Sant Jordi

Després de la feina he decidit anar a fer un tomb per la Rambla de Catalunya. 

Quan l'he trepitjat m'ha envaït una olor dolça i primaveral, per un moment he pensat en tancar els ulls i deixar-me portar per aquella aroma. Però, amb els ulls ben oberts, m'he endinsat en el riu de gent que anava tranquilament amunt i avall. He baixat deixant-me portar per aquell moviment que crea la gent al caminar. Al meu davant tot un seguit de caparrons i entre ells uns puntets vermells de les roses. Els  rostres il.lusionats portant la rosa a la ma, amb delicadesa i orgull, era una veritable manifestació de voler gaudir el moment.

Per uns segons he aturat els pensaments i he volgut sentir les meves mans lliures, lliures en tots els sentits que pot tenir l'expressió. I ha estat aleshores quan he somrigut plenament al sentir-me alliberada de mi mateixa.

I tal i com havia entrat en aquell preciós escenari he sortit d'ell.

Una vegada a casa tota l'emoció continguda ha esclatat en un plor incontrolat al trobar-me una rosa amb una nota preciosa dels meus fills. Les mans i l'ànima les porto lliures però el cor sempre estarà lligat a ells.

Un Sant Jordi quelcom diferent, quelcom agradable i quelcom ple.

El color

Els colors, radiacions de llums absorbides o reflectides pels cossos.

Com són d'important per a mi, tant a la decoració, als complements, a la roba, com a la vida en general.
De fet Alquimia té molt present els colors, té un apartat que en parla "Llenguatge dels colors", o en el "Color del dia"  i un any després torno a desitjar escriure sobre els colors i jo... 

 Hi han dies que són més blavosos, altres més groguencs, altres roses (no perquè l'amor si posi), altres negres en totes les seves tonalitats i altres multicolors.  

Jo trio el color, així de fàcil.

Sí, d'acord, no sempre s'obté la tonalitat que potser et ve de gust, però això no treu que surti el que surti sigui únic. No hi ha dos colors idèntics perquè per sort la llum, el moment o tu mateix fa que no ho siguin.
També tinc dies en blanc i negre. Que tenen tant encant com els més acolorits, a on no hi ha distraccions amb els pigments, a  on les ombres ressalten i defineixen millor els contorns, i a on el blanc no és tan clar ni el negre tan fosc perquè es mostren totes les tonalitats de grisos.
Si més no el color és pura màgia, i com ja havia dit en algun altre escrit, "tothom pot ser mag a la seva vida" perquè la màgia viu dins nostre.

Petjades

Tornada d'uns dies de descans, d'emocions, de fred, de sol intens, de paisatges, de quilòmetres, d'inquietuds, de sorpreses, de rises, de galtes mullades, d'escalfor, de xocolata, de conducció, de desconecció, d'aigua gelada, de donar, de rebre, d'acceptar, de generositat, de cançons, de plenitud, de família, de repeticions, de descobriment, de respecte, d'escoltar, de ser escoltada, de mirades, de mans gelades, de sopa calenta, d'aiguaneu, d'errades, d'aprenentatges, de caliu, d'amanides, de llar de foc, d'incens, de llum, de pel.lícules, de natura, de conrear l'hort...i de conrear la pròpia vida.

Dies  plens i buits. 

Plens de sensacions i buit de presses. 

Plens d'emocions intenses i buits de fredor. 

Plens de companyia i buits de soledat. 

Plens de calma i buits de silenci. 

Plens de força i buits d'indiferència.

Avançar

Aquest cap de setmana m'he sentit molt bé. Què he fet...? Viure amb els peus al terra, sense melangia ni sense perspectives. He gaudit dels aconteixements i les sensacions... i les he anat acceptant tal qual s'apropaven, s'instal·laven i passaven de llarg. Petites coses que m'han omplert, algunes en companyia i d'altres en solitari.

Després de tastar tot l'oposat al amor, que no és l'odi com de vegades es creu sinó la indiferència, he tornat a passar per un punt a on no recordava que ja havia estat, conscient que l'esdeveniment no era el mateix i que ni tan sols jo em sento la mateixa.

Demà tornaré a la rutina, als costums del dia a dia però rebutjant lligams i relacions limitadores, intentant no ensopegar amb la mateixa pedra, ara sé quina és i quina és la drecera que puc agafar per esquivar-la. 

M'omple caminar plegats en aquesta part del trajecte. Ara puc dir t'estimo i m'estimo a la vegada.

Fugir o romandre

Sovint els camins de la teva existència es fan difícils de transitar. Amb freqüència estàs cansat i tot se't fa un mont. Moltes vegades hi ha forts sotracs que et deixen els peus i l'anima adolorida. I d'altres no arribes a identificar els colors de la teva pròpia vida.

Arribats a aquest punt pots decidir allunyar-te corrents; marxar; fugir per tal d'evitar un dany major. No mirar endarrere i esperar que la pluja netegi el camí de records i vivències Desviar la mirada...

No és aquesta la meva decisió. No fujo de res. Per sort els meus peus comencen a deixar d'estar adolorits i agraeixen allò que els ha fet forts, cada una de les passes que han fet possible el recorregut fins aquí, cada una de les desigualtats del relleu que m'han obligat a canviar de direcció. I  amb tot això la certesa de que sempre bufa una brisa i només depèn de mi deixar-me portar per ella.

Avui

Avui he pres una mica el sol, un sol amb una calidesa especial, ni massa fort ni massa suau. Un sol que no es deixava mirar perquè enlluernava més que altres dies. Un sol que comença a escombrar l'hivern i mostra la cara més tímida de la primavera. Una primavera que s'insinua com un  retorn a la vida. Un inici a pensar que tot està bé i que no podia ser d'una altra manera.

"Primavera ven i curame el hivierno"*, un hivern massa fred, massa cansat i massa llarg. 

 *Frase de la cançó  Las nubes de tu pelo

Sensacions

Em sento com ja no recordava que em podia sentir. Tranquil·la, agraïda, despreocupada..serien les tres primeres sensacions que reconec, m'aturo i m'escolto i aleshores puc afegir serena, forta i en pau.

El meu somriure ha tornar a lluir com lluïa abans...i la sensació de pau que m'envolta fa que la mirada torni a reflectir la llum marró-verdosa dels meus ulls.

Sé que hi hauran baixades i pujades, el camí de la vida no és pla, però ara el meu motor està més fort per aguantar els sotracs.

És més de mitja nit, estic cansada de tantes emocions, he de dormir per afrontar un nou dia, però busco excuses per continuar desperta, per exprèmer al màxim aquesta percepció de l'harmonia entre el que sóc, el que tinc, el que rebo i el que vull. També confesso que no vull tancar els ulls  per cert recel de que al despertar, aquestes sensacions, siguin part d'un somni preciós que m'ha cobert amb una enorme abraçada durant la nit.

Ara només vull respirar profundament i gaudir del moment! i desitjar fortament que aquesta percepció romangui en mi per sempre més.

Un petit viatge en tren

Tot va canviar a les acaballes d'un dia complicat. Quan tot just marxava el sol va arribar el tren que em va porta cap a la calma. I vaig pujar a ell.

Al final del trajecte...instants plens de pau, assossec i tranquilitat, que van fer d'un dia qualsevol un dia especial. 

Recordo el color groc, la calidesa d'unes mans, el dolor que provoca la rissa quan es té un esquinç a les costelles, el blau cel, el silenci d'una abraçada, un cambrer atípic, cançons, amistat...  i oblidar perquè el dia havia començat tant trist.

A la tornada, vaig baixar a l'última parada "Soledat".  Però aquesta vegada em sentia tant plena d'amistat que no li vaig tenir por. 

I una vegada a casa, al tancar els ulls, vaig pensar que havia valgut la pena agafar aquell tren. 

I recordant cada estació em vaig adormir.

Comunicació

Avui els meus fills han entès una mica més per què l'alegria havia marxat de casa durant una temporada.  Per què el somriure permanent de la seva mare es va convertir en ganyota. Per què la casa semblava buida, tot i la nostra presència. Per què jo sempre tenia el rostre humit i la mirada velada.

Sento que avui han entès una mica més la llei de la gravetat que màgicament et porta, de vegades, a les profunditats de la terra.

Avui potser han intuït que mai he "passat" d'ells, sinó que m'era impossible connectar-me al present. Com  també crec que han comprés que hi han objectes que es poden trencar amb soroll i enrenou, i persones que es trenquen per dins de dolor i en silenci.

Avui he sentit que m'han mirat amb la mirada que una mare necessita. I sé que a partir d'avui tindré dos convidats especial en el meu viatge. Dos companys que sempre desitjaré sentir-los a prop per avançar amb més seguretat. Els necessito.

Tot anirà millor, sé que ens tenim els tres.

*Gràcies Rocío