diumenge, 22 de maig de 2011

Un passeig

Avui he fet un llarg passeig per la platja. Hi havia força gent caminant, fent esport, en bicicleta, patins... Jo anava amb un pas tranquil, ningú m'esperava. Està bé no tenir horari i oblidar-te del rellotge.
Una part del camí la he fet per la vora de la mar, allà on les ones no arriben amb força però xopen la sorra. El contrast era magnífic, el sol deixant el seu testimoni em cremava l'esquena i la frescor de l'arena m'humitejava els peus a l'esfonçar-los.
He acabat estirada damunt la tovallola, en silenci, descansant entre la gent, a prop però lluny d'ells. Per uns minuts m'he ensorrat en una son lleugera que em deixava descansar i a la vegada sentir com es movia el mon al meu voltant. Ha estat agradable.
De tornada, algun record del paisatge, o de la olor de la sal a la pell o de la memòria surant a l'aire..., ha fet despertar la tristor. M'ha espantat, estava agotnada, vestida amb el color del meu vestit i amb la olor de la meva pell. M'ha sorprès al mig del camí, he intentant evitar-la, però ha estat més audaç que jo i sense adonar-me'n  m'ha envoltat amb els seus llargaruts braços sense que pogués lluitar, escapar, moure'm o respirar. 
M'ha envaït la impotència per no ser capaç de fer-la fora. La tristor no sap de raonaments, ni de súpliques, ni de promeses. El seu llenguatge és un altre, és el de l'esclat del plor. 
M'ha obligat a aturar-me, a seure, a respirar fons i a sanglotar sense consol.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada