Fum d'espelmes

Les espelmes flamegen davant meu. 
Les miro, les respiro, i els sentits es desperten. Veient-les abrandar es deté el temps; una barreja de sensacions m'atrapen, l'ahir present als sentits i el demà congelat.  
La llum m'enlluerna i desitjo deixar-les cremar a poc a poc, com els dies han passat des de la darrera vegada.
Les bufo i tot desapareix. De la foscor passo a la llum més encisadora de qui obre la porta de l'avui. Respiro profundament l'ara i dibuixo un somriure. I una vegada més sento l'olor inconfundible de les espelmes apagades i la cançó que any darrera any les acompanya.  
Amb els ulls tancats, dono gràcies pel que he viscut fins aquest instant i dono gràcies pel que em portarà el fum de les espelmes apagades.

Per molts anys sigui així. 

Rotllana

Diumenge 8 de setembre.

En Guillem, mentre juga a prop del seu pare que llegeix atentament el diari que té entre les mans, observa una foto plena de senyeres a la portada:
-Pare que és això?
-"la via catalana"? Moltes persones que volem poder decidir sobre el nostre futur a la nostra terra ens agafarem de les mans. M'acompanyaràs?
-Ah! Sí! És com fer una rotllana!
-Si però amb mooolta gent.
-Tots amics?
-No, amb gent que no has vist mai.
-I si no li vols donar la mà?...doncs li has de donar -contesta el nen de manera automàtica- L'Eli, a la classe, diu que toqui amb qui toqui li hem d'agafar de la mà quan fem rotllana. I farem una rotllana tu i jo i mooolta gent?
-Sí... I toqui amb qui toqui ens agafarem.
-...Una rotllana fins el cel! I després, seurem a terra o estarem de peus?
-Ben segur que de'n peus, que ja és hora fill.

El pare li fa un petó donant per acabada la conversa, el nen es queda pensant una estona i mira al pare.

-Pare?
-Sí- contesta el pare distret
-Tu em donaràs la mà?

El pare aixeca els ulls...

-Aquest any te la donaré jo a tu, però aviat tu me la donaràs a mi.

||*|| de la mà de 70 :) Som-hi a la mà de 72 Elfreelang

Gràcies Germaine

Aquest text el vaig escriure fa més de dos anys, després de la primera visita amb una excel-lent metgessa i millor persona. La Germeine va morir el mes passat. Avui, per casualitat, he revisat unes carpetes d'esborranys i m'he trobat aquest post que vaig escriure després de la primera trobada amb ella. Una trobada que em va impactar i que vaig intentar deixar reflectit amb paraules, difícil sovint.
Avui faig públic el meu agraïment a aquesta dona que emanava senzillament Amor.

"Gràcies Germaine. 
No deixo de pensar en la nostra conversa, en la teva proximitat i en les teves paraules senzilles i plenes de significat. Gràcies perquè he sentit que m'entenies, entenies la meva desesperació des d'un altre àmbit, més llunyà i més profund, més desconegut i més immens, sento que has captar les ferides de la meva ànima.
 
Gràcies Germain per mirar-me amb un somriure d'aproximació i de respecte en aquests moments en els que em sento tan petita i desorientada. 

Gràcies pels teus savis exemples.

Transmets el que ets i ets com interrelaciones amb el món; i tu ets “pau” i “senzillesa” en el més pur i estricte sentit. Gràcies per mostrar-m'ho i gràcies per captar el desesper que tinc per recuperar la meva essència, la meva ànima."

Gràcies per tot Germaine. 

Sant Jordi'13

Sant Jordi amb llibres, roses i braçalets.

Llibres que esperen a ser llegits. Rosa amb aroma de cafè. I braçalet que encerclarà el meu braç recordant quan els teus m'envolten.

Un Sant Jordi ple d'energia, d'agradables sorpreses i d'un descans nocturn ben merescut.

Carta per algú

Ja tinc la casa preparada. He fet alguns canvis inapreciables als ulls:

A la porta les claus amagades dins una bosseta de roba impregnada d'esperança de que les trobis.
El penjador de l'entrada l'he restaurat, en ell ja no deixaré tot el que he d'agafar a l'endemà per sortir, sinó que ara l'utilitzaré per abandonar tot el que em pesi massa quan entri a casa. 
A la cuina, entre les espècias, he deixat polsim de seducció per assaonar els àpats.
Al menjador, els coixins sobre la catifa per descansar els nostres somnis i una manta per conservar l'escalfor.
I un bloc de notes al costat de l'ordinador amb un missatge que espera ser arrencat "...passa, acomoda't i espera'm, fes la casa teva, de seguida vinc".

I de fons, sonant a tot volum, el silenci a l'espera de ser trencat.

Per molts anys!

Una persona que sempre mira als ulls és una persona en la que es pot confiar. 

Amb la mirada profunda, dolça i tenyida de seducció, per instants freda i reservada, acostumes a posar a la balança la comprensió i la sinceritat que cal, quan cal i com cal. 

Carinyós i proper.

Espontani, agradable i captivador. Franc i tolerant. En alguns moments tossut, empipat i antipàtic.

Natural quasibé sempre, manipulador de vegades. 

Satisfet, educat i sincer. Feliç de viure i confiant en la vida. 

De vegades trist, emprenyat amb fantasmes amagats. Però valent al mirar-los de cara.

Divertit, tendre i generós sense límit. 

Malgrat tot encantador ;) 

Per molts anys!

Per molts anys cada dia tornis a néixer!

T'estimo.

Carta al Reis Mags

Carta al reis mags*

Estimats Reis Mags de la meva vida,
aquest any que acaba ha estat un any de créixer i de sentir, de retrobament i d'elecció, d'assumir la responsabilitats i de delegar responsabilitats, d'actualitzar el meu jo i acceptar-lo.
Sé que encara em queden molts deures pendents que us/em prometo acabar.
També sé que he estat egoista i que sovint no he escoltat lo suficient. Però en sóc conscient i us/m' asseguro que ho corregiré. També demano disculpes per quan aquest comportament ha fet mal a algú.

Enguany us/em diré que la carta d'aquest any és la més sincera i completa que he fet mai. Amb el temps estic aprenent a demanar i aquí veureu/veuré com ho poso en pràctica.
Vull que la nit de Reis i durant totes les nits de la meva vida em feu una abraçada en la que us/em demano:
a Melcior acceptar el que sóc, a Gaspar envoltar-me d'amor i a Baltasar estrènye'm amb força.

Us/em dono les gràcies per avançat i us/em desitjo molt bon viatge.
Fins sempre
Petons de l'Ona  

PD: A la tauleta del menjador us deixaré un petit tortell i una copeta de vi bo. Pels camells arròs i aigua. I per als patges caramels. Bon profit!


*Carta als meus Reis Mags: a Mi mateixa, a TU, als meus Fills i a totes les persones que són especialment importants a la meva vida. Gràcies a tots per ser els meus Reis Mags.

Sense protestar

Avui he tret a passejar els meus pensaments per airejar-los, per deixar-los anar. 
Ara feia dies que no tornava a la platja; tot i que he tingut la sensació que mai he marxat del seu costat. I amb els ulls clucs he tornat a sentir el contacte de la sorra, la carícia fidel del sol i el murmuri de l'onatge. Tot i què avui el mar ha posat fi al seu silenci, i amb el trencadís de cada ona ha bramat enfurismat pels meus pensaments. I jo, a diferència d'altres vegades, he assentitt sense protestar.

Pensant en veu alta

Després d'unes setmanes de depuració del cos basada en una alimentació puntual, unes setmanes de moltes preguntes i poques respostes, unes setmanes de molta feina i de molt gaudir d'ella... Ara m'assec davant de l'ordinador amb un silenci total a casa, i penso "quants dies" que no escrivia.
Necessito el silenci i la soledat per deixar el personatge que m'acompanya sovint i ser jo.

La veritat és que estic una mica més neguitosa del normal, torno a voler acaparar masses coses a l'hora i a exigir-me perfecció. 
Però ara me'n adono, en sóc conscient i dic "prou". Només depèn de mi complir-ho...
I baixar el ritme...
I prioritzar...
I no jutjar-me per transgredir la dieta, per fer-me més preguntes de les que ara tenen resposta, per voler que tot surti bé...i per pagar un gran preu per tot això.


Malgrat tot, estic bé. Amb algun quilo de menys, amb algunes coses més clares i conscient de que l'espiral que jo mateixa genero em pot arribar a xuclar de nou.
Ara queda un cap de setmana per endavant de silenci i de converses. El que jo trii, el que jo desitgi, el que jo vulgui. Així de fàcil, així de simple, així de bàsic.

Avançant

Estic aprenent a no jutjar-me,
he après a ser més tolerant,
he après a no jutjar,
estic aprenent a acceptar que les coses no sempre surten com voldria, 
he après que les coses no tenen perquè ser com les havia planejat,
estic aprenent a fer-me responsable de cada pensament, sentiment i fet que faci,
he après a dir t'estimo en el moment que ho sento,
he après a fer abraçades que envolten,
he après a no pensar en el futur,
estic aprenent a deixar el passat,
he après a conviure amb la soledat,
he après el valor absolut del somriure,
he après a ser més tolerant amb mi mateixa,
he après a acceptar les conseqüències quan m'equivoco,
he après a ser valenta,
he après a iniciar un camí en solitari,
estic aprenent a ser mare,
he après a agrair lo més insignificant,
he après a posar nom als sentiments,
he après a respirar i no ofegar-me,
he après a deixar-me cuidar,
estic aprenent a escoltar,
estic aprenent a callar,
estic aprenent a no pensar per l'altre,
he après a improvitzar,
estic aprenent a normalitzar,
he après a substituir la comoditat per la satisfacció,
estic aprenent a demanar,
he après a ser més forta,
he après a respectar,
he après a dir més,
he après a dir prou,
estic aprenent a cridar de plaer,
he après el valor del "ara",
estic aprenent a viure.

Es-pa-no-li-ar-me

M'atabala això de "espanyolitzar" l'ensenyament a Catalunya. Fa dies que amb cert neguit li dono voltes al tema, i justament és-pa-no-li-ar-me que he escrit una llista de propostes:

Ara que tenim la castanyada trucant a la porta, no se si explicar el conte de "Maria la Castanyera" afegint que li "han robado el carro, dónde estarà su carro, dónde estará su carro...". I a en Marrameu dir-li Sr. Don Gato i que no es mati torrant castanyes sinó que estigui "sentadito en su tejado".

O canviar la cançó de "ai ho" dels nans de la Blancaneus per "Soy minero, y templé mi corazón con pico y barrena..."

O per Sant Jordi canviar el "Vine per Sant Jordi, vine sol solet" per " linda rosa perfumada de pasión, linda rosa codiciada de mi corazón, en un pueblito espanyol la vi" de Joselito.

O en el conte d'en Patufet enviar-lo a comprar "porras" en compte de safrà...i el bou que acabi a Las Ventas encara que no sigui un brau...
 

I ara, parlant una mica més seriosament d'aquest tema i de l'idioma com a llengua vehicular, penso en la meva experiència i en les 10 nacionalitats que tinc a la classe, amb els seus idiomes i costums corresponents. Molts dels nens no coneixen ni el català ni el castellà. Durant les primeres setmanes, inclòs els primers mesos, em parlen i els parlo intuint el què ens estem dient. Quan estàs al davant d'un grup de nens i nenes el de menys és l'idioma que fas servir per comunicar-te. 
La comunicació que funciona dins un grup amb deu nacionalitats de procedència es basa en el respecte, en l'afecte, en la mirada, en el somriure, en l'expressió de la cara i del cos, i en posar els cinc sentits per entendre a l'altre.

"a què fan olor els nuvols?"

En uns instants em vas preguntar..."a què fan olor els núvols?"
i dintre de la màgia del moment ens van envoltar les aromes a ametlla verda, a canyella molta, a molsa, a frescor i a net.
Potser perquè els núvols tenen aquestes formes que et conviden a sentir, potser perquè la màgia va fer volar la imaginació, potser perquè havia de ser...però, sense adonar-nos en, la fragància dels núvols la sentíem aferrada al nostre cos.

Estimar des de la llibertat

Em considero una privilegiada per estimar tant durant molt de temps. Va ser preciós. 

Ara no vull necessitar de l'altre per sentir-me viva. Què fàcil era maquillar l'amor de desig de protecció, companyia, lleialtat, admiració, seguretat...

Estic convençuda que estimar des de la llibertat més absoluta és estimar doblement.

I des d'aquesta llibertat només et demanaré que no em diguis vine, només acompanya'm. No em diguis et dono, només regala-m'ho. No m'ajudis, només segueix-me. No em portis, només agafa'm de la mà. No em diguis el que vols que faci, només fes-ho i, tant si et segueixo com si no, mai dubtis del meu amor. 

I a estones caminar agafats i d'altres sense donar-nos les mans però sentint-nos molt a prop, des de la nostra llibertat.

“En la tierra hace falta personas que trabajen más y critiquen menos, que construyan más y destruyan menos, que prometan menos y resuelvan más, que esperen recibir menos y dar más, que digan mejor ahora que mañana.”

 Che Guevara

Mitja copa de vi

Mitja copa de vi rosat, fresc, cristal·lí, translúcid... i grata companyia.

No calen gaires coses per riure fins dir prou. Riure fins que notes que no tens més aire per treure en forma de riallada. 

Estar disposada a veure la part còmica d'alguns moments. Comentaris, situacions pròpies absurdes o vivències properes. Deixar que el pensament t'obri la porta de lo incorrecte. Deixar sense filtres el conscient i expressar allò que et surt directament en forma de paraula...

Donar-te permís a desitjar i expressar el més absurd, el disbarat, la ximpleria i la barbaritat més gran; i alhora també la sensatesa i l'encert més ocult.

Escenaris que van creixent a mida que vas afegint decorats, tant fa l'obra.

Paraules que s'enllacen com els vagons d'un tren o els exercicis d'equilibri o les escenes d'una gravació, o senzillament pronunciar mots que et fan sentir més lliure

Compartir aquests moments m'agrada.

Descobrir que els comparteixo amb tu m'encanta.

Entre la vida i la mort, un sol instant

La vida és morir a cada segon. 

Entre la vida i la mort un sol instant, amb quietud, amb pau, amb llum. Així és com morim a cada moment, així és com deixem el nostre cos definitivament.

Passem de la vida a la mort en un lapse de temps curt i precís, que s'escapa del propi temps. Passem de formar part d'un cos a abandonar-lo com si saltéssim d'un tren en marxa per agafar-ne un altre. 

He acompanyat, des del meu respecte i la meva presència invisible, a qui s'ha transformat en quelcom més que en cos. Ara, malgrat sentir que no podia ser d'una altra manera, em queda una buidor estranya, un pes al cor i la mirada llunyana.

Des d'aquest escrit vull acomiadar-te amb respecte. No recordo el teu rostre però sí la teva sonrisa i la teva llum. Des d'aquí, sense ser res més que una part petita i minúscula de l'univers, tot el meu amor allà a on hagis anat.

Premis Liebster

Aquest matí he despertat amb un regal dels que t'il.luminen els ulls i t'arriben al cor, una grata sorpresa  saber que sa lluna i la  Maria havien pensat en Alquímia per als Liesbter.

Us vull donar públicament les gràcies. Gràcies de tot cor!

Liebster o preferit, predilecte, favorit.... Les normes del premi són:

1) Copiar i enganxar en el blog el logo del premi i fer-ne un enllaç del blog que t'ha otorgat el premi.

2) Triar cinc blogs com a preferits que tinguin menys de 200 seguidors, fer-hi un comentari perquè sàpiguen que han rebut el premi. 

3) Esperar que segueixi la cadena i cadascun dels cinc triï els seus cinc blogs (no hi estan obligats).

Ara queda pensar en els blocs què per a mí són Liebster..., triaria tants! Uns per l'originalitat, altres perquè m'identifico, altres per la sensibilitat, altres per dir les coses tal com són, altres per la valentia que transmeten, altres per l'ironia...

..Els blocs preferits, predilectes i elegits per ordre alfabètic són:

Banc amb vistes de Fra Miquel 

blackblocs d'en Jaume

Gorgues de la Garrotxa d'en Ramon
inventariant de la Mariona

.... No esperis res de mi i no et decebré ... de la Marta

  

Gràcies a tots i totes per compartir les vostres i les meves vivències.

