divendres, 24 de juny del 2011

Fins d'aquí uns dies Alquimia!

Alquimia fa un descans molt merescut. 
En realitat, marxa durant uns dies, per omplir les provetes dels següents elements: olor de mar, entusiasme, escalfor solar, assossec, color blau, conversa, aigua salada, troballes, pau, esbargiment, silenci, jocs, estels, risses, repòs i allunyament.
Amb aquests ingredients esperem que surtin fórmules secretes, úniques i efectives que omplin pàgines en blanc de colors, paraules, esperança, il.lusió i sentiment. I que la barreja de tots ens porti a rebre la vida amb un somriure i els braços oberts...

dimarts, 21 de juny del 2011

Compartir

Compartir és fàcil, però quan la persona és autèntica és transforma en un regal, a mi em va passar. 

Un regal que va començar reflexionant en directe sobre relacions de parella a peu de carrer, tan properes com reals que ens van fer riure i plorar casi bé alhora. Seguit d'un sopar en el que els plats eren deliciosos i la conversa exquisitament amena. Per continuar amb una llarga passejada en la que el rumb dels passos no importava, era el de menys; tota l'atenció estava en la conversa, en els sentiments, en el respecte i en els suggeriments expressats. 

No té preu quan sents proper el que l'altre t'explica, quan no cal posar-te en el seu lloc perquè ja has estat i en el que no cal dissimular les llàgrimes perquè aquestes són un annex dels sentiments.

Una vetllada que em va aportar claredat en molts sentits, i en certa manera vaig ser convidada a passar de la foscor a la penombra, confiant que aviat es transformi en claror.

diumenge, 19 de juny del 2011

Devastació

Avui he estat en un Centre Comercial, gran com tots els centres comercials i ple com tots els llocs un dissabte al matí.

Als pocs minuts d'arribar, ha succeït una escena que m'ha deixat bocabadada i tant mateix preocupada. Ha estat quan he agafat l'ascensor des de la planta -4 del pàrquing. A mida que ha anat pujant, i aturant-se a cada planta, entrava més gent de la que sortia de manera que s'ha omplert de gom a gom. A l'arribar per fi a la planta 1 hem sortit dues persones, només. La sorpresa ha estat quan un matrimoni d'edat mitjana, conduint un carro fins a dalt de compra, ha mirat el forat que hem deixat nosaltres al sortir i que en realitat no era més que un petit lloc entre tanta gent. La dona ha començat a discutir en veu alta amb el senyor que l'acompanyava:
-Sí que cabemos!

-Què dius, que anem amb el carro!

- I tanto que cabemos...!

La gent de dins l'ascensor estava perplexa mirant l'escena, fins i tot jo m'he aturat inconscientment observant el quadre.

-Que t'he dit que no- deia el senyor bastant convençut i amb una actitud solidària.

-Cómo que no?- contesta la dona amb fermesa.

Arribats a aquest punt, no he pogut evitar mirar cap a l'interior de l'ascensor,  i amb inquietud he contemplat  l'expressió d'incredulitat i temor dels passatgers d'aquest temerari viatge. El que m'ha cridat més l'atenció ha estat la mirada dels que han quedat en primera filera, una mirada de desesperació, de pregària perque les portes de l'ascensor es tanquessin d'una vegada. Però no ha donat temps. Sense que ningú pogués aturar aquell volcà d'energia, la senyora i el carro s'han abraonat amb força cap a la obertura deixada per nosaltres. Aquella mirada fixa i decidida li donava una pinzellada de irrealitat, recordant l'escena de "l'andana 9 i 3/4 de Harry Potter". I per a gran sorpresa de tots, amb una sola maniobra ha encaixat el carro, ella i l'acompanyat en aquell diminut espai..
Al final semblava més una col·lisió o accident, que un ascensor ple de gent. Els de davant han quedat al darrera amb cara d'espant i els de darrera han estat empotrats entre el fons de l'ascensor i les esquenes del companys de trajecte. 

I d'aquesta manera, com si d'un paquet bomba es tractés, s'han tancat les portes per continuar la ruta cap a la devastació.

divendres, 17 de juny del 2011

Amb tot l'amor...

...A vosaltres, perquè des del primer dia vau despertar en nosaltres un somriure diferent.

Perquè no ens deixàveu descansar durant els primers anys i així vam saber valorar el descans.

Perquè ens vam adaptar als vostres interessos i vam acabar descobrint interessos nous.

Perquè ens demanàveu imaginació i ens convidàveu a gaudir d'ella.

Perquè als matins, els vostres despertars mandrosos, eren el nostre motor del dia.

Perquè les vostres infatigables preguntes i les nostres incansables respostes ens ensenyaven tant.

Perquè t'agraden els plats casolans i a tu els gelats que hem aprés a fer-los.

Perquè quan pronuncieu les paraules màgiques, "pare" i "mare", ens ompliu de felicitat.

Perquè hem rigut junts i de vegades plorat, però sempre amb una connexió especial.

Perquè sentir que ens dieu "t'estimo" és no necessitar res més per viure.

...Perquè a part del pol nord i del pol sud, nosaltres tenim un nou pol que ens guia;

i a més a més , perquè des de que vam trobar l'illa del tresor no podem ser més rics...
Gràcies per existir.

dijous, 16 de juny del 2011

Frase

Nuestra recompensa se encuentra en el esfuerzo y no en el resultado. Un esfuerzo total es una victoria completa.

Mahatma Gandhi

dimecres, 15 de juny del 2011

Cap endavant

Quina barreja de sentiments i quin cansament, miro cap endarrere i veig tota una llarga i dura caminada. 
Contemplo les marques que m'ha deixat i són tant visibles i recents que costen de curar. Però ara sóc capaç de fixar la meva mirada també cap endavant i veure tot el que em queda de trajecte, és molt, però amb una pell més endurida pel vent, la pluja i el sol.
Mentre camino m'aturo molt sovint i descanso, necessito romandre en un mateix lloc de vegades hores, de vegades dies, de vegades setmanes. El temps suficient per assolir que la vida la he de viure amb els elements que m'ofereix.
Sóc sincera amb mi mateixa, només em tinc a mi per decidir i per triar quan apareixen els dubtes. És el més gran aprenentatge dels darrers anys, caminar sola.
Observo el meu voltant i no se sent res més que les tecles del meu ordinador. Els meus dits s'aturen un instant, ara el silenci és absolut.  La soledat forçada m'anuncia que res serà el que era, i que jo tampoc sóc ja la mateixa.

dimarts, 14 de juny del 2011

Un somni, un anhel de realitat

Avui he tingut un somni preciós, ha estat un regal personal que m'ha fet la nit. Una nit en la que la tos m'ha fet despertar cada dos per tres i tant mateix percebre el somni com a real per tot seguit desaparèixer de nou en ell.
No sé com descriure'l, era de colors tant atractius que no podies deixar de contemplar. D'un tacte plaent. Amb una aroma apassionant. I una sonoritat assossegada.
Sé que un somni no és més que imatges i fets que venen quan es dorm, sovint desitjos difícils d'aconseguir perquè formen part del món de la imaginació, la fantasia i la il.lusió. Però ha estat tant autèntic que, si mai  per uns segons se'm creuen alguna d'aquestes sensacions, l'abraçaré tant fort que passarà a ser real.

Gràcies somni per fer que contempli de nou el món amb una mirada lliure, amb la pau que necessito i el coratge retrobat.

dissabte, 11 de juny del 2011

Enriquint vocabulari

Tot els meus respectes als lingüistes, persones amb experiència en l'estudi de les llengües i amb un bagatge llarg i profund. 
Però si mirem el dia a dia, trobem que els nens petits, quan ja parlen amb certa fluïdesa i ja han assolit la base de la llengua d'una manera inconscient, però molt lògica,  l'apliquen d'una forma espontània inventant noves paraules amb força significat, que sovint només provoquen un somriure als adults i en el millor dels casos formarà part de les anècdotes de l' infància.
Jo he tingut la gran sort de riure, memoritzar, reflexionar i donar-li el lloc que el correspon a dues paraules, que una nena de tres anys va introduir espontàniament i d'una forma segura, en una de les múltuples converses en les que participava com a bona oradora que ja de petita era.
Les paraules, sense valor semàntic i lèxic, però si amb una lògica aplastant.
Un dia, passejant vam trobar una brutícia a terra, aquesta nena tant divertida va exclamar: "mira, un fumó!",  un fumó? vam pensar els adults, i mirant a terra vam veure que es referia a una burilla de cigarreta. Un altre dia va dir: "he vist una "robateria" molt maca".
Genial! dues palabras sense cap reconeixement lingüístic, però s'apropen més a la realitat que d'altres que figuren als diccionaris. Per tot això a casa hem enriquit el vocabulari acollint aquestes dues paraules tant familiars per a nosaltres.
Estic segura que si escoltèssim més als infants, el vocabulari "lògic" per la seva "senzillesa", enriquiria també la nostra llengua..

divendres, 10 de juny del 2011

Body Balance

Sí, avui he anat al gimnàs. L'hora era més tard de l'habitual, per tant m'he adaptat a la classe que coincidia amb aquest nou horari.
Per fer temps, he començat per la piscina, després una estona de nuvolàrium, i una vegada canviada he pujat a la sala.
Avui la classe era de Body Balance, quan l'he vist programada he pensat que semblava una classe dolça, d'acompanyament. Casi bé de balanceig, com quan t'abandones en una hamaca deixant que ella et porti suaument, tant fa la direcció. M'ha produït una certa tendresa, i satisfeta he pensat que el meu cos s'ho mereixia.
Doncs bé, he entrat i he fet el mateix que feia la resta, agafar una esterilla i posar-la en horitzontal, després treure sabates esportives i seure.
Quan ha arribat l'entrenadora, amb el micro incorporat, ha tancat els llums i ha posat una música d'allò més suau, ha començat a parlar amorosament, res a veure amb l'altre "body". Els primers moviments eren compassats, d'oscil.lació del cos. Fins i tot he pensat que potser era massa tendre. I la veritat és que no sé en quin moment, perquè el to de veu no ha variat, els estiraments, els equilibris i els retorciments han anat en augment. Ha hagut un instant que la contorsió era tal que he perdut el reconeixement en l'espai de la meva cama dreta, s'havia de moure i he necessitat uns segon per localitzar-la.. 
No puc dir que he seguit tot a la perfecció, però jo pensava que m'aproximava bastant.
Llàstima que la professora no opinava el mateix. M'he adonat quan ha donat ordres que no eren generals i s'apropaven molt a la descripció de la meva postura corporal, i sentint que ho repetia varies vegades i ningú rectificava el seu cargolament, he afirmat que anava per mi, així doncs he corregit el que amb bona voluntat he pogut. 
Aquests missatges individuals s'han repetit en els equilibris, però la diferència en aquí, és que només ha calgut una vegada per ser plenament conscient que era jo la destinatària. L'exercici era aixecar cap endarrere la cama dreta i cap endavant el braç esquerra,  tot alhora, de tal manera que la cama alçada, el tronc i la mà aixecada quedaven en línia recta aguantant l'equilibri. Bé això era l'esperat per la profe i en el fons també per mi, perque sense dominar la meva tendència a la rotació, he anat girant fins perdre del tot el poc equilibri aconseguit, era bastant semblant als primers moviments fallits d'una baldufa, però en aquest cas d'un Body. Assolint les meves mancances com a equilibrista, he decidit tocar terra amb els dos peus, abans de que ho fes tot el meu cos d'una manera involuntària i descontrolada.
La següent tabla d'exercicis era el que en ioga és ben conegut com "la salutació al sol". Aquesta reverència tant especial, avui s'ha convertit en un sacrifici, ja que l'hem fet repetides vegades amb l'objectiu principal  d'estrènyer les abdominals. Confesso que he fet trampa, perquè comprimia tot el que es deixava comprimir per aconseguir saludar amb certa decència. Per un moment he pensat per què els orientals no van practicar una salutació al sol a l'occidental, amb un moviment harmoniós de la ma, cap un costat i cap a l'altre.
Per fi, ha arribat el moment de la relaxació, més aviat l'anomenaria el moment de la restauració, similar a la reconstrucció o l'apedaçament d'un cos esguerrat.
He de dir que aquests exercicis inofensius i tímids m'han deixat abatuda. 
No sé perquè no he fet cas d'allò que els meus pares em deien de petita i que es pot aplicar a qualsevol etapa de la vida, allò de... No és or tot el que lluu.
Reconec que avui no m'he posat les ulleres de sol i m'he enlluernat.

dimecres, 8 de juny del 2011

Els Prínceps Blaus?

...Perque de petita em van explicar en els contes que els Prínceps Blaus existien, i jo m'ho vaig creure...És més, ja de gran vaig pensar que havia trobat el meu Príncep Blau...fins que un dia es va destenyir!

En els contes populars, els traspassats de generació a generació, d'avis a néts i de pares a fills, per què els Prínceps han de ser Blaus?.

No enganyem més als infants... Començant perquè els prínceps ja no són el que eren, si mai han estat alguna cosa.
No es casen amb dames delicades sinó amb delicades dames i no porten corona però si se'ls veu la coroneta, què és molt diferent. No són alts i guapos, fan el que poden, que de vegades és ben poc.

No van a les primeres fileres de les batalles, valents, guanyant a la mort per la justícia del poble. Sinó que miren, des de primera fila, davant del poble i impassibles, qui és el valent que batalla per desfilar sense morir-se sota un sol de justícia..

Ja no existeixen els prínceps blaus, modernitzem els contes. Ja que aquests són històries imaginades, posem de veritat imaginació, començant per canviar el color...

dimarts, 7 de juny del 2011

És hora d'anar a dormir

És tard, estic cansada i decideixo anar a dormir d'hora, després de sopar miraré el correu i m'aniré a llegir al llit. Fa dies que no llegeixo res, i és un mal costum.
Després de sopar miro el correu, tanco l'ordinador i és tant d'hora que poso la TV. Fa dies que no engego aquest aparell, que he relegat a un racó del menjador. Tinc la pitjor actitud que es pot tenir quan es posa en marxa la TV, no esperar a trobar res interessant. I no m'equivoco, passo d'un canal a l'altre i torno cap endarrera. Res interessant, però no sé que trobo en les imatges i el so que em sento relaxada, em fa mandra anar al llit per si no m'adormo o per si m'adormo massa d'hora i de matinada em desperto prou descansada i desorientada com per llevar-me.
Continuu mirant sense sentir als presentadors que surten, em fixo en les vestimentes, sembla que van a una festa, quina mandra haver de vestir cada dia així, el maquillatge i la perruqueria. 
La veritat és que estic cansada, miro la porta de l'habitació i no hi ha ningú que em digui "vinga a dormir que ja és molt tard", ni una ma que em convidi a canviar d'estància. M'acomodo al sofà i tanco els ulls, només per un moment, per què descansin. Però aquest descans és l'excusa per no anar a una habitació sense cap companyia. Amb els ulls tancats i sentint les veus de fons el meu inconscient em diu que no estic sola. Això em fa estar més tranquil·la,.al cap de pocs minuts, i sense adonar-me'n, m'adormo. En algun moment entreobro els ulls, i em torna al cap que no hi ha ningú per donar-me la ma i ajudar-me a anar al llit, mentre jo lluito contra una dolça son. Torno a tancar els ulls i torno a caure a les mans de Morfeo
L'incomoditat de la postura em fa despertar, miro el rellotge i veig que és l'hora de cada dia, molt tard, massa tard com per agafar-lo com un bon hàbit.
Em faig el propòsit que no em tornarà a passar, demà ho faré bé, sinó no descanso prou. Demà em prometo, sense adonar-me que demà ja fa tres hores que forma part d'avui. 
Una mica desabuda amb mi mateixa, però prou cansada com per mirar només la meva part del llit, m'amago entre els llençols i el meu últim pensament és què bé que s'està estirada, perquè no he vingut abans...demà ho faré diferent...

divendres, 3 de juny del 2011

Positivament gràcies!

Una d'aquestes nits en que tens la gran sort de que l'informàtica t'apropa als amics, vaig estar una bona estona comunicant-me amb un amic, amb un bon amic. Gràcies a ell estic posant en marxa tot un circuït nou de missatges interns, amb un altre llenguatge, el del pensament positiu.
De vegades ho havia intentat, però sovint tendeixes ràpidament a veure el difícil què és, el que no pots aconseguir, el que no ha sortit bé o al que no arribes. Doncs bé, al parlar en positiu i rebre respostes en positiu, va ser com un joc de concentració, perquè la ment sovint no vol esforçar-se i fa el que tu l'has acostumat  
Va ser divertit buscar antònims i reestructurar les frases. Era com mimar els pensaments i pintar-los de colors macos, no conformar-se amb línies mal traçades i en blanc i negre.
Al final de la conversa jo ja no estava tant trista, no em sentia tant sola i creia fins i tot que potser ho puc aconseguir. Que traduint a positiu és: "Al final de la conversa era una mica més feliç, em sentia acompanyada, i fins i tot segura de que m'ensortiré".
Què fàcil és i que bé sona. Ara el que ho ha d'escoltar és el meu cor i transmetre-ho la meva pell. I mira per on..., ja s'han posat en marxa.
Gràcies per fer el difícil - fàcil, el repte - meta, lo llunyà - proper i de la valentia - un joc.

dijous, 2 de juny del 2011

L'olor

Em dol pensar que de vegades no recordo la teva veu pausada, carinyosa, la que em transmitia tant. La d'abans, no pas la d'ara que se sent tant llunyana.
De vegades tampoc recordo el teu rostre, aquell que jo coneixia tant bé, que havia explorat pam a pam tantes vegades...El que veig ara no el reconec, li manca expressió, emoció i una mirada sincera. Ni tan sols puc recuperar el record del tacte de la teva pell. Aquella de la que fluia una tebior que envaia el meu espai.
Però la teva olor si que la tinc present, tanco els ulls i percebo una aroma dolça.
Quantes vegades m'he adormit abraçada a tu i a la vegada envoltada per aquesta aroma. És el record d'estar a casa, el de sentir-me en un lloc conegut i protegit, allà a on penses que mai arribarà el mal, ni la tristor, ni el dubte, ni el dolor.
Tanco per un moment els ulls i la torno a percebre, i per uns instants m'oblido de tot i em sento la dona més feliç del món.