M'ha tornat a passar.
He tornat a deambular pels carrers, entre la gent, sense veure a ningú ni sentir cap soroll...res, com si estigués buida. Els pensaments en blanc amb les emocions hipnotitzades.
La sensació era com si el cos i l'ànima fessin la caminada per senders distants i molt allunyats, sentint la presència de l'altre però sense força per acostar-se.
És una sensació de estar perduda, incompleta, fragmentada, tant mateix mancada de vitalitat, que és justament el que et dona el pes de l'existència.
No sé quant de temps he estat vagant, només deixant que les cames avancessin alternant els moviments, com un autòmat que fa la mateixa activitat amb una intensitat i espai de temps programats.
Però la principal diferència és la manca de programació. Precisament el més dolorós de tot és no saber fins a quan aquesta sensació de buidor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada