Paradoxa

Pot estar la vida plena i buida a la vegada?

Plena de calidesa, de mirades dolces, d'espurnes d'il.lusió, de força per tirar endavant, de companyia en la distància, de colors, de confiança, de coratge heretat, d'ànims per no defallir, de desig.

Buida d'aroma, de tacte suau, de clima càlid, de seducció, de mirades profundes, de tonalitats, de frases curtes, de paraules, d'equilibri.

Plena i buida, buida i plena, una contrarietat de la vida, una paradoxa del sentiment. Conceptes oposats que en el fons no ho són tant.

Un altre propòsit

Un nou descobriment, utilitzar la veu no per explicar el meu dolor o per cridar a les fosques. Aquesta vegada la veu s'ha convertit en cant acompanyat d'altres veus. Amb la sola pretensió de gaudir de la música i de prestar la  veu per fer més fort l'esforç de tots.

Gaudir, ha tornat a tenir sentit, amb persones no conegudes, amb una situació nova, però amb la força interna d'aconseguir un altre propòsit.

Nova sensació dins del meu camí. Sento que cada vegada més m'apropo a la meva independència emocional.

Estimar bé

Aquest és el fragment d'un llibre dels molt que darrerament m'ajuden a mirar amb claredat.

No recordo el títol, aquesta frase la vaig copiar perquè el missatge m'ensenyava una vegada més a no desistir.

Al cap dels mesos ho he trobat com un apunt més dins la meva agenda.

He volgut compartir-lo encara que el presento orfe d'autor.

"Patir per amor, malgrat els esforços per tirar endavant i trobar un amor que valgui la pena. Lluitadora de l'amor, insisteixo i persisteixo malgrat els meus errors i les meves males decisions. La virtut veritable no radica a estimar, sinó a estimar bé."

Estimar bé...sentir passió, però també amor i afecte, respecte i confiança, conèixer a l'altre amb els defectes i debilitats, gaudir d'un vincle profund.

 

Fletxada

Avui a la tarda, quan estava donant explicacions a un grup de nens de 5 anys, un d'ells se'm queda mirant molt atentament i amb cara de preocupació em pregunta "Perquè t'han posat aquestes fletxes a les dents?" "Qui t'ho ha fet?", referint-se a l'ortodòncia, "braquest", que porto en aquests moments.

Potser li he semblat una indígena amb costums diferents en la pel.lícula Pocahontes, o potser una dona valenta que sobreviu a l'atac dels indis de Playmòbil, o tan sol algú que no és amiga del "Ratolí Martí" i li claven les dents perquè no li caiguin i se les endugui,...Qui sap el que el seu cap ha barrinat!

Moments màgics

Moments màgics dels darrers dies:

A primera hora del matí, uns ulls que et miren encuriosits des de la desconfiança i la por. 

...Fer un somriure per resposta, una mirada càlida, un agafar la mà amb força per acompanyar-los en l'entrada a un espai nou i desconegut.

...Als pocs minuts les mirades són més properes i la comunicació té com a base un somrís.

...Unes manetes s'aferren confiades i es deixen portar.

...Abraçades de joguina.

...Explicar el conte dels tres porquets una vegada, una altra i una altra, fins quedar-nos sense bufera.

...L'atenció sorprenent al sentir una cançó.

...Descontrol amb els camions, propietat absoluta d'alguns joguets i la impaciència per aconseguir els desitjos a l'instant.

Al final del matí, l'alegria desbordant al retrobar-se amb els pares i una mirada sincera al comprovar que els he dit la veritat.

A l'endemà abraçades de bon dia i tornar a agafar fortament la meva mà..., somriure, mirar el mateix conte...Conèiixe'ns.

Moments màgics de cada moment que viuran sempre en el meu cor.

D'hora...

La llum m'ha despertat molt d'hora però m'he llevat, sé per experiència que una vegada dormo les cinc primeres hores en tinc prou i m'és impossible tornar a descansar. 

El dia es veia seré, però encara s'estava vestint de claror. He esmorzat acompanyada de molts amics invisibles que em parlen amb e-mails i missatges; i llegint alguna notícia dels diaris.

La claror ja havia esclatat i amb la frescor de les primeres hores del dia he sortit al carrer. Itinerari desconegut, objectiu un bany al mar. I així ho he fet. Ah, avui m'he endut la càmera, s'ha convertit en la meva memòria en color del que no vull oblidar.

Molt poca gent pel carrer, però tothom de bon humor, de fet avui és una diada important pels que ens sentim catalans. Els balcons tenien un color especial, el color del sol i de la força.

M'he entretingut en captar, amb la màquina de fotos, trossets del decorat de la meva vida. I després de més de dos hores perduda en el meu interior, m'he tornat a trobar amb l'immensitat i la bonança de la mar. Quants secrets em guarda profundament!. 

Com sempre ho fa, m'ha abraçat tendrament i jo he sentit que trepitjat una sorra ferma.

Encara era d'hora quan he tornat a casa, però estava tan satisfetament cansada que m'he adormir, barrejant en la son la realitat i els somnis.

Sentir

La brisa del mar i l'ombra dels pins em van donar la força que necessitava per obrir-te la meva ànima.

L'aire em va afluixar la mirada, la frescor de l'ombra em va relaxar l'aparença, i el vent es va endur les dures paraules que expressaven un fort sentiment encadenat a mi.

Vaig aconseguir tornar-te a mirar als ulls, a ser capaç d'estar a prop teu sense ofegar-me en la meva respiració, i a percebre la teva sense notar que em prenies l'oxígen.

I finalment, vaig sentir el teu cos a prop del meu sense esvair-me en la teva escalfor.

I ara sento que començo a respirar, a mirar i a semblar-me a mi.

El retorn

El món continua rodant, el sol surtin, la lluna donant llum a la  foscor. La vida en el carrer sembla similar a mesos endarrere, els soroll dels cotxes, el anar i venir de la gent, les rialles, els nens i les nenes aportant vida a on estan,  persones que lluiten, d'altres que viuen menjant-se la vida, el treball, el gaudir, les responsabilitats...

Tot sembla idèntic a quan jo ho vaig deixar, però res és igual en el meu interior...Ningú ho sap, quasi bé no es nota, jo lluito perquè no es percebi. El cert és que se'm va trencar el fil que lligava la meva vida, i ara res funciona igual per dins.