Fa uns dies que penso força en la meva professió, interrompuda temporalment. Agafo la meva llibreta personal d'anècdotes i rellegeixo els escrits.
Em fixo en un, no me'n recordava, però al llegir-lo m'ha vingut al cap el record dels detalls: la situació, l'aprenentatge d'una segona llengua, l'ambient creat i els ulls inquiets dels que no deixaven de mirar-me i d'interpretar els meus missatges lliurement, cadascú a la seva manera i segons les seves vivències anteriors.
En l'escrit al què faig referència estàvem intercanviant informació sobre els cucs de seda. En un moment de la conversa jo pregunto "els cucs de seda què muden?..." , i un nen de 4 anys em contesta "...que no parlen".
Què meravellosos són els nens... i les seves respostes!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada