Decisions equivocades

Després d'uns dies sense escriure, avui he decidit reemprendre el ritme perdut.
Durant aquests dies he tingut moments de tot, uns han pesat més que d'altres i m'han dut a moments que m'han fet recordar el passat i el desig del seu record.
No sempre encertes en les teves decisions i jo he ensopegat amb una. Va ser més fort el desig de no sofrir, que el propòsit de cumplir les promeses fetes.
De què han servit aquestes promeses em pregunto jo, decebuda de mi mateixa. De què ha servit el propòsit de mirar només cap endavant, es pregunta el meu cap; de res ens respon el meu cor, de res del que s'esperava.
En el moment en el que només veus un fil de llum, i saps que aquella és la llum que necessites, no sents res més. L'atrotinat cor només desitja l'escalfor de la proximitat, el ritme acompassat d'un altre cor. Anhelant per uns instants la quietud extraviada.
I així va ser, la meva ment es va quedar buida de tot pensament i el meu cor ple d'un sol desig, sentir-te. I per uns instants vaig perdre la noció del temps, de l'espai, i la sensació de patiment. Tot sobrava i a la vegada tot faltava. Però amb aquell bri d'escalfor es va disipar la meva soletat.
Vaig triar un camí del tot equivocat, però momentàneament reconfortant per la meva ànima.

Aquella nit

Un dia de pluja, a principis de juliol t'esperava un sopar. Un sopar més, d'un final de curs més, amb la gent de sempre.

No vaig sentir cap perill en aquest sopar, però realment no m'havia adonat, ara ho faig, que l'ombra que viu amb nosaltres amagada començaria a sortir, i seria l'inici de la nostra foscor.

Jo no vaig assistir a aquest sopar, no era de parelles i ho vaig entendre perfectament, hem de tenir llibertat per portar una part de la nostra vida en solitari, el respecte mutu és la millor garantia de que ha de ser així.

Un sopar em vas dir i potser una estoneta a la platja petant la xerrada. A la platja, si ha plogut? ah, no ha plogut gaire!.

Tal i com m'ho vas dir semblaven plans improvisats, és una de les coses que més m'agradaven de tu, la improvisació, però aquest no era el cas. La segona part del sopar estava molt ben pensada plogués o no. Cadascú ja sabia que havia de portar, jocs en grup, divertits a més no poder, orujo, fins i tot alguna beguda refrescant en nevera, Quina improvització. Ah! i la tovallola, per si al final ens apropem a la platja.

La veritat és que jo estava a casa, però contenta de que tu sortissis i tinguessis el teu espai. Sempre amb l'il·lusió i l'esperança de que una part, a l'endemà el faries també meu, al compartir-ho amb les teves breus però sintètiques explicacions.

Em sembla recordar, que aquella nit hi havia lluna plena. La lluna que a tothom i·lumina en el més ampli sentit de la paraula. I segurament així va ser, una nit per recordar, plena de risses, bona companyia i fins i tot un bany al mar, amb la bellesa de l'aigua a principis d'estiu, quan encara guarda aquella frescor de l'hivern, però el seu aspecte és càlid.

El bon rotllo es va allarga fins la matinada. Bona senyal de que tot era agradable.

A certa distància jo dormia, i de sobte a l'allargar el braç, com sempre feia per sentir-te al meu costat, vaig notar la fredor del llençol encara per estrenar. Els meus ulls es van obrir de cop i el meu cor es va aixecar abans que jo ho pogués fer. El rellotge marcava una hora molt avançada, poc habitual fins aleshores. Vaig cometre la primera errada de les moltes que seguirien, per la preocupació et vaig trucar, després d'alguns intents, només sentir la teva veu em va venir la pau, sonava alegre, bona senyal ja no necessitava saber res més, estaves bé.

Em va costar molt tornar a agafar mitjanament la son, alguna part del meu cap estava alerta, esperant sentir el soroll inconfundible de la porta quan s'obre. Entre somnis crec la vaig sentir. 

Quan vas arribar a l'habitació, no vas arribar sol, vas deixar passar també una part de la vida no viscuda en el seu moment i recuperada de l'oblit.

El que havia de ser un sopar i res més es va convertir en un compte enrere. Sempre recordaré aquesta nit amb tristor, quelcom va començar a morir i quelcom va començar a néixer en tu. I el que no oblidaré ni em perdonaré mai, és que jo no vaig saber distingir les llums dels pilots d'alerta que es van engegar a la vora del nostre camí.

Aquella nit la mar et va envoltar d'una manera diferent, i la lluna et va il·luminar un altre camí desconegut per tu, i les risses et van parlar amb un altre idioma que potser no recordaves. I tot va començar a morir i a néixer aquella nit.

Un passeig

Avui he fet un llarg passeig per la platja. Hi havia força gent caminant, fent esport, en bicicleta, patins... Jo anava amb un pas tranquil, ningú m'esperava. Està bé no tenir horari i oblidar-te del rellotge.

Una part del camí la he fet per la vora de la mar, allà on les ones no arriben amb força però xopen la sorra. El contrast era magnífic, el sol deixant el seu testimoni em cremava l'esquena i la frescor de l'arena m'humitejava els peus a l'esfonçar-los.

He acabat estirada damunt la tovallola, en silenci, descansant entre la gent, a prop però lluny d'ells. Per uns minuts m'he ensorrat en una son lleugera que em deixava descansar i a la vegada sentir com es movia el mon al meu voltant. Ha estat agradable.

De tornada, algun record del paisatge, o de la olor de la sal a la pell o de la memòria surant a l'aire..., ha fet despertar la tristor. M'ha espantat, estava agotnada, vestida amb el color del meu vestit i amb la olor de la meva pell. M'ha sorprès al mig del camí, he intentant evitar-la, però ha estat més audaç que jo i sense adonar-me'n  m'ha envoltat amb els seus llargaruts braços sense que pogués lluitar, escapar, moure'm o respirar. 

M'ha envaït la impotència per no ser capaç de fer-la fora. La tristor no sap de raonaments, ni de súpliques, ni de promeses. El seu llenguatge és un altre, és el de l'esclat del plor. 

M'ha obligat a aturar-me, a seure, a respirar fons i a sanglotar sense consol.

Votar per correus- III part

Ja està, no m'ho puc creure...he votat i botat!!!
Per fi deixaré de ser assídua de correus.
Ha estat llarg el fet del vot no presencial, asseguro per experiència que ha estat tan llarg com...una cua a Ikea per Nadal, o com la cua als museus el dia d'entrada lliure, o com un cap de setmana tocant fons, o com un dia a la platja sense crema solar, o com assistir a una costellada quan ets vegetariana, o com fer de cangur d'un nen que no et coneix, o com viatjar en el cotxe de qui té gos i aquest no reten els gasos, o com anar a un casament "d'un conegut"dels pares, o com esperar que pugi el pa a l'hivern, o com pujar amb veïns a l'asensor, o com agafar caravana escoltant un partit de futbol quan no t'importa el futbol, o com quan l'esteticient et posa la cera i aprofita mentre per netejar l'aparell, o com viatjar al seient de davant amb algú que et parla molt des del darrera, o com portar unes sabates noves que et fan mal, o com ballar lent amb algú que no suportes, o com viatjar en autobús al costat d'algú que s'ha oblidat la dutxa i el desodorant, o com quan en el primer minut ja guanya el barça i els de dalt sembla que saltin a la Comba, o com...anar a correus per fer qualsevol tràmit.

Votar per correus- II part

Avui, a les 24  hores d'haver estat a correus, torno de nou. Estava la mateixa dona que em va atendre ahir, no sé si dir que bé! o quin horror!.

Avui, a primera hora he trucat al cens i he averiguat exactament què havia d'haver rebut i què havia de fer per tenir-ho, molt amablement, però molt, m'han donat dates exactes de l'enviament, nº del certificat...

Amb tota aquesta informació torno a la mateixa oficina de correus i com si fos el "dia de la marmota" m'aten la mateixa dona. Intenta mirar per ordinador el nº del certificat per dir-me a quina oficina estava, impossible, no podia entrar, s'equivocava de nº ... Aleshores ha "intentat" trucar per telèfon a l'oficina més propera i preguntar si estava en allà "porque ella no se aclaraba". Ha marcat 4 vegades i s'ha equivocat 4 vegades, fins i tot ha reconegut que "no tengo nada de memoria". Al final me ha acomiadat practicament com ahir, dient que no podia fer res mes.

Pobre home seu he pensat, a sobre no té memòria...He observat que la dona anava vestida de negre, no sé si el fet d'anar vestida de negre rigorós vol dir el que popularment s'enten. Per si de cas no l'he preguntat res i de fet, ara pensant, "como no tiene memoria" igual ni s'enrecorda del seu estat civil.

He marxat ràpid a l'altre oficina abans de que tanquessin  per no perdre el meu vot. Ja tinc els papers...

Demà hauré de tornar. Continuarà...

Votar per correus - I part

Vota per correus!. Mentida, és un tràmit per provar la teva paciència i per donar-li sentit a correus.

Tramito la demanda a correus, a on un savi m'assegura alardejant de professionalitat  i fanfarronejant de massa experiència en matèria de vots, que m'arribarà potser a l'endemà o "a mucho tardar" al cap de dos dies tota la paperassa per tornar a correus amb el vot i enviar-lo, per tant al reenviar la paperassa pendent estaria culminat el meu vot per correus. Què fàcil, penso jo, però res més lluny de la realitat...

Ara me'n adono que masses il·lusions vaig posar en els distribuidors de correspondència.

Des de la primera visita per tramitar la demanda de vot, passen 7 dies sense que arribi res a la meva bústia (al cap de dos dies més ja no podré votar). 

Decideixo tornar a correus, esperant trobar-me al "libro-correo gordo de Petete" i desmuntar-li la seva teoria de la rapidesa de tot plegat. Llàstima, no estava i m'aten una dona que se la veu nerviosa, inquieta. El primer que em diu és "espérate un momento que sabes que pasa, que he de llamar a casa que mi marido no encuentra una cosa...!. Mentre jo processo tota aquesta informació, penso m'he equivocat de lloc, però el desordre que existeix en una oficina de correus és tant, tant, tant profund i diferent a qualsevol altre lloc desordenat que confirmo que estava en el lloc adequat, paral.lelament em ve al cap que fins i tot els basars orientals tenen més  disseny d'interiors i més màrqueting que correus, una visita a l'espai "ordre a l'oficina" de Ikea no estaria pas malament. Anant al fet en concret. La cara que poso jo ha estat de... perdoni?. Ella, malgrat el nerviosisme d'imaginar el seu home perdut en la immensa mar blava de casa seva, em pregunta es "rápido lo que querias", no ho sé però jo li dic que si, i li explico. Se'm queda mirant i em diu que "no tengo ni idea de lo que se ha de hacer, voy a buscar las instrucciones....ai no, que las hemos tirado, somos tantos" i tan mal avinguts, penso jo.

Aleshores pregunto si hi ha possibilitat de saber si la petició va arribar al destí. Amb el nerviosisme que la caracteritza, en aquests moments segur que s'imagina al seu home a punt del suïcidi, em diu "voy a probar a ver si se", se'm passa pel cap..., què no hauries de saber-ho ja, i no esperar a fer pràctiques amb mi? . Ho prova un cop, "no puedo", "espera (jo no m'he mogut del lloc) que voy a entrar por otro sitio", olé la torera de la informàtica, penso jo. "Tampoco"..."ai, que me he equivocado", en aquest moment he vist bastant clar que potser em quedava sense votar..,. "ahora" casi bé crida, com el lladre que aconsegueix obrir la caixa forta del Banc d'Espanya. Després d'uns segons que se'm fan eterns, em confirma que la meva petició "está entregada el 11, confirmado" i aquí acaba la seva feina, em mira amb cara de alguna cosa més. Jo li dic que si tenen documents per reclamar-ho o si han tingut algun altre cas. Em diu "nunca en la vida nos ha pasado esto", carai ni que fos el premi de l'euromillon.

M'acomiado amb certa fredor i mentre ella li explica a la de darrera "esperate un momento que sabes que pasa, que he de llamar a casa que mi marido no encuentra una cosa..."Jo me'n vaig, no m'espero a saber si el seu home ja s'ha suïcidat. M'és igual, potser ella es quedarà sense home i jo sense votar.

El primer viatge

Ha estat obligatòria la reorganització d'alguns espais a casa, i han sortit fotos, les he evitat fins ara perquè encara no estic preparada per recordar visualment el passat. Al obrir una caixa relativament petita, m'ha fet un salt el cor, eren fotos del nostre primer viatge. A una illa, amb la que sempre ens hem sentit identificats per moltes raons i per molts bons moments, potser els primers van ser els que va captar, durant aquests dies, la teva reflex.

Que joves!, però això no és el que m'ha impressionat. A mida que les anava passant he recordat el dia a dia, i el que més m'ha calat ha estat  la sensació viva dels sentiments retratats amb cada instantània, un petit-gran nus a l'alçada del cor m'ha obligat a respirar a fons. Sentiments de plenitud; de total fusió entre nosaltres; de mirades cap a la càmera,  però dirigides cap a darrera de l'objectiu amb la necessitat de no separar ni un segon les nostres mirades; a on els somriures no era tan sols un posat, era l'expressió de la felicitat més plena i casi bé recent estrenada.

Recordo aquells dies amb la responsabilitat de cuidar-te, la de aprofitar qualsevol instant per gaudir-lo amb tu, la de descobrir durant les 24 hores del dia el desig de no separar-nos, la d'agraïr a la vida aquest obsequi, el de destapar la  màgia que percebíem en tot.

Havia arribat a pensar, amb certa avarícia, que el dia hauria de tenir moltes més hores per allargar i fer indefinit el somni que vam viure tu i jo..., jo i tu...o millor... nosaltres.

A la feina...

Fa uns dies que penso força en la meva professió, interrompuda temporalment. Agafo la meva llibreta personal d'anècdotes i rellegeixo els escrits.

Em fixo en un, no me'n recordava, però al llegir-lo m'ha vingut al cap el record dels detalls: la situació, l'aprenentatge d'una segona llengua, l'ambient creat i els ulls inquiets dels que no deixaven de mirar-me  i d'interpretar els meus missatges lliurement, cadascú a la seva manera i segons les seves vivències anteriors.

En l'escrit al què faig referència estàvem intercanviant informació sobre els cucs de seda. En un moment de la conversa jo pregunto "els cucs de seda què muden?..." , i un nen de 4 anys em contesta "...que no parlen".

Què meravellosos són els nens... i les seves respostes!.

Carta a la Nona

Hola Nona!

Des de la conversa d'ahir, a l'autobús, venint del museo, recordes?...Doncs, no he deixat de pensar en el què em vas dir. Realment vam parlar de dona a dona. Em vas fer veure el teu punt de vista d'un tema important per a les dues. Em vas ensenyar lo fàcil que és expressar amb poques paraules el present. I em vas demostrar que estàs més a la realitat del que jo volia creure.

Ho sento, sento que quan em parles se m'entelin els ulls, sento que molts cops estigui paralitzada i no et correspongui, sento no ser encara la d'abans.

Ara sé la paciència que estàs mostrant i he vist que t'he d'escoltar més, perquè la teva lògica aplastant és el complement que li falta al meu cap en aquests moments.

Gràcies Nona per voler compartir amb mi aquesta tarda de pluja, de cues i de cultura egípcia. Però bàsicament, gràcies per mirar-me als ulls i dir-me el que veus; què no és ni de bon tros el que t'agradaria, però ho acceptes amb ressentiment, ara ho he vist, i amb impotència.

Gràcies bonica per transmetre'm tant.

T'estimo moltíssim, no ho oblidis mai.

Ona