quelcom de diferent a la meva vida i a la de la meva família. I a l'endemà, a l'obrir els ulls, escoltava des del llit esperant sentir algun so diferent als habituals; i em mirava al mirall desitjant veure algun canvi; i observava en silenci la casa per si havia alguna cosa diferent. Però malgrat la meva esperança de que la màgia de les dotze campanades havia d'influir, tal i com passava al conte de la Ventafocs, tot semblava igual.

I és que la màgia dels Reis Mags, del Ratolí Martí i de les Dotze Campanades ha d'acompanyar-nos sempre, en cada dia de l'any i en cada instant de la nostra vida.
Mai se sap quan la màgia es posarà en marxa i ens sorprendrà. I no cal estar preparats ni vestits d'una manera especial. Únicament hem d'estar il.lusionats de que la nostra vareta màgica començarà a funcionar en algun moment, i ens envoltarà un núvol brillant, i ens arribarà lo inesperat.
I després d'això serà la nostra feina mantenir aquesta màgia i continuar en aquest núvol, mentre sonen les dotze campanades, tocant de peus a terra. Però paga la pena fer-ho.
Perquè si no és així, què farien els Reis Mags amb tants regals, i perquè vol la Fada Madrina un encanteri inpronunciable, i a on guardaria el Ratolí Martí tantes dents...Paga la pena, n'estic convençuda.