És la primera vegada que en la data d'avui, 29 d'abril, no sento una alegria especial i tendra pel present. Avui però, sento melangia pel passat, desil·lusió per l'avui i desànim pel demà.
Sento que sense moure'm vaig caminant per un pendís, amb la mirada perduda i els sentits abatuts. Tant que camino sense olorar les fragàncies, ni sentir les sonoritats, ni identificar els matisos que engloba la vida.
Avui només existeixo, i la vida em mira esperant que potser de reüll li retorni la mirada. Però avui em trobo esgotada, trepitjant un camí estèril i infructuós.
Potser demà...sí, potser demà.
I per si el meu demà s'esvaeix, vull dir-te ara que t'estimo tant com el dia que va començar tot, i que t'espero com espero de vegades que retorni la vida.
I per si el meu demà s'esvaeix, vull dir-te ara que t'estimo tant com el dia que va començar tot, i que t'espero com espero de vegades que retorni la vida.
Demano perdó per deixar la vida per un altre moment, sabent que moltes persones no poden comptar amb aquest demà.
I amb vergonya, em pregunto per uns instants: puc ni tan sols atrevir-me a dir-li a la vida ..."espera'm"?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada