He passat, durant tot el cap de setmana ( 42 hores) compartint una sèrie de conferències amb 1199 persones més, en total estaven representats uns 20 països. Tots anaven sobretot a enriquir-nos personalment.
Bé amb tots no he pogut parlar, però jo explicaré l'impacte personal i l'aplicació de la dita "allá donde fueres haz lo que vieres". En aquí o fugies o era necessari.
Vaig ser valenta, anant sola, sense conèixer a ningú, a un event d'aquesta intensitat i dimensió, però vaig fer bé de portar la bossa buida, perquè ahir al tornar a casa i desfer-la, estava plena de records, petons, rises, abraços, nº de tel i adreces de gent encantadora.
Va ser espantadissa l'immersió en la presentació i el desenvolupament amb el més pur estil yanqui, però ha estat enriqidor el saber adaptar-me al "give me five" a cada 30 segons, al "yes or yes", a la música estrident de la pausa i a la invitació a la gent per pujar a l'escenari i ballar mentre 5 grans pantalles, repartides per tota la sala demostren al món els moviments agraciats o no de la gent.
Ha estat aterrador preguntar-me durant les primeres 12 hores, Què feia jo en allà? i no obtenir resposta, però ha estat enriquidor a la 14ªvegada trobar-la.
Ha estat enriquidor per a mí, adonar-me que sense l'anglés no vaig en lloc, no puc anar amb el traducor al costat i els auriculars maxacant-me els pavellons auditius, o posar cara de "no sé el que dius però ho pronuncies de conya"
Ha estat desesperant acceptar com d'una manera descarada volien vendre els seus productes (altres conferències, llibres, C.D...) amb trampes emocionals molt bé dissenyades i amb un marqueting impecable. Ha estat enriquidor veure com no he caigut en aquestes "temptacions".
Ha esta sorprenent amb una mentalitat catalana, comportar-me com una veritable yanqui, que aplica a cada 2 minuts el " give me five", "go,go,go", "cridar per cada logro, good" (ells diuen dels crits "celebrar"), de fet, vaig ser enlairada per als companys de grup, gràcies al meu pes, bastants metres del terra i vaig tenir un creuament de cultures, perque més que una yanqui em vaig sentir "torera amb orella i rabo"...
Lo bo i sorprenent de tot plegat va ser recordar el conte de la Ventafocs que va despertar de tot quan va arribar a casa a mitja nit, perquè així em sentia jo.
Ja, al sofà de casa, amb un pa amb tomàquet i música dels Manels, vaig agrair a tots els organitzadors de l'event (Nord Americans i Coreans) que fossin d'altres continents, i no del meu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada