Sentim, diguem-ho.

Hi ha una estrofa d'una cançó que m'ha fet reflexionar molt, diu més o menys:

   "tanto sentimos, tanto no decimos"

Sembla superficial, però si reflexionem no ho és gens, i de fet pensant he sentit que és una de les coses pitjors que ens pot passar. I a mí m'ha passat. 

Per culpa d'aquesta errada, hi ha sentiments que són presoners en el meu cor. Els rellotges no es van aturar quan encara estava a temps, i ara unes paraules tan càlides com "t'estimo" no serien ben rebudes, i un t'estimo no es mereixen mai ser ofenós.

Aquesta errada ha estat una lliçó amb un pes, sovint insofrible. 

Ara, t'estimo és una de les paraules que més intento pronunciar, dirigir i dedicar a les persones que s'ho mereixen, i que potser per confiança, per rutina o per obvietat no les han sentit gaire de mi.

És normal que una filla estimi als seus pares..., sí és el normal, però com que la normalitat no té graus, he integrat "t'estimo" en el meu vocabulari quotidià com tinc integrada la gratitud.

Sento, que "t'estimo" és una paraula privilegiada que gaudeix de llum pròpia i que regala aquesta llum a qui la reb.

I la màgia d'un "t'estimo" està en que la llum es perceb encara que hi hagi foscor.