dimarts, 3 de maig de 2011

Temps...

La frase del post anterior, és una frase que m'ha ajudat a no sentir-me culpable per no avançar a un ritme determinat, a no sentir-me malament per no poguer anar més depressa.
Fent una mica de reflexions, durant molt de temps els que m'estimen, que per sort són molts, m'han dit frases en positiu i en negatiu, però totes amb la voluntad de donar-me ànims i de fer-me reaccionar. Aquí faig un petit recull, que aniré ampliant a mida que la memòria m'ajudi a recuperar-les.

Frases d'ànims:
El tiempo lo cura todo/ Tu ets una dona forta i podràs tirar en davant / A la vida tots estem sols, encara que estiguem acompanyats / Tu pots / Ets una super dona demòstra-ho / No sabe lo que ha perdido /Si ha sido capaz de esto no te merece / El destí et depara alguna cosa millor / Quan torni la teva força que tremoli el món / Cap home en el món es mereix les teves llàgrimes...

Frases per fer-me reaccionar:
Portes massa temps així espavila ja / Prou ja, no et mereixes tant dolor / Tanca la porta i obre ja la que tens al davant / Si no tens força de voluntad no te'n sortiràs / Si no et recuperes només perds tu / Nosaltres et donem la ma però no t'arrossegarem / La teva vida és teva, no li donis poder a ningú sobre ella / T'ha robat el present sense respectar el passat, no deixis que et destroci el futur...

Algunes d'aquestes frases han estat expressades amb desesperació, i totes les he sentit més d'un cop. Dono les gràcies per totes elles i sobretot per les ànsies de fer-me costat que hi ha amagada darrera de cada paraula.

Fins ara el Temps no m'ha ajudat gaire, per això no demano temps, perquè...
El "temps" atmosfèric ha esta ple de tormentes amb llamps i trons
Jo i el "temps" rítmic,com a  freqüència de repetició, fins ara hem anat descompassats
I  aquell temps que passa ràpida o lentament... només maquillar, fins que torna a deixar a la llum allò que ha intentat tapar i disimular. Aquesta classe de temps tan sols camufla la soledat, el dolor i la tristor.

Només necessito que ningú miri el rellotge, ni els calendaris, ni les previsions atmosfèriques, ni els ritmes musicals. El temps de la classe que sigui no cura. Cura l'adonar-te que darrera la tormenta hi ha el sol amagat; que el ritme  músical que no segueixes, potser sentint el bateg del teu cor t'ajuda a seguir-ho; i que el temps en el qual ha de passar quelcom, possiblement quan no ho esperis... passarà quelcom.(*)

Per tot això no demano cap "Temps", sigui de la classe que sigui.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada