dilluns, 31 de desembre del 2012

Carta al Reis Mags



Carta al reis mags*

Estimats Reis Mags de la meva vida,
aquest any que acaba ha estat un any de créixer i de sentir, de retrobament i d'elecció, d'assumir la responsabilitats i de delegar responsabilitats, d'actualitzar el meu jo i acceptar-lo.
Sé que encara em queden molts deures pendents que us/em prometo acabar.
També sé que he estat egoista i que sovint no he escoltat lo suficient. Però en sóc conscient i us/m' asseguro que ho corregiré. També demano disculpes per quan aquest comportament ha fet mal a algú.

Enguany us/em diré que la carta d'aquest any és la més sincera i completa que he fet mai. Amb el temps estic aprenent a demanar i aquí veureu/veuré com ho poso en pràctica.
Vull que la nit de Reis i durant totes les nits de la meva vida em feu una abraçada en la que us/em demano:
a Melcior acceptar el que sóc, a Gaspar envoltar-me d'amor i a Baltasar estrènye'm amb força.

Us/em dono les gràcies per avançat i us/em desitjo molt bon viatge.
Fins sempre
Petons de l'Ona  

PD: A la tauleta del menjador us deixaré un petit tortell i una copeta de vi bo. Pels camells arròs i aigua. I per als patges caramels. Bon profit!


*Carta als meus Reis Mags: a Mi mateixa, a TU, als meus Fills i a totes les persones que són especialment importants a la meva vida. Gràcies a tots per ser els meus Reis Mags.

dijous, 6 de desembre del 2012

Sense protestar

Avui he tret a passejar els meus pensaments per airejar-los, per deixar-los anar. 
Ara feia dies que no tornava a la platja; tot i que he tingut la sensació que mai he marxat del seu costat. I amb els ulls clucs he tornat a sentir el contacte de la sorra, la carícia fidel del sol i el murmuri de l'onatge. Tot i què avui el mar ha posat fi al seu silenci, i amb el trencadís de cada ona ha bramat enfurismat pels meus pensaments. I jo, a diferència d'altres vegades, he assentitt sense protestar.

dissabte, 1 de desembre del 2012

Pensant en veu alta

Després d'unes setmanes de depuració del cos basada en una alimentació puntual, unes setmanes de moltes preguntes i poques respostes, unes setmanes de molta feina i de molt gaudir d'ella... Ara m'assec davant de l'ordinador amb un silenci total a casa, i penso "quants dies" que no escrivia.
Necessito el silenci i la soledat per deixar el personatge que m'acompanya sovint i ser jo.

La veritat és que estic una mica més neguitosa del normal, torno a voler acaparar masses coses a l'hora i a exigir-me perfecció. 
Però ara me'n adono, en sóc conscient i dic "prou". Només depèn de mi complir-ho...
I baixar el ritme...
I prioritzar...
I no jutjar-me per transgredir la dieta, per fer-me més preguntes de les que ara tenen resposta, per voler que tot surti bé...i per pagar un gran preu per tot això.


Malgrat tot, estic bé. Amb algun quilo de menys, amb algunes coses més clares i conscient de que l'espiral que jo mateixa genero em pot arribar a xuclar de nou.
Ara queda un cap de setmana per endavant de silenci i de converses. El que jo trii, el que jo desitgi, el que jo vulgui. Així de fàcil, així de simple, així de bàsic.