Avançar

Aquest cap de setmana m'he sentit molt bé. Què he fet...? Viure amb els peus al terra, sense melangia ni sense perspectives. He gaudit dels aconteixements i les sensacions... i les he anat acceptant tal qual s'apropaven, s'instal·laven i passaven de llarg. Petites coses que m'han omplert, algunes en companyia i d'altres en solitari.

Després de tastar tot l'oposat al amor, que no és l'odi com de vegades es creu sinó la indiferència, he tornat a passar per un punt a on no recordava que ja havia estat, conscient que l'esdeveniment no era el mateix i que ni tan sols jo em sento la mateixa.

Demà tornaré a la rutina, als costums del dia a dia però rebutjant lligams i relacions limitadores, intentant no ensopegar amb la mateixa pedra, ara sé quina és i quina és la drecera que puc agafar per esquivar-la. 

M'omple caminar plegats en aquesta part del trajecte. Ara puc dir t'estimo i m'estimo a la vegada.

Fugir o romandre

Sovint els camins de la teva existència es fan difícils de transitar. Amb freqüència estàs cansat i tot se't fa un mont. Moltes vegades hi ha forts sotracs que et deixen els peus i l'anima adolorida. I d'altres no arribes a identificar els colors de la teva pròpia vida.

Arribats a aquest punt pots decidir allunyar-te corrents; marxar; fugir per tal d'evitar un dany major. No mirar endarrere i esperar que la pluja netegi el camí de records i vivències Desviar la mirada...

No és aquesta la meva decisió. No fujo de res. Per sort els meus peus comencen a deixar d'estar adolorits i agraeixen allò que els ha fet forts, cada una de les passes que han fet possible el recorregut fins aquí, cada una de les desigualtats del relleu que m'han obligat a canviar de direcció. I  amb tot això la certesa de que sempre bufa una brisa i només depèn de mi deixar-me portar per ella.

Avui

Avui he pres una mica el sol, un sol amb una calidesa especial, ni massa fort ni massa suau. Un sol que no es deixava mirar perquè enlluernava més que altres dies. Un sol que comença a escombrar l'hivern i mostra la cara més tímida de la primavera. Una primavera que s'insinua com un  retorn a la vida. Un inici a pensar que tot està bé i que no podia ser d'una altra manera.

"Primavera ven i curame el hivierno"*, un hivern massa fred, massa cansat i massa llarg. 

 *Frase de la cançó  Las nubes de tu pelo