Avui he anat a passejar sense rumb, he caminat a poc a poc gaudint de la enlluernadora llum del sol; dels colors que comença a portar la primavera, encara sense definir però més alegres que setmanes endarrera; de la temperatura que t'envolta sense molestar-te....., i he somrigut a les coses més petites que poden haver-hi i més grans a la vegada, amb les que ens creuem diàriament i no les veiem.
Un bebè de dies ha despertat una brillantor en la meva mirada com feia molt de temps. M'ha fet somriure un avi que passejava amb un caminar inestable, la inestabilitat de portar un gran pes al damunt, la de l'experiència i la generositat que solsament el pas dels anys ens deixa com a regal. M'he creuat amb una dona que portava al seu fill i he percebut una tendresa especial, la que només sap donar una mare. Així amb infinitat de petites coses... Fins que un semàfor m'ha fet aturar, i aturar els meus pensaments, al costat d'un grup de gent que no deixaven de parlar entre ells i cridar pels mòbils. Però anava tan plena dels moments anteriors que he passat entre ells com el que passa entre la boira espesa, que et fa estar amb els sentits alerta però et permet escoltar el teu interior. I avui, el meu interior estava ple d'instants senzills i valuosos que m'han dibuixat un somriure i m'han fet sentir quelcom especial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada