No vaig sentir cap perill en aquest sopar, però realment no m'havia adonat, ara ho faig, que l'ombra que viu amb nosaltres amagada començaria a sortir, i seria l'inici de la nostra foscor.
Jo no vaig assistir a aquest sopar, no era de parelles i ho vaig entendre perfectament, hem de tenir llibertat per portar una part de la nostra vida en solitari, el respecte mutu és la millor garantia de que ha de ser així.
Un sopar em vas dir i potser una estoneta a la platja petant la xerrada. A la platja, si ha plogut? ah, no ha plogut gaire!.
Tal i com m'ho vas dir semblaven plans improvisats, és una de les coses que més m'agradaven de tu, la improvisació, però aquest no era el cas. La segona part del sopar estava molt ben pensada plogués o no. Cadascú ja sabia que havia de portar, jocs en grup, divertits a més no poder, orujo, fins i tot alguna beguda refrescant en nevera, Quina improvització. Ah! i la tovallola, per si al final ens apropem a la platja.
La veritat és que jo estava a casa, però contenta de que tu sortissis i tinguessis el teu espai. Sempre amb l'il·lusió i l'esperança de que una part, a l'endemà el faries també meu, al compartir-ho amb les teves breus però sintètiques explicacions.
Em sembla recordar, que aquella nit hi havia lluna plena. La lluna que a tothom i·lumina en el més ampli sentit de la paraula. I segurament així va ser, una nit per recordar, plena de risses, bona companyia i fins i tot un bany al mar, amb la bellesa de l'aigua a principis d'estiu, quan encara guarda aquella frescor de l'hivern, però el seu aspecte és càlid.
El bon rotllo es va allarga fins la matinada. Bona senyal de que tot era agradable.
A certa distància jo dormia, i de sobte a l'allargar el braç, com sempre feia per sentir-te al meu costat, vaig notar la fredor del llençol encara per estrenar. Els meus ulls es van obrir de cop i el meu cor es va aixecar abans que jo ho pogués fer. El rellotge marcava una hora molt avançada, poc habitual fins aleshores. Vaig cometre la primera errada de les moltes que seguirien, per la preocupació et vaig trucar, després d'alguns intents, només sentir la teva veu em va venir la pau, sonava alegre, bona senyal ja no necessitava saber res més, estaves bé.
Em va costar molt tornar a agafar mitjanament la son, alguna part del meu cap estava alerta, esperant sentir el soroll inconfundible de la porta quan s'obre. Entre somnis crec la vaig sentir.
Quan vas arribar a l'habitació, no vas arribar sol, vas deixar passar també una part de la vida no viscuda en el seu moment i recuperada de l'oblit.
El que havia de ser un sopar i res més es va convertir en un compte enrere. Sempre recordaré aquesta nit amb tristor, quelcom va començar a morir i quelcom va començar a néixer en tu. I el que no oblidaré ni em perdonaré mai, és que jo no vaig saber distingir les llums dels pilots d'alerta que es van engegar a la vora del nostre camí.
Aquella nit la mar et va envoltar d'una manera diferent, i la lluna et va il·luminar un altre camí desconegut per tu, i les risses et van parlar amb un altre idioma que potser no recordaves. I tot va començar a morir i a néixer aquella nit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada