La Soledat

Una de les coses que més tristor em provoca és sentir-me sola. Em costa estar sola, és per això que omplo  cada segon, cada minut i cada hora amb activitats diferents, en solitari o acompanyada.

Quan arriba el moment de tornar a casa, i sobretot al vespre i durant la nit, arriba una convidada no desitjada "la Soledat".

És una inquilina que s'ha instal·lat a la meva vida i que s'alimenta de la meva tristor, beu la meva energia i m'esborra el somriure. He provat de fer-la fora, fora de casa i fora de la meva existència. Però per forta que em trobi, i per molt que no faci soroll per no cridar la seva atenció, sempre, sempre m'espera al replà.

No la suporto, no m'agrada el seu aspecte ni la seva olor. No m'agrada la seva veu ni el seu tacte gèlid. No m'agrada que m'observi i que la seva mirada m'immobilitzi.

Estic aprenent a decidir quins passos puc i vull donar. Tot just estic agraint les oportunitats que m'està donant la vida. I darrerament sento que he de posar en pràctica tot el que he après, i que la soledat no m'ha de fer por, ni pena; ella, també està sola. Sentim el mateix!  I estic convençuda que quan l'accepti a la meva vida i sàpiga conviure amb ella, m'ajudarà a conèixe'm millor i ha ser més lliure. I jo l'ajudaré a trobar un altre nom.

Malgrat tot continua sense agradar-me la seva cara, el seu tacte i la seva olor. Potser és el moment d'apropar-me i recomanar-li un canvi de look, un peeling corporal i una colònia fresca. 

Estic segura que ella algun dia també agrairà haver-me trobat!

Ingredients dolços

Hora d'anar a dormir. Faig repàs del dia, "avui ha tingut moments estressants, de nervis, aquells moments que quasi s'apoderen de tu", això és el primer que em ve al cap; però em nego a anar a dormir amb aquest regust amarg als llavis. 

Intento trobar un gust més dolç, i recordo ingredients que el meu paladar no té en compte: la tendresa de l'abraçada adormida de la meva filla; la dolçor dels primers petons al meu fill mentre es resisteix a deixar la tebiesa del llit i diu "apaga els llums" que en realitat vol dir "gràcies per aquest despertar tant dolç, mare" (ara ja he après a interpretar, amb amor, el llenguatge dels adolescents); el joc de pessigolles que ens ha fet riure tant; el millor dels meus somriures a la feina;  l'abraçada de la meva mare tant protectora com a necessària; el benestar que em donar estimar; i aquesta estoneta escrivint i tornant a tastar aquests sabors.

Sabors del dia, ingredients de la vida amb els que pots fer un plat especial, deixar-lo refredar i gaudir-lo tant com puguis.

I ara sí, molt bona nit!

El meu regal

El meu aniversari i no m'he regalat res!, certa tristor no m'ha animat a fer-ho. 

M'he felicitat formalment de bon dematí. I el dia ha anat passant. Les trucades i les mostres de carinyo han anat apareixent...

I jo no m'he regalat res!

Estar aquí i  sentir-me viva és el millor dels regals. Lluitar per la meva llibertat; saber que l'abandor m'ha fet créixer; sentir que les llàgrimes m'han netejat per dins; desitjar caminar lliurement; estar plena d'amor per donar; lluitar pel que vull; i saber que la meva filla em troba la més forta i valenta de món..., aquests són els meus regals d'enguany. 

Segurament un dels millors regals que mai he obert.

Satisfacció

Passejant m'he trobat a una ex-alumna de fa sis anys i a la seva mare. Inevitablement, hem comentat anècdotes de quan vam compartir tantes coses durant un curs escolar.

La mare, amb ulls de mare, m'ha dit que em recorden amb molt carinyo. Jo he somrigut.

La nena, amb ulls de nena, s'ha dirigit a la mare i li ha dit "tots els de la classe pensem que és a la que més estimem". Jo l'he abraçat.

No es pot expressar el que he sentit. No ha estat orgull, ni vanitat, ni pretensió; ha esta satisfacció, plenitud i felicitat.

Aquest fet m'ha despertar la melangia d'alguns moments preciosos compartits amb els nens i nenes, i he anat a buscar aquella llibreta que vaig omplint any darrera any, una llibreta plena de fotos i anècdotes que sempre m'il.luminen la mirada dels records.

I ha estat quan he trobat un missatge d'una família en els primers anys de professió, el missatge és el següent: "N'estem convençuts de que el nostre fill ha tingut molta sort al estar amb tu, a la teva classe. Sospitem que, sense adonar-se'n ha rebut una bona base per anar descobrint el que vol dir caliu i qualitat humana".

Després d'uns dies especialment tristos, aquest fet m'ha donat plenitud; i avui és especialment important deixar escrites aquestes sensacions i no guardar-les en un dels molts calaixos de la meva memòria

I és que treballar en una feina que t'apassiona no té preu, però a sobre que puguis arribar al cor dels més menut i romandre en el seus records, això és un gran regal de la vida.

Pensaments

Sovint em sento trista, penso que sentir els ulls anegat de llàgrimes, per coses que abans em passaven desapercebudes, s'ha convertit en un fet normal.

I quan només pots oferir amistat i necessites amistat, quan només pots oferir escoltar i necessites que t'escoltin, quan només pots sostenir-te lleugerament i donar aquest poc sustent...Potser aleshores no és prou, però encara no puc oferir més que afecte tendre, rialler, proper, lleial...amb el cor. Un cor que s'ha tornat poruc i tímid, un cor que necessita protegir-se del vent, de les tempestes i les marees. Un cor que s'enforteix amb l'amistat, perquè necessita de les mans dels amics per bategar.

No puc oferir res més perquè ara res més tinc.

Vides

Vida en les viides que es creuen, que caminen, que s'ignoren, que es miren.

Vides que s'escalfen, que es refreden, que somriuen, pensatives, que emocionen, que s'aïllen.

Vides compartides, allunyades, dividides.

Vides separades.

Vides sense vida.

La lluna

Ahir la lluna plena ens va regalar una llum especial, una lluna que amb intensitat ens il·luminava la platja, a on em vaig reunir amb amics.

I a la lluna, que em mirava fixament, li vaig parlar de tu, de quan junts la vam descobrir. De quan li enviàvem missatges perquè ens els fes arribar en la distancia. De quan li demanàvem que marxés una estona per poder estar sols... I de quan fa uns mesos, des del dolor en el post "El despertar",  li demanava que t'acaronés quan fos de nit.

Ahir també li vaig demanar coses, des de la modèstia  i la sinceritat de no poder fer-ho jo, li vaig demanar que il·luminés el teu camí, i que fos el que fos, el benestar i la felicitat tornés a tu.

Només ella sap tot el que vam intercanvia, les il·lusions, els reconeixements i les pors. Partint des de la franquesa i la claredat, des de l'intenció del perdó i de la renovació personal.

Ella em va escoltar, i sé que no s'oblidarà de cap detall de la nostra conversa. I quan ens tornem a trobar, ella seguirà estant impecable...i jo hauré alleugerit l'equipatge.Així vam quedar!

Un àngel...o potser dos!

A casa tinc coixins de plomes d'allò més còmodes. Fa uns dies, per un foradet d'un d'ells, van començar a sortir plomes que s'han ficat per tots els racons de casa.

Quan aquest matí he vist la catifa, de color de la magrana, plena de plomes blanques com la neu, m'ha sobtat la visió fins i tot divertida. 

He passat part del matí fent el que s'ha de fer quan desenes de plomes ocupen lliurement el terra de casa teva, he aspirat fins l'últim racó. Però encara van sortint!.

I si dic la veritat m'agrada  En el fons penso que ha vingut un àngel a casa i em va deixant pistes per allà a on passa. I cada vegada que veig un delicat núvol blanc moure's a l'obrir una porta, al passar per un racó o a l'entreobrir el balcó, em surt un gran somriure amb un xic de timidesa. 

Tan de bo aquest àngel es quedi per sempre més. I tan de bo no deixi mai d'enviar-me senyals, suaus, delicades i alegres.

Un bon company

Ahir, la fresca recordava que la tardor ens està mirant de lluny i aviat s'aproparà sense vergonya. 

De cop vaig necessitar de tu. De la teva energia, de lo proper que et mostres, de tot el que em dones.

Sento que necessito algú més gran que jo per refugiar-me en la seva silueta, i tu em dones tot el que ets.

Durant la tarda, mentre parlava amb amics, et vaig perdre de vista, vas marxar. Et buscava amb la mirada i amb l'ànima. Què em passa que necessito que estiguis amb mi o al menys notar la  teva presència?. 

Però te'n vas anar sense acomiadar-te. I vaig plorar un altre cop de soledat. Sis us plau, vaig pensar, un altre cop no. I sí, vaig sentir de nou la gelor de l'abandó.

He dormit sense descansar, les imatges, les paraules i els sorolls sense sentit passejaven pel meu cap d'un cantó a l'altre i tornaven..

Avui em feia por comprovar que no hi eres. Però has tornat!.

Per molt llarga que sigui la turmenta, sempre tornes a brillar entre els núvols. Avui tornarem a compartir un altre dia ple de secrets, i tu em miraràs amb descaro i jo, com una adolescent, m'amagaré de tu desitjant que em trobis. 

M'escalfaràs i em deixaré escalfar.

M'abraçaràs i em deixaré abraçar.

Em donaràs llum i em deixaré il.luminar.

Gràcies sol!

El sol, el sol és el meu company de pensaments, de desitjos i de passejos. M'agrada tenir-lo a prop.