Diumenge 8 de setembre.
En Guillem, mentre juga a prop del seu pare que llegeix atentament el diari que té entre les mans, observa una foto plena de senyeres a la portada:
-Pare que és això?
-"la via catalana"? Moltes persones que volem poder decidir sobre el nostre futur a la nostra terra ens agafarem de les mans. M'acompanyaràs?
-Ah! Sí! És com fer una rotllana!
-Si però amb mooolta gent.
-Tots amics?
-No, amb gent que no has vist mai.
-I si no li vols donar la mà?...doncs li has de donar -contesta el nen de manera automàtica- L'Eli, a la classe, diu que toqui amb qui toqui li hem d'agafar de la mà quan fem rotllana. I farem una rotllana tu i jo i mooolta gent?
-Sí... I toqui amb qui toqui ens agafarem.
-...Una rotllana fins el cel! I després, seurem a terra o estarem de peus?
-Ben segur que de'n peus, que ja és hora fill.
El pare li fa un petó donant per acabada la conversa, el nen es queda pensant una estona i mira al pare.
-Pare?
-Sí- contesta el pare distret
-Tu em donaràs la mà?
El pare aixeca els ulls...
-Aquest any te la donaré jo a tu, però aviat tu me la donaràs a mi.
Que bonic. No sé si és una història real o un relat, però és maca la innocència del nen.
ResponSuprimeixGràcies Xexu.
SuprimeixEls nens són la bomba!
Nosaltres deixarem d'innocència per plantar cara a qui ens oprimeix. Bona diada
ResponSuprimeixJoan, realment va ser una molt bona diada. Un dia per recordar.
SuprimeixMolt tendra aquesta història, preciosa innocència.
ResponSuprimeixBona Diada, nina!!
Aferradetes :)
Gràcies Sa lluna!
SuprimeixAferradetes també er a tu.
Bona diada....uf vaig cercar si era el teu correu en el blog....sort que ara ja tenim les baules fetes...bona diada!
ResponSuprimeixGràcies i benvingut Elfreelang a Alquímia.
SuprimeixLa rotllana encara no s'ha tancat... Amb tossuderia podíem haver anat a Alcanar i tornar a Portbou en una rotllana sencera!
ResponSuprimeixRealment, allò que ens proposem ho aconseguim. I continuarem així ;)
SuprimeixM'encanta aquest diàleg que em sembla molt real, als infants se'ls ha d'anar explicant de mica en mica, tota aquesta moguda, al cap i a la fi , és el seu futur...
ResponSuprimeixI m'agrada molt la resposta del pare, que tendra, quan el pare sigui un avi, serà l'ara nen qui li donarà la mà...Jo també he fet un post, dedicat als infants!
Petonets, estelats.
Gràcies Roser.
SuprimeixBonic post en el teu bloc :) Els nens són genials!
Molt bonic i molt cert!! :)
ResponSuprimeixUna abraçada
Dolors
Benvinguda a Alquimia Dolors.
SuprimeixUna abraçada per a tu d'un "bruixa" que sovint visita la teva cuina.
Petons.
Com han dit els del Polònia avui, la broma de la sardana la deu haver fet molta gent.
ResponSuprimeixDonar la mà a algú que no coneixes, connectar-te amb milers de persones amb qui mai t'has saludat és una imatge ben gràfica de com volem començar a construir aquest país.
Exacte, unir esforços i il·lusions. Això s'ha viscut minut a minut durant la diada.
SuprimeixOstres, sembla ben bé una conversa real.Molt bon diàleg!
ResponSuprimeixHola Loreto.
SuprimeixBenvunguda a Alquimia i moltes gràcies.
tendra es la paraula...
ResponSuprimeixun bonic dialeg
gracies per formar part de la cadena als blogs
soms tants que encara faig via jo
una abraçada
Gràcies a tu Sargantana! Està molt bé això de fer un "Tomb" per tantes casesblocs.
SuprimeixGràcies per ser-hi, ona, ens expliques una conversa que sembla ben real i molt tendra...
ResponSuprimeixGràcies a tu Carme per tota la teva dedicació "encadenada".
SuprimeixUna abraçada.