Sensacions d'una nit de Sant Joan

Mmmmm…olor a massa de coca, barreja entre canyella, mantega, sucre, crema i llardons. Quants records!

Enguany,  he viscut la calidesa del moment familiar:  compartint somriures i anècdotes, deixant aparcat els records i tastant els segons...

Estava fascinada per la llums dels petards, gaudia dels colors, m'espantava amb els sorolls dels esclats i passejant per la rosada em sentia arrelada a la vida …

Ja en el llit, amb els ulls tancats i sentint els llampecs de la revetlla, m'he deixat abraçar per l'escalfor  d'aquesta nit màgica, i de cop m'ha envoltat el brot de la teva rialla i m'he sentit captivada per la profunditat dels teus ulls verdosos. 

Tu no hi eres, però et sentia tan a prop que he agraït l'instant que em va portar a tu. I de lluny, els soroll dels petards em recordava que ja era hora de descansar.

Sssshhhh! Bona nit!

Repòs

Descanso en una hamaca amb un llibre a les mans, un d'aquells llibres que vull devorar, mes trio degustar-lo a petites queixalades.

El sol està tapat per núvols grisos. Deixo de llegir i em centro en un sol sentit: l'oïda.  

De tant en tant alguns trons, cada vegada més forts; però per damunt de tot els ocells, tenen un diàleg divertit, una conversa engrescadora i alegre. A tot aquest concert, va fent entrada el so metàl.lic de les campanades de l'esglèsia, la remor d'un petit ramat de xais, i la esquella de les vaques que pasturen tranquil·lament. És pura harmonia de sons, marcada per la interpretació de la natura, la gran directora d'orquestra.

Tanco els ulls i gaudeixo d'aquest concert.

Comença a ploure, les primeres gotes són silencioses però em diuen a cau d'orella que toca canviar de seient.

Entro a casa i des d'una altre butaca continuu gaudint de l'actuació. 

Amb un final apoteòsic, els trons i la pluja tanquen el teló d'un recital ple d'harmonia i ordre. 

Continuu llegint i assaborint encara més cada paraula del llibre.

Nedant perillosament

L'aigua em relaxa d'una manera increïble, sobretot el nedar tranquil·lament amb els pensaments perduts en altres aigües...

Tenia una hora per davant sense presses i he decidir anar a la piscina. He entrat a l'aigua sentint amb plaer la fredor que rodejava el meu cos.

Havia fet poques braçades quan ha entrat un nedador corpulent, d'avançada edat. Fins aquí cap problema, el carril es prou gran com per tenir dues direccions, ja se sap, sempre per la teva dreta. Però el que m'ha cridat l'atenció és l'artefacte que portava a les mans, unes ulleres per bussejar amb tub inclòs. He de confessar que m'ha sobtat, tot i què no li he donat més importància, en un principi se m'ha passat pel cap "potser ha perdut quelcom i es proposa recuperar-lo". Res més enllà de les intencions de "Moby Dick".

El submariniste, sense ser conscient, m'ha robat tota l'atenció: arrasava per allà per a on passava xapotejant con un nen a la seva primera piscina, els braços semblaven aspes de molí i els peus apaleaven l'aigua sense pietat.

La veritat és que he intentat anar quan ell tornava i a l'inrevés. Però malgrat el gorro de goma, les oïdes tapades per la pressió que exerceix l'aigua i la voluntat d'allunyar pensaments, quan s'apropava notava lo més semblant a la remor d'un tsunami.

El moment més aterrador ha estat quan jo nedava esquena i, sense previ avís, he notat com un cos no identificat m'ha envestit qual balena aixecant un veler , entenen el valer jo i la balena el submarinista.

Ja cap al final de la sessió, i en una de les seves embranzides, li ha entrat aigua pel tub fent un bon glop d'aigua clorada amb canya de diàmetre gran. Això ha fet que treies el cap de l'aigua per primer cop després de 3/4 d'hora, i que descansés ell, l'aigua, la resta de nedadors i principalment jo.

Confesso que m'ha alegrat l'entrebanc...perquè ha estat els minuts que he necessitat per fer les meves darreres piscines serena i alleugerida. Gaudint del bany sense la por que genera nedar entre balenes.