Avui he tret a passejar els meus pensaments per airejar-los, per deixar-los anar.
Ara feia dies que no tornava a la platja; tot i que he tingut la sensació que mai he marxat del seu costat. I amb els ulls clucs he tornat a sentir el contacte de la sorra, la carícia fidel del sol i el murmuri de l'onatge. Tot i què avui el mar ha posat fi al seu silenci, i amb el trencadís de cada ona ha bramat enfurismat pels meus pensaments. I jo, a diferència d'altres vegades, he assentitt sense protestar.
Això és el que necessitaria jo avui, poder treure els meus pensaments a passejar… i quan estèssin despistats, sortir corrents i deixar-los allà, perque s'airegin o facin el que vulguin. Però no, aqui estan, aferrats al meu cervell com lapes. Diuen que fora fa fred… els molt cabrons!
ResponEliminaQuè Kbrons els teus pensaments!!!!
Eliminaperò vols dir que no protestes per protestar?...Ho dic per això d'aferrats com lapes, recorda que tu "ets QUI pensa, no EL que penses", per tant apaga la calefacció, ventila la casa i que comencin a experimentar que no és un xollo viure amb tu ;)
Una forta abraçada, i no admeto cap protesta.
Hi havia tant onatge al mar com a dintre el teu cap, sembla ser. Però ja va bé que hagis pogut sortir a pensar, segur que t'ha servit per aclarir coses.
ResponEliminaHola Xexu, la veritat que m'ha servit per resituar-me i viure el moment, aparcant per una estona els pensaments.
EliminaUn petonet
....salut
ResponEliminaUna abraçada Miquel.
EliminaAirejar-nos convé i molt; tot i que de vegades no en traiem més que això, aire!!!!
ResponEliminaDesitjo que t'hagi anat bé!!!
Segur que sí!
Va anar molt bé Dafne. Encara que només fos "aire" també em va oxigenar prou com per tornar, a casa, millor.
EliminaUn petonet airejat!
Això de treure els pensaments i sentiments a passejar, és el que jo acostumo a recomanar, sinó s'acaben tornant rancis...
ResponEliminaDemà els penso treure jo, a no ser que el vent amenaci amb esgarriar-los i si després no saben tornar a casa...
Veig que el mar ha copsat el teu estat d'ànim i t'ha sacsejat perquè t'asserenessis i sembla que ho ha aconseguit...
Petonets.
Sí, el mar sempre em sacsejar...amb dolçor però fortament.
EliminaEspero que el teu passeig hagi estat també agradable :)
Petonets!
I això és el que has de fer!
ResponEliminaEres ona! El vent t'empempta i una miqueta d'airejar pensaments no crec que et faci malbé ;)
Tens raó Maria, les ones existeixen gràcies a l'aire, tot i què quan l'ona ascendeix és creu gran i forta, però en el descens ("tot el que puja baixa") sovint cau sense control. Però no és dolent deixar el control per uns segons ;)
EliminaPetons.
Els pensaments hi són, i només a vegades podem amagar-los uns instants. La realitat és més tossuda i a vegades cal acceptar-la, encara que només sigui una part.
ResponEliminaHola Ramon!
EliminaEls meus pensaments són tossuts i no es deixen amagar. Per tant intento mirar-los de cara i sobretot pensar que sóc "qui" penso i no "allò" que penso.
No sempre és fàcil però sé que ho aconseguiré ;)
Una abraçada.
Em sembla una reflexió preciosa la teva. Totes aquestes sensacions a la platja són profundes i plenes de sensibilitat
ResponEliminaUn plaer descobrir aquest blog
Hola Mª Jesús, benvinguda a Alquímia!
EliminaGràcies per la teva participacó.
Serà un plaer tenir-te per casa meva, torna sempre que et vingui de gust, la porta és oberta ;)
Una forta abraçada.
Mediterrània a la tardor: gran sensació.
ResponEliminaHola Josep, la mediterrània té quelcom que m'enamora; però com tu ben dius, a la tardor la sensació és encara més agradable.
EliminaUna abraçada.
Bona relfexió, nina.
ResponEliminaAferradetes.
Un text preciós que et transporta a un dels millors llocs que s'han inventat, un bon lloc per deixar córrer el caparró, si senyor. Un petó
ResponEliminaM'apunte a açò de deixar-se portar pel trencar de les ones... fins i tot sense protestar. :-)
ResponEliminaatlantis2050.blogspot.com
Passejar per la platja sempre t'obre a les idees !
ResponEliminaM'agradat descobrir la teva platja !