Una matinada més les llàgrimes no em deixen descansar els ulls. Sento que m'ofego. I aquesta pressió en el pit m'espanta.
Pel cap se'm passa trucar a algú, però són les 3h del dilluns. Els familiars s'espantaran i no s'ho mereixen. Els amics, després del primer ensurt segur que responen bé, però no puc abusar d'ells. I tu que potser només sentir-te em donaria la pau que necessito, no puc fer-ho, no tinc aquesta confiança per trucar-te, me l'has tret també.
És curiós el destí, l'actitud de la persona pot fer que durant molt de temps pogués comptar amb tu per tot, i eres el primer i l'únic en tot moment, des de les petites coses a les més importants. I ara, quina mala passada del destí, ni tan sols ets l'últim, sento que el meu cor vol però hi ha una barrera que has construït i que em prohibeix fer-ho.
La distància que has creat no es mesura en metres sinó en empatia. Sé que no t'aproparies de manera voluntària, només si jo t'ho demanés. I estic cansada de demanar almoïnes, perquè és dur.
No, aquestes almoines per dignitat i per tot el que vam representar l'un per l'altre, no me les mereixo ni les vull acceptar. I tu donant-les, com et deus sentir?.
Per tot això, una nit més em menjo les meves llàgrimes, el meu dolor, i ofego en el plor tot el malestar que això em provoca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada