Avançar

Aquest cap de setmana m'he sentit molt bé. Què he fet...? Viure amb els peus al terra, sense melangia ni sense perspectives. He gaudit dels aconteixements i les sensacions... i les he anat acceptant tal qual s'apropaven, s'instal·laven i passaven de llarg. Petites coses que m'han omplert, algunes en companyia i d'altres en solitari.

Després de tastar tot l'oposat al amor, que no és l'odi com de vegades es creu sinó la indiferència, he tornat a passar per un punt a on no recordava que ja havia estat, conscient que l'esdeveniment no era el mateix i que ni tan sols jo em sento la mateixa.

Demà tornaré a la rutina, als costums del dia a dia però rebutjant lligams i relacions limitadores, intentant no ensopegar amb la mateixa pedra, ara sé quina és i quina és la drecera que puc agafar per esquivar-la. 

M'omple caminar plegats en aquesta part del trajecte. Ara puc dir t'estimo i m'estimo a la vegada.

Fugir o romandre

Sovint els camins de la teva existència es fan difícils de transitar. Amb freqüència estàs cansat i tot se't fa un mont. Moltes vegades hi ha forts sotracs que et deixen els peus i l'anima adolorida. I d'altres no arribes a identificar els colors de la teva pròpia vida.

Arribats a aquest punt pots decidir allunyar-te corrents; marxar; fugir per tal d'evitar un dany major. No mirar endarrere i esperar que la pluja netegi el camí de records i vivències Desviar la mirada...

No és aquesta la meva decisió. No fujo de res. Per sort els meus peus comencen a deixar d'estar adolorits i agraeixen allò que els ha fet forts, cada una de les passes que han fet possible el recorregut fins aquí, cada una de les desigualtats del relleu que m'han obligat a canviar de direcció. I  amb tot això la certesa de que sempre bufa una brisa i només depèn de mi deixar-me portar per ella.

Avui

Avui he pres una mica el sol, un sol amb una calidesa especial, ni massa fort ni massa suau. Un sol que no es deixava mirar perquè enlluernava més que altres dies. Un sol que comença a escombrar l'hivern i mostra la cara més tímida de la primavera. Una primavera que s'insinua com un  retorn a la vida. Un inici a pensar que tot està bé i que no podia ser d'una altra manera.

"Primavera ven i curame el hivierno"*, un hivern massa fred, massa cansat i massa llarg. 

 *Frase de la cançó  Las nubes de tu pelo

Sensacions

Em sento com ja no recordava que em podia sentir. Tranquil·la, agraïda, despreocupada..serien les tres primeres sensacions que reconec, m'aturo i m'escolto i aleshores puc afegir serena, forta i en pau.

El meu somriure ha tornar a lluir com lluïa abans...i la sensació de pau que m'envolta fa que la mirada torni a reflectir la llum marró-verdosa dels meus ulls.

Sé que hi hauran baixades i pujades, el camí de la vida no és pla, però ara el meu motor està més fort per aguantar els sotracs.

És més de mitja nit, estic cansada de tantes emocions, he de dormir per afrontar un nou dia, però busco excuses per continuar desperta, per exprèmer al màxim aquesta percepció de l'harmonia entre el que sóc, el que tinc, el que rebo i el que vull. També confesso que no vull tancar els ulls  per cert recel de que al despertar, aquestes sensacions, siguin part d'un somni preciós que m'ha cobert amb una enorme abraçada durant la nit.

Ara només vull respirar profundament i gaudir del moment! i desitjar fortament que aquesta percepció romangui en mi per sempre més.

Un petit viatge en tren

Tot va canviar a les acaballes d'un dia complicat. Quan tot just marxava el sol va arribar el tren que em va porta cap a la calma. I vaig pujar a ell.

Al final del trajecte...instants plens de pau, assossec i tranquilitat, que van fer d'un dia qualsevol un dia especial. 

Recordo el color groc, la calidesa d'unes mans, el dolor que provoca la rissa quan es té un esquinç a les costelles, el blau cel, el silenci d'una abraçada, un cambrer atípic, cançons, amistat...  i oblidar perquè el dia havia començat tant trist.

A la tornada, vaig baixar a l'última parada "Soledat".  Però aquesta vegada em sentia tant plena d'amistat que no li vaig tenir por. 

I una vegada a casa, al tancar els ulls, vaig pensar que havia valgut la pena agafar aquell tren. 

I recordant cada estació em vaig adormir.

Comunicació

Avui els meus fills han entès una mica més per què l'alegria havia marxat de casa durant una temporada.  Per què el somriure permanent de la seva mare es va convertir en ganyota. Per què la casa semblava buida, tot i la nostra presència. Per què jo sempre tenia el rostre humit i la mirada velada.

Sento que avui han entès una mica més la llei de la gravetat que màgicament et porta, de vegades, a les profunditats de la terra.

Avui potser han intuït que mai he "passat" d'ells, sinó que m'era impossible connectar-me al present. Com  també crec que han comprés que hi han objectes que es poden trencar amb soroll i enrenou, i persones que es trenquen per dins de dolor i en silenci.

Avui he sentit que m'han mirat amb la mirada que una mare necessita. I sé que a partir d'avui tindré dos convidats especial en el meu viatge. Dos companys que sempre desitjaré sentir-los a prop per avançar amb més seguretat. Els necessito.

Tot anirà millor, sé que ens tenim els tres.

*Gràcies Rocío

Imagineu...

Imagineu que cada dia et rebin amb alegria i et dediquin un ampli somriure

Imagineu que et diguin quasibé a diari "estàs molt guapa"

Imagineu que t'abracin sincerament quan menys t'ho esperes

Imagineu que t'escoltin amb interès quan deixes volar la imaginació i fas de lo irreal un relat

Imagineu que els petons siguin una manera més d'expressar-se

Imagineu que ràpidament us trobin a faltar quan no hi sou

Imagineu que el que proposes sigui acceptat amb emoció

Imagineu poder rebre tant a diari...

Imagineu que una feina així pugui existir?

Doncs...existeix!

:)

Amic retrobat

Retrobar amics...

no m'ho hagués imaginat mai!.

De joves vam compartir moltes risses, jocs, festes, confidències, caps de setmana... I al cap de molts anys ens tornem a trobar. I som molt diferents, però malgrat tot ens reconeixem de seguida. I tot torna a ser com si no haguessin passat els anys. 

Sí que ha passat el temps i ens ha deixat una forta empremta, potser per això ens entenem i respectem més que abans.

Per a mi ha estat important sentir que puc comptar amb un amic que em regala energia, bons propòsits i somriures. Gràcies per transmetre'm tranquil·litat i la certesa de que el canvi és per millor perquè no podia ser d'una altra manera!

"Ya te quiero yo..."

Uf, quants dies sense escriure!.
Avui ho faig des del llit, ben tapada i amb un munt de coixins al voltant. És la manera de no tossir.

Quan no em trobo bé, com avui, em cuido més que mai. És cert que trobo molt a faltar una veu externa que em pregunti com estàs, o necessites quelcom, o et porto un brou...Però aleshores sento una veu interna que em diu...què et ve de gust, i tot seguit em diu anem a fer-ho.
 Sí, no tinc ningú a pocs metres que em cuidi, però em tinc a mi, és com una nena gran que cuida d'una nena petita. I ningú em coneix millor que ella, sempre encerta en el que em ve de gust.

A la dona que viu en el meu interior i a la dona que camina pel món, a totes dues, li dedico aquesta cançó de Rosa Zaragoza. Ah! i em quedo amb la frase "...yo prefiero ser la mujer de mis sueños, creo que esta vida es para ser feliz"

Gràcies Soraya pel teu regal