Avui l'he vist.
He intentat no mirar-lo, deixar la ment en blanc, tenir el pensament ocupat, fixar la vista en mil coses...Però no he pogut evitar que el cor es posés el despertador i comencés a bategar a un ritme inusual.
Està més prim i no fa gaire bona cara. M'imagino que igual que jo.
Els seus ulls són inexpressius, en canvi els meus els he de controlar perquè no em delatin.
No sé què pensa, què sent, què vol...
M'apropo, però no deixa crear un espai de conversa proper, més aviat reflecteix una certa obligació en apropar-se a mi, que m'incomoda enormement, que em crea una tristor profunda i una pèrdua de control sobre mi mateixa.
Dissimulo tant com puc, somric a la resta de gent i a la que puc marxo amb les llàgrimes als ulls i un nus a la gola. Marxo al meu refugi per beure'm les llàgrimes i menjar-me la tristor.
Però el trobo tant a faltar ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada