Les espelmes flamegen davant meu.
Les miro, les respiro, i els sentits es desperten. Veient-les abrandar es deté el temps; una barreja de sensacions m'atrapen, l'ahir present als sentits i el demà congelat.
La llum m'enlluerna i desitjo deixar-les cremar a poc a poc, com els dies han passat des de la darrera vegada.
Les bufo i tot desapareix. De la foscor passo a la llum més encisadora de qui obre la porta de l'avui. Respiro profundament l'ara i dibuixo un somriure. I una vegada més sento l'olor inconfundible de les espelmes apagades i la cançó que any darrera any les acompanya.
Amb els ulls tancats, dono gràcies pel que he viscut fins aquest instant i dono gràcies pel que em portarà el fum de les espelmes apagades.
Per molts anys sigui així.
dissabte, 16 de novembre del 2013
dimecres, 11 de setembre del 2013
Rotllana
Diumenge 8 de setembre.
En Guillem, mentre juga a prop del seu pare que llegeix atentament el diari que té entre les mans, observa una foto plena de senyeres a la portada:
-Pare que és això?
-"la via catalana"? Moltes persones que volem poder decidir sobre el nostre futur a la nostra terra ens agafarem de les mans. M'acompanyaràs?
-Ah! Sí! És com fer una rotllana!
-Si però amb mooolta gent.
-Tots amics?
-No, amb gent que no has vist mai.
-I si no li vols donar la mà?...doncs li has de donar -contesta el nen de manera automàtica- L'Eli, a la classe, diu que toqui amb qui toqui li hem d'agafar de la mà quan fem rotllana. I farem una rotllana tu i jo i mooolta gent?
-Sí... I toqui amb qui toqui ens agafarem.
-...Una rotllana fins el cel! I després, seurem a terra o estarem de peus?
-Ben segur que de'n peus, que ja és hora fill.
El pare li fa un petó donant per acabada la conversa, el nen es queda pensant una estona i mira al pare.
-Pare?
-Sí- contesta el pare distret
-Tu em donaràs la mà?
El pare aixeca els ulls...
-Aquest any te la donaré jo a tu, però aviat tu me la donaràs a mi.
En Guillem, mentre juga a prop del seu pare que llegeix atentament el diari que té entre les mans, observa una foto plena de senyeres a la portada:
-Pare que és això?
-"la via catalana"? Moltes persones que volem poder decidir sobre el nostre futur a la nostra terra ens agafarem de les mans. M'acompanyaràs?
-Ah! Sí! És com fer una rotllana!
-Si però amb mooolta gent.
-Tots amics?
-No, amb gent que no has vist mai.
-I si no li vols donar la mà?...doncs li has de donar -contesta el nen de manera automàtica- L'Eli, a la classe, diu que toqui amb qui toqui li hem d'agafar de la mà quan fem rotllana. I farem una rotllana tu i jo i mooolta gent?
-Sí... I toqui amb qui toqui ens agafarem.
-...Una rotllana fins el cel! I després, seurem a terra o estarem de peus?
-Ben segur que de'n peus, que ja és hora fill.
El pare li fa un petó donant per acabada la conversa, el nen es queda pensant una estona i mira al pare.
-Pare?
-Sí- contesta el pare distret
-Tu em donaràs la mà?
El pare aixeca els ulls...
-Aquest any te la donaré jo a tu, però aviat tu me la donaràs a mi.
dissabte, 11 de maig del 2013
Gràcies Germaine
Aquest text el vaig escriure fa més de dos anys, després de la primera visita amb una excel-lent metgessa i millor persona. La Germeine va morir el mes passat. Avui, per casualitat, he revisat unes carpetes d'esborranys i m'he trobat aquest post que vaig escriure després de la primera trobada amb ella. Una trobada que em va impactar i que vaig intentar deixar reflectit amb paraules, difícil sovint.
Avui faig públic el meu agraïment a aquesta dona que emanava senzillament Amor.
"Gràcies Germaine.
No deixo de pensar en la nostra conversa, en la teva proximitat i en les teves paraules senzilles i plenes de significat. Gràcies perquè he sentit que m'entenies, entenies la meva desesperació des d'un altre àmbit, més llunyà i més profund, més desconegut i més immens, sento que has captar les ferides de la meva ànima.
Gràcies Germain per mirar-me amb un somriure d'aproximació i de respecte en aquests moments en els que em sento tan petita i desorientada.
Transmets el que ets i ets com interrelaciones amb el món; i tu ets
“pau” i “senzillesa” en el més pur i estricte sentit. Gràcies per mostrar-m'ho i gràcies per captar el desesper que tinc per recuperar la meva essència, la meva ànima."
Avui faig públic el meu agraïment a aquesta dona que emanava senzillament Amor.
"Gràcies Germaine.
No deixo de pensar en la nostra conversa, en la teva proximitat i en les teves paraules senzilles i plenes de significat. Gràcies perquè he sentit que m'entenies, entenies la meva desesperació des d'un altre àmbit, més llunyà i més profund, més desconegut i més immens, sento que has captar les ferides de la meva ànima.
Gràcies Germain per mirar-me amb un somriure d'aproximació i de respecte en aquests moments en els que em sento tan petita i desorientada.
Gràcies pels teus savis exemples.
Gràcies per tot Germaine.
dijous, 25 d’abril del 2013
Sant Jordi'13
Sant Jordi amb llibres, roses i braçalets.
Llibres que esperen a ser llegits. Rosa amb aroma de cafè. I braçalet que encerclarà el meu braç recordant quan els teus m'envolten.
Un Sant Jordi ple d'energia, d'agradables sorpreses i d'un descans nocturn ben merescut.
Llibres que esperen a ser llegits. Rosa amb aroma de cafè. I braçalet que encerclarà el meu braç recordant quan els teus m'envolten.
Un Sant Jordi ple d'energia, d'agradables sorpreses i d'un descans nocturn ben merescut.
dilluns, 1 d’abril del 2013
Carta per algú
Ja tinc la casa preparada. He fet alguns canvis inapreciables als ulls:
A la porta les claus amagades dins una bosseta de roba impregnada d'esperança de que les trobis.
El penjador de l'entrada l'he restaurat, en ell ja no deixaré tot el que he d'agafar a l'endemà per sortir, sinó que ara l'utilitzaré per abandonar tot el que em pesi massa quan entri a casa.
A la cuina, entre les espècias, he deixat polsim de seducció per assaonar els àpats.
Al menjador, els coixins sobre la catifa per descansar els nostres somnis i una manta per conservar l'escalfor.
I un bloc de notes al costat de l'ordinador amb un missatge que espera ser arrencat "...passa, acomoda't i espera'm, fes la casa teva, de seguida vinc".
I de fons, sonant a tot volum, el silenci a l'espera de ser trencat.
A la porta les claus amagades dins una bosseta de roba impregnada d'esperança de que les trobis.
El penjador de l'entrada l'he restaurat, en ell ja no deixaré tot el que he d'agafar a l'endemà per sortir, sinó que ara l'utilitzaré per abandonar tot el que em pesi massa quan entri a casa.
A la cuina, entre les espècias, he deixat polsim de seducció per assaonar els àpats.
Al menjador, els coixins sobre la catifa per descansar els nostres somnis i una manta per conservar l'escalfor.
I un bloc de notes al costat de l'ordinador amb un missatge que espera ser arrencat "...passa, acomoda't i espera'm, fes la casa teva, de seguida vinc".
I de fons, sonant a tot volum, el silenci a l'espera de ser trencat.
divendres, 4 de gener del 2013
Per molts anys!
Una persona que sempre mira als ulls és una persona en la que es pot confiar.
Amb la mirada profunda, dolça i tenyida de seducció, per instants freda i reservada, acostumes a posar a la balança la comprensió i la sinceritat que cal, quan cal i com cal.
Carinyós i proper.
Espontani, agradable i captivador. Franc i tolerant. En alguns moments tossut, empipat i antipàtic.
Natural quasibé sempre, manipulador de vegades.
Satisfet, educat i sincer. Feliç de viure i confiant en la vida.
De vegades trist, emprenyat amb fantasmes amagats. Però valent al mirar-los de cara.
Divertit, tendre i generós sense límit.
Malgrat tot encantador ;)
Per molts anys!
Per molts anys cada dia tornis a néixer!
T'estimo.
Amb la mirada profunda, dolça i tenyida de seducció, per instants freda i reservada, acostumes a posar a la balança la comprensió i la sinceritat que cal, quan cal i com cal.
Carinyós i proper.
Espontani, agradable i captivador. Franc i tolerant. En alguns moments tossut, empipat i antipàtic.
Natural quasibé sempre, manipulador de vegades.
Satisfet, educat i sincer. Feliç de viure i confiant en la vida.
De vegades trist, emprenyat amb fantasmes amagats. Però valent al mirar-los de cara.
Divertit, tendre i generós sense límit.
Malgrat tot encantador ;)
Per molts anys!
Per molts anys cada dia tornis a néixer!
T'estimo.
dilluns, 31 de desembre del 2012
Carta al Reis Mags
Carta al reis mags*
Estimats Reis Mags de la meva vida,
aquest any que acaba ha estat un any de créixer i de sentir, de retrobament i d'elecció, d'assumir la responsabilitats i de delegar responsabilitats, d'actualitzar el meu jo i acceptar-lo.
Sé que encara em queden molts deures pendents que us/em prometo acabar.
També sé que he estat egoista i que sovint no he escoltat lo suficient. Però en sóc conscient i us/m' asseguro que ho corregiré. També demano disculpes per quan aquest comportament ha fet mal a algú.
Enguany us/em diré que la carta d'aquest any és la més sincera i completa que he fet mai. Amb el temps estic aprenent a demanar i aquí veureu/veuré com ho poso en pràctica.
Vull que la nit de Reis i durant totes les nits de la meva vida em feu una abraçada en la que us/em demano:
a Melcior acceptar el que sóc, a Gaspar envoltar-me d'amor i a Baltasar estrènye'm amb força.
Us/em dono les gràcies per avançat i us/em desitjo molt bon viatge.
Fins sempre
Petons de l'Ona
PD: A la tauleta del menjador us deixaré un petit tortell i una copeta de vi bo. Pels camells arròs i aigua. I per als patges caramels. Bon profit!
*Carta als meus Reis Mags: a Mi mateixa, a TU, als meus Fills i a totes les persones que són especialment importants a la meva vida. Gràcies a tots per ser els meus Reis Mags.
dijous, 6 de desembre del 2012
Sense protestar
Avui he tret a passejar els meus pensaments per airejar-los, per deixar-los anar.
Ara feia dies que no tornava a la platja; tot i que he tingut la sensació que mai he marxat del seu costat. I amb els ulls clucs he tornat a sentir el contacte de la sorra, la carícia fidel del sol i el murmuri de l'onatge. Tot i què avui el mar ha posat fi al seu silenci, i amb el trencadís de cada ona ha bramat enfurismat pels meus pensaments. I jo, a diferència d'altres vegades, he assentitt sense protestar.
Ara feia dies que no tornava a la platja; tot i que he tingut la sensació que mai he marxat del seu costat. I amb els ulls clucs he tornat a sentir el contacte de la sorra, la carícia fidel del sol i el murmuri de l'onatge. Tot i què avui el mar ha posat fi al seu silenci, i amb el trencadís de cada ona ha bramat enfurismat pels meus pensaments. I jo, a diferència d'altres vegades, he assentitt sense protestar.
dissabte, 1 de desembre del 2012
Pensant en veu alta
Després d'unes setmanes de depuració del cos basada en una alimentació puntual, unes setmanes de moltes preguntes i poques respostes, unes setmanes de molta feina i de molt gaudir d'ella... Ara m'assec davant de l'ordinador amb un silenci total a casa, i penso "quants dies" que no escrivia.
Necessito el silenci i la soledat per deixar el personatge que m'acompanya sovint i ser jo.
La veritat és que estic una mica més neguitosa del normal, torno a voler acaparar masses coses a l'hora i a exigir-me perfecció.
Però ara me'n adono, en sóc conscient i dic "prou". Només depèn de mi complir-ho...
I baixar el ritme...
I prioritzar...
I no jutjar-me per transgredir la dieta, per fer-me més preguntes de les que ara tenen resposta, per voler que tot surti bé...i per pagar un gran preu per tot això.
Malgrat tot, estic bé. Amb algun quilo de menys, amb algunes coses més clares i conscient de que l'espiral que jo mateixa genero em pot arribar a xuclar de nou.
Ara queda un cap de setmana per endavant de silenci i de converses. El que jo trii, el que jo desitgi, el que jo vulgui. Així de fàcil, així de simple, així de bàsic.
Necessito el silenci i la soledat per deixar el personatge que m'acompanya sovint i ser jo.
La veritat és que estic una mica més neguitosa del normal, torno a voler acaparar masses coses a l'hora i a exigir-me perfecció.
Però ara me'n adono, en sóc conscient i dic "prou". Només depèn de mi complir-ho...
I baixar el ritme...
I prioritzar...
I no jutjar-me per transgredir la dieta, per fer-me més preguntes de les que ara tenen resposta, per voler que tot surti bé...i per pagar un gran preu per tot això.
Malgrat tot, estic bé. Amb algun quilo de menys, amb algunes coses més clares i conscient de que l'espiral que jo mateixa genero em pot arribar a xuclar de nou.
Ara queda un cap de setmana per endavant de silenci i de converses. El que jo trii, el que jo desitgi, el que jo vulgui. Així de fàcil, així de simple, així de bàsic.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)