Amor romàntic

Segons Oscar Wilde

"...quan s'està enamorat, sempre es comença per enganyar-se a si mateix i s'acaba enganyant als altres. Això és el que el món defineix com un idil.li romàntic..."
Llegir això em va cridar l'atenció i va ser quan vaig començar a buscar informació i a comparar-la amb la idea que tinc del amor romàntic:

Quan dos persones, desconegudes, comencen a treure aquelles barreres que les separen i comencen a establir lligams, aquest moment sobtadament íntim és meravellosos . Però aquest sentiment va canviant a mida que el coneixement de les dos persones es va aprofundint , això fa que la seva intimitat, tan excitant al principi, perdi la força i el que tenia de màgic... i comencen a sortir aquelles petites coses, que no agraden però que també són reals, i moltes vegades això és el que acaba separant-los.

Segons Erich Fromm en El arte de amar : "No obstante, al comienzo no saben todo esto: en realidad, consideran la intensidad del apasionamiento, ese estar "locos" el uno por el otro, como una prueba de la intensidad de su amor, cuando sólo muestra el grado de su soledad anterior"

És curiós, però he trobat que també altres autors ho defineixen bastant igual, el Dalai Lama, per exemple, diu això: "...es tracta d'alguna cosa basada en la fantasia, inassolible; per tant, pot ser una font de frustració. Així doncs, no es pot considerar positiu.".
De fet la definició que donen alguns diccionaris del romanticisme són utilitzant paraules com exaltassió del sentiment de la fantasia, de la passió, història ficticia, exageració, fantasiós i imaginatiu, gens basat en els fets, obssessió pel festeig idealitzat...

Personalment crec que aquest amor romàntic pot tenir un paper important en els inicis, però la base de tot amor sento que ha de ser més sòlida i combinar-se amb l'afecte, la compassió, la fidelitat i el respecte mutu. Per passar així a un amor més madur, que donaria pas a un altra forma d'estimar.