Pensaments

Sovint em sento trista, penso que sentir els ulls anegat de llàgrimes, per coses que abans em passaven desapercebudes, s'ha convertit en un fet normal.

I quan només pots oferir amistat i necessites amistat, quan només pots oferir escoltar i necessites que t'escoltin, quan només pots sostenir-te lleugerament i donar aquest poc sustent...Potser aleshores no és prou, però encara no puc oferir més que afecte tendre, rialler, proper, lleial...amb el cor. Un cor que s'ha tornat poruc i tímid, un cor que necessita protegir-se del vent, de les tempestes i les marees. Un cor que s'enforteix amb l'amistat, perquè necessita de les mans dels amics per bategar.

No puc oferir res més perquè ara res més tinc.