dimecres, 11 de juliol de 2012

Entre la vida i la mort, un sol instant

La vida és morir a cada segon. 

Entre la vida i la mort un sol instant, amb quietud, amb pau, amb llum. Així és com morim a cada moment, així és com deixem el nostre cos definitivament.
Passem de la vida a la mort en un lapse de temps curt i precís, que s'escapa del propi temps. Passem de formar part d'un cos a abandonar-lo com si saltéssim d'un tren en marxa per agafar-ne un altre. 

He acompanyat, des del meu respecte i la meva presència invisible, a qui s'ha transformat en quelcom més que en cos. Ara, malgrat sentir que no podia ser d'una altra manera, em queda una buidor estranya, un pes al cor i la mirada llunyana.

Des d'aquest escrit vull acomiadar-te amb respecte. No recordo el teu rostre però sí la teva sonrisa i la teva llum. Des d'aquí, sense ser res més que una part petita i minúscula de l'univers, tot el meu amor allà a on hagis anat.

12 comentaris:

  1. Com altres coses a la vida, el canvi entre vida i mort es pot donar amb molt poc temps, fins i tot de manera sobtada. De totes maneres, el trànsit és instantani. Ara et queda el record, i és el que has de mirar de manternir viu.

    ResponElimina
  2. Gràcies Xexu. Si més no, impressiona aquest instant, et situa en l'aquí i l'ara, en el present que és el que realment tenim.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  3. Hoy he ido a vistar a un viejo amigo...está entre la vida y la muerte...todo es una obra de teatro que él, ahora, interpreta a las mil maravillas....salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Miquel, estic d'acord que el personatge és el que es mou en l'escenari de la nostra vida :) Tot i que estic convençuda que, en l'instant del que parlo en l'escrit, no té cabuda el personantge.
      Un petó i moltes gràcies per la visita :)

      Elimina
  4. Només cal un segon, només un.

    Uns bessets, nina.

    ResponElimina
  5. M'agrada com descrius aquest instant: "lapse de temps curt i precís, que s'escapa del propi temps", i de com es perd el cos, el rostre però queden els records, un somriure... La mort és trista però aquest comiat teu és ple de respecte i esperança. Petonets.

    ResponElimina
  6. Gràcies Sílvia. Molts petons per a tu també!

    ResponElimina
  7. Hola Ona, llegeixo els teus escrits cada vegada que publiques. Aquest el trobo deliciós. Els comiats permanents són molt durs, tot i que grácies al temps, acabes valorant en positiu tot el que vares viure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Ramon, benvingut a casa meva. Moltes gràcies pels teus ànims. Ara toca continuar en l'avui i amb un somriure, sempre amb un somriure sincer.
      Una abraçada :)

      Elimina
  8. És un instant quan "ella" arriba, té presència, malgrat alguns no la detecten. Jo l'he sentida a prop dos cops, s'abraona i desapareix. Una vegada, no em facis dir on, vaig llegir que les persones érem com aquell pot de colònia o perfum, que malgrat es trenqui el seu envàs, roman la seva fragància. Queda´t amb la llum i el somriure, és un gran tresor, i procura que no s'apagui, així mai deixen de ser-hi.
    Petonssss, i la vida és això un cúmul d'instants!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Dafne, tens tota la raó, la vida és un cúmul d'instants, que passen a una velocitat impressionant; però malgrat tot la llum queda.

      Gràcies per les teves paraules. Un petó pler de llum!

      Elimina